Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

12 de juny de 2015
1 comentari

Quina salut volem? Elements per a una reflexió vital.

SALUT: Segons el Desè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (1976), salut és la condició d’algú que viu la vida de forma autònoma, solidària i joiosa. És l’estat de qui gaudeix de la vida.

Fòrmula magistral 1La definició que encapçala l’article pense que és força encertada. Tots els qui per mor de l’edat lluïm cabells blancs –o no en lluïm cap– recordarem l’autonomia que hem perdut quant a la saviesa popular envers la salut. Les nostres mares ens aplicaven tot de remeis casolans abans de cridar o anar a ca el metge: dietes curatives, infusions d’herbes remeieres, cataplasmes, fregues, emplastres, barreges curatives… Recorde, per exemple, que a la meua família es preparava una mixtura que semava les morenes i que a ma mare li la demanaven veïns i coneguts amb molts bons resultats.

Tot i tenir en compte els innegables avanços de la ciència mèdica en la lluita contra les infeccions i en els trasplantaments d’òrgans, entre d’altres, que ens han permès d’allargar la vida en aquest darrer segle, hem de ser conscients que la nostra autonomia envers la salut ens l’hem deixada furtar per metges i farmacèutiques; els quals, per qüestions de poder i guanys econòmics, ens han volgut vendre que el progrés implicava abandonar la saviesa antiga, per posar-nos a les seues mans, “beneïdes” per tota mena de títols i prebendes col·legiades diverses. Pense que el més assenyat fora servir-nos de totes les savieses, les antigues i les modernes, sobretot les que ens han demostrat una efectivitat al llarg dels anys per ajudar-nos a mantenir una vida bona.

Les motivacions per escriure aquest article han vingut per quatre costats, més o menys per atzar. Inicialment fou la troballa d’una denúncia formulada mitjançant la plataforma “fíltrala.org” (un document “filtrat” que revela negociacions secretes entre les autoritats corresponents de la Unió Europea i les parts interessades en el marc del TISA, Acord sobre el Comerç de Serveis, que busca privatitzar i encarir el cost de la salut, entre d’altres, 04/02/2015).

fot-1Després, vingué el meu interès en saber com anaven les mobilitzacions de les anomenades “marees” i altres grups de defensa de la sanitat pública, perquè darrerament semblaven aturades, la qual cosa em va fer retrobar algun manifest (tipus “Pel dret a decidir també la nostra salut i el sistema sanitari…”) d’on vaig traure la definició de salut que he posat en capçalera i on es demanen una sèrie de punts bàsics que es consideren rellevants per definir una alternativa, el més lliure, justa i solidària possible, per fer front a la privatització, mercantilització i medicalització actual de la salut pública (per apartar-la de la influència interessada i corrupta del complex industrial mèdico-farmacèutic i biotecnològic), en els quals punts, a més de demanar un sistema sanitari públic, universal, participatiu/ democràtic, gratuït, finançat amb impostos progressius, etc.; s’inclou un que defensa una visió molt més integral de la sanitat i la salut que hi incorpore els aspectes biològic, psicològic i social d’aquesta.

el-ciutada-perfecte-371x371En acabant, el concepte de salut em tornà a visitar el pensament de forma ben colpidora en llegir, gairebé “tret del forn”, el darrer llibre de Raquel Ricart, “El ciutadà perfecte” (Andana, 2015). No acostume a llegir llibres de ciència-ficció; però m’agrada tant com escriu l’autora (recorde la magnífica “Les ratlles de la vida”) que no m’ho pensí ni dues vegades. A “El ciutadà perfecte”, ens mostra una paràbola de societat robotitzada, esclavitzada per patrons de bellesa i salut, pensament únic i manca d’emocions, on la dissidència, per petita que siga, es paga amb la mort, ràpida i higiènica com tota la resta. L’obra ens situa magistralment en un ambient “biofeixista” angoixant, situat al tercer mil·lenni de la nostra era. I ens fa copsar tot allò que perdem si no tenim amor ni dolor, passió ni compassió, coratge ni humilitat, gaudi ni enyor, inquietuds ni esperit crític, autonomia ni acolliment del diferent, família ni amics ni amants… a la nostra vida: perdem la llibertat, l’essència de la nostra humanitat. No us la perdeu! Espere la segona part, per veure si “Diferència” aconsegueix vèncer/ convèncer “Biopoder”, que en si mateix ja porta la llavor de l’autodestrucció.

LI, finalment, un altre llibre que trií amb el de na Raquel i que estic llegint ara: “La expropiación de la salud”, una obra també novella i també ben interessant i sorprenent, tot just editada per “Los libros del Lince”, escrita per una parella de metges de família jubilats, Juan Gérvas i Mercedes Pérez-Fernández, amb una experiència i saviesa notables, que paga la pena llegir, per reflexionar i canviar el paradigma que ens han volgut infondre pel que fa als conceptes de salut i malaltia. Si ho fem, trobarem “perles” com aquestes:

 “La salut és personal i intransferible, es una vivència. És un recurs per a viure, no un fi a la vida. Salut és ser capaç de fer front, sense perdre l’ànim, a les adversitats, als inconvenients, als problemes, a les amargors de cada dia… La recerca de la salut per ella mateixa és un símptoma de mala salut, ja que es deixa de gaudir de la vida… La malaltia ho és perquè dificulta el fruir de la vida”.

“La persona sana conserva les seues habilitats d’autocuració i la seua capacitat de valoració de la seua pròpia salut”.

“La persona sana no acostuma a tenir consciència de la seua pròpia salut”.

 “El segrest de la salut, del dol, de la malaltia i de la mort “convé” per al control de la societat; perquè molts problemes polítics i socials acaben a mans dels metges i són tractats amb medicaments, la qual cosa porta a una acceptació inconscient de les estructures que els provoquen”.

que_semble_una_retallada“Se’ns imposa una salut coercitiva que considera negativa i rebutjable tot allunyament d’un cert ideal… Se’ns imposa un totalitarisme sanitari que es justifica per la seua aparent bondat: és “pel teu bé”. Es provoca un rebuig col·lectiu davant les que es consideren “desviacions” i “conductes irracionals” individuals que impliquen pitjor salut, segons un determinat paradigma… Per exemple, l’obesitat és una malaltia social de causa fonamentalment política, de excessos no controlats a les indústries alimentàries, d’una geografia urbana fruit dels interessos urbanístics i d’una mobilitat que es fonamenta en l’automòbil. Per tant, posar en aquest cas l’accent en la responsabilitat individual és un exemple d’expropiació de la salut. Així, s’allibera de la solució del problema a polítics, gestors, empresaris i accionistes d’empreses, transferint-lo als metges”.

 “En perdre la noció dels seus límits, la prudència i la humilitat, la medicina esdevé arrogant, perillosa i fins i tot tòxica… Els pacients són el “combustible” del sistema sanitari i les indústries del ram, de forma que es desatenen, per bé del negoci, els nobles fins de la medicina: l’ajut davant la malaltia i la mort”.

“La creixent expropiació de la salut augmenta les pors a la malaltia i al patiment, i alimenta el cercle de dependència dels metges”.

Pel que fa a la salut, la normalitat no la hauria de definir el metge, ja que això expropia la salut. Per al pacient, “el normal” és un equilibri entre el que vol i el que pot, i alhora una capacitat per adaptar-se o superar els inconvenients de la vida diària segons la seva edat, sexe, estat social i expectatives personals i socials. Els metges manipulen aquesta normalitat vital i empren els seus coneixements i la seva autoritat per a redefinir-la de manera que s’incrementa “el negoci” a costa d’una pèrdua d’autonomia dels sans i dels malalts”.

Com fan els autors del darrer llibre i per acabar, m’agradaria presentar un cas real que conec bé, per copsar qui cura i qui no, qui ens retorna realment la salut, malgrat el que diguen els qui en tenen la “patent”:

Una amiga, que ara s’esforça per gaudir de la vida i que esgota els seus darrers anys de feina a una oficina, on es passa el dia de cara a l’ordinador, portava anys amb crisis de vertigen, que se li presentava quan bellugava el cap amunt més del compte o cap a l’esquerra, i/ o quan feia feines de mitjana intensitat amb els braços. Com que aquest entrebanc li estava produint com més va més dependència de la seua parella per fer les feines de la casa i dels companys de treball per fer tasques com, per exemple, agafar carpetes dels prestatges, s’ho hagué de fer mirar.

topicComençà un primer “viacrucis” de metges “científics” (generals, otorinos, amb el corresponent carregament de medecines: antiinflamatoris, milloradors de la microcirculació, relaxants) i d’alternatius (massatges musculars, estiraments ossis, exercicis físics diversos) sense cap resultat, més aviat tot el contrari. Fins al punt que fa cinc anys, en ple tractament amb un mètode original d’exercicis físics d’estirament-relaxació (aconsellat per un “alternatiu”), coincidint amb un altre excés d’exercici físic sobrevingut a casa i al treball, a més de passar una època d’estrès dolent a la feina (per exigències de l’aleshores cap de l’empresa, que mesos després fou acomiadat), un dia feiner desafortunat va patir una crisi amb fortes contractures als músculs trapezi i adjacents (i trencament parcial d’un nervi, segons li diagnosticaren després), que la varen deixar inhabilitada per setmanes; de forma que, a més de complicar-se-li encara més el destorb del vertigen, li aparegué un mal d’esquena, coll i mans insuportable, sense poder alçar els braços com abans. De fet, com que tampoc en aquest cas els metges no saberen ajudar-la, el quadre de contractures se li va fer crònic i el dolor d’esquena esdevingué continu, dificultant-li encara més el poder gaudir de la vida sense patiment.

La portaren a urgències d’un hospital. Primer la tractaren traumatòlegs de la mútua i de la seguretat social (“inflant”-la a relaxants musculars i analgèsics, que la deixaven balba; passant després a sessions de rehabilitació, que la empitjoraven). Després la enviaren a neuròlegs (tres, afegint-ne un de la privada), que li feren tot tipus de proves que (encara com!) demostraren la realitat del quadre; però no en sabien la causa i, per això i tan sols per provar, li receptaven substàncies amb efectes secundaris increïbles (recorde que, fins i tot, un dels medicaments podia produir ceguesa).

Vist el poc èxit d’aquests cinc metges “tradicionals”, també aquesta vegada hagué d’intentar-ho amb l’acupuntura i l’osteopatia (per la banda alternativa, amb resultats ben roïns), i un altre otorino de la privada (perquè els neuròlegs “ineptes” deien que el vertigen no era cosa seua), sense resultats favorables de cap tipus. Aleshores ja era conscient que no podria tornar al que era i podia fer abans; tan sols volia que l’ajudaren a alleugerir el mal d’esquena i el vertigen; però els suposats “experts” no en sabien, ni tan sols desembutxacant bona cosa de diners. I la possibilitat de reduir-li la jornada laboral, que haguera estat el més lògic i humà, ni parlar-ne.

100902Sabeu qui la va ajudar realment? Una infermera, una psicòloga i ella mateixa. La primera dona, que era present en una de les visites al neuròleg, es commogué del seu patiment i li digué “quan acabe, faça el favor d’esperar-me a la sala”. Aparegué al cap d’una estona i li digué: “jo tinc el mateix que vostè conta, li aconselle que tots els dies faça la sèrie d’exercicis de coll i braços que ara li mostraré, almenys una vegada, com faig jo”. Li’ls va fer davant d’ella en un lloc discret i, des d’aleshores, sempre els ha repetit un parell de voltes cada dia. La segona dona, aplicant un mètode cognitivo-conductual, li ensenyà eines per acceptar les noves limitacions del seu cos, cercar alternatives per adaptar-se a la nova situació i, malgrat tot, seguir gaudint de la vida. I la tercera, ella mateixa, amb la seua ferma voluntat, la curadora més important de totes.

Diguem no a l’expropiació de la salut, a la medicalització creixent, a la privatització d’un bé comú… Reconquerim la sobirania, el dret de decidir també en la salut i la sanitat! Aconseguim la salut que necessitem!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Bon dia i bona hora,

    Moltes gràcies pels teus comentaris sobre EL CIUTADÀ PERFECTE. Si em fas arribar un correu, t’envie la invitació per a la presentació de dimecres en 3i4 de la meua darrera novel·la: EL TEMPS DE CADA COSA.

Respon a Raquel Ricart Leal Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.