Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

23 de setembre de 2022
0 comentaris

Ser sense saber: pedagogies alienadores que degraden l’escola pública (i 2).

L’ ’Homo Sapiens’, fins i tot en plena creuada per la desertització i el buidat de les ments, es resisteix a reconvertir-se en l’ ’Homo Oeconomicus’, es resisteix a degradar-se a mer ‘Homo Faber’ a l’hora que té cura ―o hauria de tenir-ne― de sentir-se un ‘Homo Deus’.” (“Schola, delenda est?”, Pascual Gil, Apostroph, 2022, p. 28).

Amb una prosa rica i apassionada, digna de la millor literatura, Pascual Gil, a la seua “Schola delenda est?” —L’escola ha de ser destruïda?—  (Apostroph, 2022), comença transmetent-nos la seua filosofia en sentit etimològic: la seua estima pel saber; un amor emocionat, però recolzat en la raó, en aquesta facultat que ens destaca entre els animals; partint de les raons de savis de tots els temps històrics —des dels clàssics grecs fins a autors més actuals—, els que han generat els coneixements que ens han permès avançar més enllà, enfilats a les seues “espatlles de gegant”. Una lloa a la saviesa, a aquesta joia immaterial que més ha contribuït al desenvolupament material i moral de les societats, que hom veu amb recança allunyar-se de les aules, forçada per interessos espuris a la responsabilitat docent.La saviesa és l’única llibertat immaterial a la qual podem aspirar.” (p. 30).

De bon començament, hi desmunta el fals dilema, ser o saber?, que el nou paradigma pedagògic planteja quan es decanta a favor del primer, quan prioritza l’aprendre a aprendre més que no pas l’aprendre més i millor contingut en ciències i humanitats. Una disjuntiva que no es tal, perquè el ser individual no es pot ensenyar sinó amb la comprensió de la realitat que ens envolta, del ser col·lectiu. Les persones som éssers històrics i geogràfics, condicionats per una sèrie de elements personals i socials, materials i culturals, que cal conèixer per a ser autònoms i autoconscients. Llavors, cal saber per a ser realment lliures. Altrament, si ens centrem en la individualitat, en el subjecte, ens trobarem intel·lectualment més desprotegits enfront dels manipuladors culturals, dels col·laboradors del sistema esclavitzador que vivim.

Cal romandre alerta davant l’obscura confusió que existeix entre subjecte i objecte si fem cas al que ens ofereix el ‘nou paradigma’ de l’educació, una confusió les conseqüències de la qual encara no podem calcular. […] Abandonar l’estudi rigorós i crític de l’objecte, del món material, i rendir-nos a la sobrealimentació del subjecte, de l’individu en la seua individualitat, sí és fer-li el joc a aquest neoliberalisme salvatge i asfixiant.” (p. 32).

Aquest menyspreu del saber, que no poden amagar els nous pedagogs, l’hi relaciona amb la pèrdua de prestigi social del professor, la relativització de l’autoritat del que sap, que s’evidencia en múltiples fronts i que cerca, com sempre fa el poder, amansir la dissidència. Una degradació de la figura del docent, de la seua solidesa contrastada, que l’autor veu coherent amb la societat líquida i canviant que fa anys ens imposen des de dalt de la piràmide social, al servei dels seus interessos econòmics i de control personal i grupal.

Jo sols puc recomanar que seguim la indicació del ‘més savi entre els homes’, com diria l’Oracle de Delfos, i acte seguit, decidim si volem pujar a aquest darrer vagó, si de veritat volem deixar de ser professors i esdevenir tècnics educatius o sacerdots laics, si de veritat ens volem deixar convèncer que allò aparentment inútil [“el saber: la inutilitat més útil(p. 27)] realment ho és, si de veritat volem certificar el traspàs de l’escola del ‘saber’.” (p. 140).

Analitzant els continguts d’aquest nou paradigma, ens hi regala un bon manat de reflexions, d’un abast i un interès molt superiors al tema educatiu: el culte a la novetat —o a la seua aparença—, el mite del Bon Infant —o la infantilització induïda de la societat—, l’educació per al futur —o l’educació sotmesa als interessos de les empreses capitalistes—, la motivació —gresol d’autoenganys—, el —fals— miracle finlandès, la intel·ligència emocional —o la xerrameca vàcua del psicologisme vulgaritzat, psicologia positiva inclosa… “Hi tornem del ‘Logos’ al ‘Mythos’.” (p. 90). “[…] l’escola de La Il·lustració quasi substituïda per l’escola de la ‘Il·luminació’.” (p. 95).

Passant a analitzar les causes arrel de tal desgavell, ens hi mostra un seguit de dades i cites de documents que demostren inequívocament com la idea naix dels think tanks del capitalisme neoliberal, d’institucions econòmiques que ni remotament podrien qualificar-se d’educatives. Hi veurem com d’ací passen a ser assumides per les institucions europees i després pels Estats, amb l’objectiu evident de transformar l’educació en una mercaderia més del lliure mercat i al servei dels interessos dels seus actors més poderosos —no pas del benestar general: a això li diuen adaptar els individus als requeriments de l’economia del futur—; amb dades confirmant de forma aclaparadora el canvi de tendència a l’estat espanyol: entre 2007 i 2017 l’increment del finançament públic de l’escola concertada fou més de deu vegades superior al de la pública, la qual va haver de conformar-se amb un esquifit 2 % i escaig. El nou enfocament competencial amb l’ABP —Aprenentatge Basat en Projectes, que així es diu l’aital invent— suposaria, doncs, una educació —educastració— en clau capitalista neoliberal, una excrescència de la ideologia que conforma l’elit. Una demostració més que l’àmbit econòmic domina el polític, des de fa segles.

Però aquest procés no és pas un secret, com demostren els sociòlegs i filòsofs de la Universitat de París, Pierre Dardot i Christian Laval en ‘La nueva razón del mundo’ [Gedisa, 2015]. Assistim a un experiment d’enginyeria social pilotat per l’OCDE i la Unió Europea que té com a objectiu implantar, en tota la seua extensió, la doctrina neoliberal de l’escola austroamericana, amb especial força i totalment assentada en les institucions des de la reacció conservadora dels anys vuitanta del segle passat. […] En aquest projecte totalitzador, que segons Thatcher ens canviarà fins al cor i l’ànima, la destrucció de l’escola com a centre difusor de saviesa i com a garantia d’emancipació de les classes no privilegiades és una condició primordial; doncs la sobirania del ciutadà-savi ha d’esdevenir la pretesa sobirania del ciutadà-consumidor ―el client― o del ciutadà-empresa ―l’emprenedor― i la llibertat del savi ha de reconvertir-se en llibertat d’elecció de compra en un mercat pletòric.” (p. 106-107).

I, com a bon analista que ha demostrat ser, no hi podia faltar la referència a un dels poders clau del nostre temps: l’opinió publicada o difosa als mitjans d’informació —desinformació—; mitjans que són la veu del seu amo per a crear estats d’opinió artificials, elements necessaris perquè caiguem de quatre potes al parany, ens confonguem i dubtem de l’evidència.

No puc estar-me de sentir una profunda preocupació per les derives irracionals del discurs de molts opinadors sobre l’educació. Massa sovint la llibertat de pensament i expressió es confon amb la vana opinió. […] Més d’una vegada l’arbre no deixa veure el bosc, i els arbres que planten davant de nosaltres són sospitosament alts, grossos i amb un fullam tan embullat que no deixa veure el sol.” (p. 24).

La veritat ens farà lliures, però que lluny queda aquesta aspiració quan, segons l’últim PISA, el 91,3 % dels alumnes que acaben la seua educació obligatòria no saben diferenciar entre un fet i una opinió.” (p. 129).

En la creació d’aquest estat d’opinió es troba el parany que ens aliena, i es forja el caos conceptual que ens cega front a l’evidència. Hem arribat a un punt de confusió i alienació tal que no diferenciem entre saber i ser, entre raó i emoció, entre nou i bo, entre vell i dolent, mentre moda, innovació i progrés, entre sòlida certesa i vana il·lusió, entre memòria i estatisme, entre fi i mitjà, entre igualtat i igualitarisme, entre autoritat i autoritarisme, entre per què i per a què. En aquest oceà de desinformació hem oblidat com diferenciar entre veritat i opinió, la gran temptació de l’ésser humà. Hem descuidat la gran lliçó que ens va llegar Sòcrates mitjançant els diàlegs platònics: si realment ens interessem per les qüestions humanes, per nosaltres mateixos i per la nostra societat, estem obligats a comprovar amb zel quina veritat s’amaga darrere d’una convicció que s’expressa obertament. Si no disseccionem les intencions de l’OCDE, ni de les multinacionals, ni dels bancs, ni tan sols dels xerraires, senzillament estem assumint les seues conviccions, fent-les nostres, i així és com les legitimem.” (p. 139)

Una obra que mereix ser atesa com cal. Moltes gràcies, Pascual. I unitat, força i sort en la lluita per la defensa d’una educació pública de qualitat!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.