Observar, llegir, escriure

Les cultures agràries antigues adoraven el sol, l’astre president que ens dona la llum, l’escalfor i la garantia, entre d’altres, de l’èxit de les collites. El solstici d’hivern és l’esdeveniment astronòmic anual que marca el màxim escurçament del dia a costa de la nit; per això, just passat aquest solstici, quan s’esdevé un lent perllongament de la claror diürna, començava, per a aquests pobles antics, el renaixement cíclic d’aquest gran “déu”, el desvetllament d’aquest principi vital, que els suposava la renovació de l’esperança, de l’acompliment de un nou cicle agrari que tot just s’engegava, una garantia de supervivència, que pagava la pena de festejar, oimés tractant-se del període hivernal, quan el camp dorm fredolic, els pagesos van més desenfeinats i és més llarga la nit. Aquesta celebració del renaixement del sol és el vertader origen d’aquesta festa anual en què ens adoctrinen des de ben petits, fent-nos creure que el que es commemora és el naixement del déu cristià; una celebració religiosa que, empeltada de la disbauxa ancestral, mai no ha pogut amagar el seu demostrable origen pagà (= pagès).

“Amb l’inici de l’expansió de l’Església catòlica per tot el continent europeu, els papes no sempre pogueren imposar la seua fe per la força i tot sovint hagueren d’obrar amb astúcia fingint tolerar determinats ritus pagans, tot i que en realitat els minaven i transformaven progressivament en barrejar-los amb elements cristians afegits.” [“Mitos y ritos de la Navidad. Origen y significado de las celebracions navideñas” de Pepe Rodríguez –periodista, doctor en psicologia i professor, especialitzat en la problemàtica sectària–, Ediciones B, 1997.]

“Resulta evident […] que l’Església catòlica, en el segle VIII, malgrat el gran esforç que va esmerçar-hi Bonifaci, […] encara no havia pogut aconseguir que els germànics renunciassen a les seues pràctiques paganes tradicionals ni, de bon tros, a les seues cerimònies solsticials nadalenques al voltant dels focs sagrats. En els pobles germànics i gals […] aquestes cerimònies d’adoració al Sol i a les forces [llavors] ocultes de la Natura van seguir fins ben entrada l’Edat Mitjana; que en les seus formes originals i pures estigueren vigents fins la primera meitat del segle X, i prenent expressions externes més o menys matisades o mediatitzades pel cristianisme, han pogut sobreviure fins als nostres dies.” [op. cit.]

“La celebració de les Saturnalia [romanes: festejos en honor a Saturn, antiga divinitat agrícola romana; satur = assaciat, fart; sator = sembrador, creador] durava una setmana i tenia lloc entre el 17 i el 23 del mes de desembre. Després de la cerimònia religiosa hi havia grans festes i banquets, s’abolien temporalment les classes socials i, en els àpats, els senyors servien als seus esclaus […], cessava tota activitat pública […] i no es permetia l’exercici de cap ofici tret del de cuinar, s’imposava el fer-se regals mútuament, els rics convidaven a les seues taules ben assortides els pobres que trucaven a les seues portes, es practicaven jocs d’atzar…; al cap i a la fi, els antics romans feien més o menys el mateix que encara es fa actualment per a celebrar el Nadal cristià.” [op. cit.]

“No és ninguna casualitat […] que la nativitat dels principals déus solars joves de les cultures agràries precristianes –com Osiris, Horus, Apol·lo, Mitra, Dionís/ Bacus (anomenat el Salvador), etc.— fos situat durant el solstici d’hivern. I és menys casual encara que la de Jesús-Crist, el Salvador cristià, s’hagués concretat per al 25 de desembre, data en la qual, fins a la fi del segle IV de l’era cristiana, hom va commemorar el naixement del Sol Invictus a l’Imperi Romà. […] De fet, sant Agustí (354-430) sí devia tenir força clar el veritable origen del Nadal catòlic […] quan exhortava els creients a que aquest dia no el dedicassen al Sol, sinó al Creador del Sol.”  [op. cit.]

Si no podeu fugir del consum destarifat, dels àpats familiars i laborals –copiosos de viandes fins a l’atipament i amb perill d’infart–, de l’entusiasme etílic d’abús insà, de les felicitacions postisses i els rictus somrients, del balafiament quasi inconscient en rifes, estrenes i peix, de la bonhomia de curta durada a la feina, al veïnat i als mass media al·lucinats, de les avorribles reunions familiars, dels regals inútils o sobrers que hauràs de retornar, de les nadales infantívoles i demodés que omplen mercats i magatzems, dels pessebres i arbres de mentida, carregats de coloraines i purpurines que arraconen vides de marginació i soledat, del parèntesi que s’obre a les activitats culturals i d’oci habituals, dels discursos buits dels dèspotes il·lustrats que ens malgovernen… Si no voleu aquest menú –d’hipocresia i consumisme–, podeu fer el vostre Nadal, més moderat i sincer, inspirats en el seu veritable origen pagà, com un senyal del cicle inesgotable de la mare Natura –que ens acull i que hauríem d’estimar més i millor de com ho fem ara–, com un recordatori ancestral que la nostra curta vida continua un any més. Bones festes del solstici i bon Nadal! Que la salut, el menjar i el sexe plaents no ens hi manquen! I que els presos polítics –vergonya d’espanya!– tornen a casa!