Observar, llegir, escriure

En aquest apunt continuaré amb el resum i la tria de frases per capítol de l’assaig “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”, de la professora i activista feminista bell hooks (1952-2021), traduït per Marta Pera per a la 3ª edició de l’editorial Tigre de Paper (2022), que considere d’un gran interès i espere us agrade com a mi, i sobretot que servisca d’esperó per al canvi necessari que s’hi demana:

Capítol 8: Cultura popular: la masculinitat mediàtica.

Les empreses que comercien amb la informació, majoritàriament finançades i dirigides pels amos del capital i fundades al servei de la seua reproducció i no de la vida, es dediquen a adoctrinar-nos en la cultura patriarcal. Els drets aconseguits per les dones durant les darreres dècades no han canviat substancialment les bases ideològiques del sistema patriarcal, en part per la influència d’aquests mitjans informatius, afavorint l’actual crisi de la masculinitat patriarcal, que se sent amenaçada per aquest drets i reacciona amb més domini, violència i terrorisme psicològic contra les dones i els homes que consideren més febles. Certament, en aquests mitjans hom parla de la violència masclista, però aparta el focus del seu origen patriarcal, presentant-lo com una cosa anormal en esta societat, malgrat les continues dades, esfereïdores i inapel·lables, de l’habitual maltractament masculí patriarcal. Per això, cal recolzar els mitjans informatius progressistes i independents del gran capital.

Els mitjans de comunicació es dediquen a adoctrinar contínuament els nens i els homes i els ensenyen les normes del pensament i la pràctica patriarcals (p. 115). […] Els homes que triaven el canvi, que s’atrevien a aliar-se amb el moviment feminista, sovint eren gais o bisexuals o tenien relacions heterosexuals amb dones feministes radicals (p.116). […] la demonització per part dels mitjans de comunicació dels homes negres com el paradigma de la brutal masculinitat patriarcal desvia l’atenció sobre la dels homes blancs i el seu odi concomitant a les dones./ Una de les maneres en què els homes blancs patriarcals van fer servir els mitjans de comunicació per conduir la guerra contra el feminisme va ser la descripció contínua de l’home violent que odia les dones com a aberrant i anormal (p. 119). […] La gran majoria de pel·lícules contemporànies transmeten el missatge que els homes no es poden escapar de la bèstia que porten a dins. […] Els mitjans de comunicació són un vehicle poderós per ensenyar l’art del que és possible. Els homes de ment oberta els han de reivindicar com l’espai de la seva veu pública i crear una cultura popular progressista que ensenyarà als homes a connectar amb les altres persones, a comunicar-se, a estimar (p. 122).

Capítol 9: La curació de l’esperit masculí.

Els homes aprenen les primeres creences i els valors patriarcals de les seues mares, que trenquen l’esperit natural dels seus fills mascles per por que es tornen massa febles, indignes del seu gènere patriarcal. Bona cosa de la ràbia que els homes reserven a les seues mares s’explica per la manca de protecció patida davant els danys patriarcals. Els homes patriarcals han de viure amb una màscara, amb una identitat falsa, que els fa difícil construir-se una autoestima sana. Viuen una mentida que els produeix una impotència, un dolor emocional que mitiguen en rituals de dominació. Com que tenen por de reconèixer-ho en l’ambient hostil patriarcal, en comptes d’això, opten per intensificar els maltractaments dels altres. Cal arribar als homes perquè trenquen el seu silenci. Cal escoltar-los quan parlen del seu dolor i reconèixer la victimització masculina en el patriarcat per a trobar la connexió que els porte cap a la transformació feminista. Cal formar les mares perquè tinguen una consciència crítica envers el patriarcat. Cures i afectes són el més important a la nostra vida i, doncs, el benestar propi està lligat al dels altres més propers. Per això, la curació dels homes s’esdevindrà quan el seu esperit siga ple de compassió i obert a l’amor.

Els homes no poden expressar el seu dolor en la cultura patriarcal (p. 123). […] Moltes mares, en la cultura patriarcal, expressen la seva ràbia contra els homes adults dirigint la ira contra els fills (p. 124) […] Cada dia hi ha mares que tallen de manera implacable i brutal la connexió emocional amb els fills mascles per entregar-los al patriarcat […] Portar sempre una màscara com una manera d’afirmar la presència masculina és viure sempre en una mentida, estar perpètuament privat d’un sentit d’identitat i de benestar autèntics. Aquesta falsedat fa que els homes experimentin un intens dolor emocional. Els rituals de dominació ajuden a mitigar el dolor (p. 125). […] A mesura que el seu dolor s’intensifica, també creix la necessitat d’exercir violència, de dominar amb coaccions i de maltractar els altres. […] Per a molts homes el moment de connexió violenta pot ser l’única intimitat, l’única proximitat  possible, l’únic espai on el dolor s’esbrava. […] La violència que fan als altres és normalment un reflex de la violència exercida sobre i a l’interior de la seva persona. […] Si no examinem la victimització dels homes, no podrem entendre la masculinitat, ni podrem descobrir l’espai de connexió que podria portar més homes a buscar la transformació feminista (p. 126). […] Com a defensores del feminisme que volem posar fi al sexisme i a l’opressió sexista, hem d’estar disposades a escoltar els homes quan parlen del seu dolor (p. 129). […] Diem als homes que els estimem tot i que sentim que no tenim la més remota idea de qui són realment (p. 130). […] Les dones no són inherentment més amoroses que els homes; les dones poden cuidar i alhora ser emocionalment maltractadores. […] Si volem crear una cultura en què prosperi la masculinitat feminista, les dones que fan de mare s’hauran de formar per adquirir una consciència crítica. […] Com que el dolor emocional és el sentiment que la majoria d’homes amaguen, anestesien o bloquegen, el viatge cap a la recuperació dels sentiments sovint passa pel portal del sofriment. Molta ràbia masculina amaga aquest lloc del sofriment: és un secret molt ben guardat. Sovint, quan una dona s’acosta al dolor masculí, i penetra la màscara masculina per veure la vulnerabilitat emocional que hi ha a sota, ella es converteix en l’objectiu de la ràbia d’ell (p. 132). […] Mentre les dones continuïn sent les principals cuidadores parentals, ens tocarà el tros més gros del pastís de la responsabilitat d’aprendre l’art de la intimitat i transmetre’l als nostres fills i filles (p. 133). […] No es pot negar que la nostra felicitat està inextricablement lligada a la dels altres. No es pot negar que si la societat sofreix, nosaltres sofrim. […] Per això podem rebutjar totes les altres coses: la religió, la ideologia, tota la saviesa que hem rebut. Però no ens podem escapar de la necessitat d’amor i compassió’./ Vet aquí la cura de l’ànima que homes i dones han de fer si volem que la vida al planeta sigui sostenible, si volem viure bé i amb plenitud (p. 135).

…/… (capítols 10 i 11).