Observar, llegir, escriure

Volia encetar aquest any al blog que m’ofereix VilaWeb amb una qüestió important per a qualsevol de nosaltres i central per a aquest mitjà de comunicació, ja que en defineix la seua orientació ideològica: es tracta del nacionalisme, un moviment social que va més enllà del simple sentiment de pertinença a una cultura, a un país, a una llengua.

I ho faré amb una sèrie de frases que ens conviden a la reflexió i que recomane llegir a poc a poc.

Supose que ho vull fer per precisar una mica la meua posició envers l’anomenada qüestió nacional, sempre d’actualitat.

Avise que no sóc cap expert en el tema i, per això, us demane disculpes per la meua poca traça.

Restaré obert a considerar els vostres comentaris, si us ve de gust llegir-vos-ho.

Encara que, de bell antuvi, no ho puga semblar, és una crida a fer-se “nacionalista” (evidentment de nació oprimida i, en aquest cas, catalana o com vulguem dir-li).

No m’agraden els radicalismes però, de vegades, els veig convenients. Aquesta dialèctica la resolc mentalment pensant en l’exemple de la transmissió de coneixements entre l’educador i l’educand: L’objectiu de tot mestre com cal és que l’alumne arribe a ser autònom i no el necessite (i que puga esdevenir un mestre, al seu torn). El mestre té la seua tasca durant el període d’aprenentatge de l’alumne i, malgrat que aprenem tota la vida (sortosament, ja que aprendre és un dels plaers que li dóna sentit a la vida), la formació reglada té una fi i l’alumne esdevé lliure d’aquest deure personal i social. Podríem dir que aquesta temporalitat forma part de l’estratègia educativa per aconseguir un determinat nivell de coneixements en les persones. Aquesta temporalitat em resol el dilema radicalisme vesus moderació.

Així, els moviments socials radicals (entre els quals el nacionalisme) volen ensenyar la societat les seues reivindicacions, per tal que aquesta aprenga i canvie en el sentit que demanen. Si ho aconseguien, la seua missió s’hauria acomplit i deixaria de tenir sentit la seua tasca (o almenys com fins aleshores).

Etiquetar-se és pràctic i alhora necessari en aquesta societat per visibilitzar una lluita contraria a l’ordre establert; per bé que la simplificació, tot i necessària, no reflexa la realitat complexa de cadascú de nosaltres. La seua justificació la trobem en el fet que es tracta d’un etiquetatge provisional i reactiu front, en aquest cas, a un nacionalisme opressor, que permet visibilitzar-nos. El primer que cal per aconseguir un canvi és que aquest siga conegut i reconegut per la societat.

Cal no oblidar que els “istes” són realment perillosos per donar prioritat a la idea que defensen per sobre de tot i de tots. Vet aquí els nacionalismes opressors, els feixismes, els fonamentalismes…, ideologies tancades i antidemocràtiques.

 A més, sóc dels qui pensa que els temes socials han de ser prioritaris i, llavors, un interclassisme patriota pot esdevenir un entrebanc en el, al meu parer, necessari camí anivellador de les classes socials al país i al món. Tenim exemples al llarg de la història en aquest sentit: els feixismes són un paradigma d’aquest ús interessat del patriotisme per mantenir l’statu quo de les classes dominants.

 Crec que com més evitem pàtries, déus, reis i tot el que se li assemble, més sans psicològicament i social viurem. Per això, el nostre nacionalisme hauria de ser el més pragmàtic possible, fugint de “misticismes” mistificadors.

 Cal no oblidar tampoc la visió del mestre Joan Fuster per al nostre nacionalisme, qualificant-lo de “nacionalitis”, com si fóra una malaltia/ anomalia nostra provocada pel nacionalisme espanyol. La qual cosa voldria dir que el nostre natural, l’estat saludable, no hauria de ser nacionalista.

 La provisionalitat vol dir que aquest moviment ha de tenir un final: quan s’assolesquen les llibertats i les igualtats reals amb la nació y/ o cultura que ara són dominants per imposició. La independència seria una opció per aconseguir-ho. La millor, la que triara la generalitat de la població prèviament ben informada. 

 Tinc els meus dubtes sobre l’estratègia a seguir; el que sé és que fóra millor convèncer les persones i evitar-hi la confrontació.

 Hom (persones raonables i respectuoses) ha dit amb insistència que la fi no justifica els mitjans i que no devem usar mètodes provisionals que, una volta aconseguit l’objectiu, no veiem justos, perquè després no podrem desempallegar-nos-en (per exemple: les anomenades guerres “justes”; les quals, com bé sabem, són realment injustes, com totes les guerres).

 Però la meua intuïció em diu que el convenciment de la gent, de casa nostra i de la resta de l’Estat, no serà un objectiu fàcil, donada la desigualtat de forces i la tossuderia de l’adversari. Per desactivar aquesta situació caldrien campanyes informatives intel·ligents; com, per exemple, demostrar que l’altra part també és nacionalista amb tots els ets i uts, però nacionalista en el sentit negatiu de la paraula. En resum, es tractaria de desemmascarar-los en la seua estratègia manipuladora dels sentiments de la gent desinformada/ deformada, precisament perquè s’informa als mitjans majoritaris. Ho tenim difícil, però no impossible.

 Per altra banda, amb tarannà dialogant i democràtic, hem d’estar oberts a altres opcions i reflexions que ens facen veure quina és la millor estratègia per a no deixar-nos anorrear com a cultura i com a país com fins ara, aplicant el menor nombre d’imposicions socials possibles, com l’anomenada (i sens dubte necessària) “discriminació positiva” de les persones, grups, cultures… minoritàries o minoritzades.

 Siguem “nacionalistes”, doncs; però tant de bo ho siguem per poc anys. Això voldria dir que aviat haurem arribat a ser ciutadans realment lliures i respectats, amb opció real de tria de la cultura i del país que volem per a nosaltres i per als nostres fills; ciutadans d’un país on pague la pena viure, on predominen els valors de la llibertat, la justícia social i la solidaritat entre les persones i els grups socials. Des del País Valencià estant, això solament ho veig a tocar per als companys del Principat, que actualment estan immersos en una dinàmica engrescadora. Que tinguem molta sort!