Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

13 d'octubre de 2020
0 comentaris

Quina enveja d’escola! Recordant l’Escola Moderna i les seues hereves, 111 anys després de l’assassinat del seu fundador.

Així és com la teoria va fer a l’home allò que aquest havia fet al bou, el va castrar i en va fer una presa fàcil per al sacerdot i el tirà.” (“Allò que ha de ser l’educació”, per Gabriel de Mortillet, citat a “L’Escola Moderna”, 1912, obra pòstuma de F. Ferrer i Guàrdia).

En matèria d’ensenyament, quan hom parla de llibertat, de quina llibertat es tracta? […] Comsevulla que es plantege l’assumpte, la resposta ha de ser la mateixa: cal assegurar la llibertat, els interessos i els drets de l’infant.” (“L’ensenyament, llibertat o monopoli”, per Sebastià Faure, op. cit.).

Què és l’Escola Moderna? És la continuació de l’eterna lluita de la llum contra les tenebres, de l’evolució contra l’estancament, dels esclaus contra els senyors, dels serfs contra el feudalisme, del proletariat contra la burgesia, de la llibertat contra el privilegi, de la raó contra el dogma, de la veritat contra la superstició, del que no és i hauria de ser contra el que és i no hauria d’existir, de la vida contra la mort, de l’home-realitat contra el déu-ficció.” (L. Portet, op. cit. ).

Quina sort hagés tingut d’haver-me format en una escola laica, antiautoritària, antirepressiva, inclusiva de classe social, diversidad sexual, de gènere, ètnia o cultura d’origen, arrelada a la terra i cultura que l’acull, equilibrada entre teoria i pràctica, raó i emoció, art i ciència…! Una escola que transmetés a cada alumne el goig del coneixement del món i la vida tal com és, al seu entorn i més enllà, sense artificiositats religioses ni patrioteres, que els despertàs la curiositat i la llibertat interior, l’alegria de viure, que els encomanàs l’esperit crític i el compromís social necessari per a esdevenir el punt de partença individual d’una societat més lliure, justa, i solidària; feliç, sobirana i democràtica de debò. Malauradament, nascut en ple franquisme, l’escola que em va tocar fou un error i un horror pedagògic de cap a peus.

La ràbia per l’escola que jo vaig patir i la sana enveja pels qui havien pogut gaudir d’escoles com la que he descrit abans, són uns sentiments que em brollen amb força quan llig sobre educació llibertària i em recorde de què i com m’ensenyaven a l’escola del poble quan era molt petit. Durant setembre d’enguany m’he dedicat a revisar i ordenar llibres, revistes i papers vells a biblioteques i calaixos de casa, que tenia abandonats de feia dècades, alguns des que vaig començar la feina assalariada, i em vaig trobar amb uns quaderns de deures que em posaven quan tenia 5, 6 i 7 anys, quan era adoctrinat i “educastrat” a l’escola franquista.

Junt amb els típics problemes per a practicar les quatre regles d’aritmètica elemental i petits dictats en la “lengua del imperio” sobre temes casolans, apareixen, en 1 de cada 5 fulles, frases i dictats de tipus dogmàtic, que promovien la submissió dels nens a l’ordre nazionalcatòlic llavors imperant. Als meus “deures” de 5 anys trobem encapçalaments com: “Jesús, José y María os doy el corazón y el alma mía”, “La Santísima Trinidad”, “La oración”, “El niño Jesús”, “Evangelio: el niño Jesús viene a nuestras almas para que no cometamos ningún pecado…”. Als de 6 anys: “Los mandamientos”, “La provincia de Valencia y sus jefes principales: el arzobispo, el alcalde y el governador”, “Evangelio: el que es de Dios escucha la palabra de Dios…”, “El descubrimiento de América”, “La escalera que sostiene la cruz se sube por 3 peldaños, D, R y P: deseo ser bueno, resuelvo rezar todos los días y prometo obedecer a mis papás”. I als de 7 anys: “El Bautismo”, “La Confirmación”, “La Penitencia”, “La Eucaristía”, “La Extremaunción”, “Las órdenes sagradas”, “La Santa Madre Iglesia”, “Evangelio: Jesús calma las tempestades de la vida humana…”, “Gracia y pecado”, “El Cid”, “Evangelio: Jesús ayuna en el desierto y vence la tentación del demonio…”, “Evangelio: Jesús Dios y hombre verdadero nos libra del pecado, la muerte y la condenación eterna…”. Què us hi sembla? Per a mi, terror del bo per a les nostres sensibles ments infantils. Quina poca vergonya! Quin malbaratament d’energia aprendre tantes mentides, crear tantes noves connexions neuronals, per a anys a venir haver-les de rebutjar, reconstruint-ne de noves amb aquesta brossa intel·lectual i emocional! I sort que, si bé tard, encara vaig ser-hi a temps d’eixir-me’n!

El més lamentable de tot és que de les nombroses lleis d’educació que han vist la llum d’ençà que començà aquest règim monàrquic del 78, que ens va encolomar el dictador amb el vist-i-plau dels partits anomenats esquerrans, les lleis d’aquests darrers –perquè les dels conservadors han anat cap arrere, cap als vells esquemes feixistes– mai han arribat a implantar un model d’escola com cal per a avançar cap a una societat més lliure de debò. Fa uns dies llegia ací, a l’apunt d’Albert Dasí, “Una llei d’educació per acabar de matar l’escola”: “Si us penseu que aquests de madrit han consultat els països més avançats en educació, els nòrdics, o han llegit Freinet, us equivoqueu de mig a mig. Espanya i madrit avui mateix posarien en presó Freinet i Montessori, i tornarien a matar Ferrer i Guàrdia, sense pensar-s’ho”. Lamentable tot plegat i demostra fins a quin punt l’escola és un dels pilars fonamentals que sustenten l’actual règim monàrquicofranquista espanyol.

Fa poc també he llegit un opuscle de l’historiador i president de la Fundació Salvador Seguí, Emili Cortavitarte, “Movimiento libertario y educación en España, 1901-1939” (Calúmnia, 2019), que resumeix els principis i les realitzacions concretes de les escoles engegades pel moviment llibertari espanyol i més concretament pel català, des de finals del segle XIX fins a la desfeta republicana del 1939 a mans dels colpistes –falangistes ajudats per les armes de nazis alemanys i feixistes italians; una xusma adoctrinada, masclista, de salvatges carnissers, una vergonya del gènere humà, malgrat la seua màscara de devoció cristiana, les seues maneres fatxendes i el seus vestits de gala, tacats de mort i de sang.

L’autor cita tres projectes educatius llibertaris que es desenvoluparen durant aquestes primeres quatre dècades del segle XX al nostre país, malgrat l’acarnissada oposició dels poders fàctics que no volien perdre els seus privilegis seculars:

L’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou inaugurada en 1901 al carrer Bailén de Barcelona i comptava amb un butlletí amb el mateix nom i obert als alumnes, basada en una sèrie de principis pedagògics destacant els següents: racionalisme i cientifisme, neutralitat ideològica i compromís social, laïcisme, educació integral, naturalista, activa, mixta, sense premis ni càstigs. Criticada posteriorment per massa racionalista o massa poc emocional, fou un projecte educatiu força avantguardista per al context social en què va nàixer i ben lloable pels seus valors humans, que contrastaven amb el retard secular de l’escola pública i privada d’aleshores, i fins i tot amb molts aspectes de l’actual; fet que, amb els canvis pertinents, el fa encara ben valuós i mereixedor d’una atenció i difusió prou major que la que té a hores d’ara.

Malgrat l’honestedat de l’Escola Moderna i el seu impulsor, i vista la seua expansió, que els poders fàctics veien com un perill per al seu monopoli educatiu, difusor d’una ideologia basada en el dogma catòlic, el patriotisme espanyol i l’acceptació submisa de la divisió de classes, Ferrer fou perseguit per les infames autoritats polítiques i eclesiàstiques d’aleshores, que finalment aconseguiren encolomar-li unes falses acusacions de foment del terrorisme que el portaren a un injust afusellament en 1909, un 13 d’octubre, ara fa 111 anys. Assassins!

La seua tasca fou continuada per les Escoles Racionalistes, que foren creades pels sindicats de la CNT, que tenien com a objectius la divulgació racional dels coneixements científics i la formació tecnicoprofessional, amb igualtat per als dos sexes i de caràcter més ideològic que abans, afavoridor de l’emancipació social, mitjançant la construcció d’una nova societat lliure de debò. Se’n crearen unes cent vint a tot el Principat de Catalunya i unes quaranta a la resta de l’Estat. Aquesta educació alternativa s’estenia més enllà dels locals escolars i esdevenia educació permanent en ateneus i biblioteques populars. En trobem d’aquestes escoles dins de les indústries i terres col·lectivitzades fins a la desfeta del 1939.

Arran del colp d’estat del 1936 i l’inici de la guerra contra el feixisme, es va crear a Catalunya el Comitè de l’Escola Nova Unificada, CENU, amb els objectius d’organitzar un nou sistema docent i coordinar els serveis d’ensenyament estatals, regionals i municipals. Estava format, a parts iguals, per sindicalistes de la CNT, de la UGT i representants de l’Escola Normal i les Universitats catalanes. Malgrat la minoria de representants llibertaris, les seues tesis triomfaren en el programa d’objectius pedagògics del CENU, sobretot en les seues dues primeres etapes i fins als fets sagnants de maig del 1937; fets que suposaren una lluita fratricida dins la part republicana contra la CNT i el POUM, en la qual triomfaren les tesis favorables a ajornar la revolució social. A partir d’un decret de juliol del 1937, el CENU perd el seu paper central i les decisions sobre ensenyament les prendrà el Departament de Cultura, que retornava a un sistema públic menys ambiciós, controlat pels nous partits hegemònics.

Les escoles llibertàries, tot i millorables, s’avançaren al seu temps, introduint-hi algunes eines pedagògiques que a hores d’ara considerem com a normals i altres encara estan per reconèixer a nivell general, tret d’algunes escoles cooperatives que són una lloable excepció, com la que representa el mestre Albert. La seua fou una educació respectuosa amb el lliure desenvolupament de l’individu, laica, racionalista –científica i no dogmàtica–, mixta dels dos sexes, amb coeducació de classes socials –aspecte introduït per Ferrer i Guàrdia, però posteriorment rebutjat pels projectes educatius posteriors, que tingueren un caràcter clarament obrer–, amb ús del joc com a eina d’aprenentatge, integral –intel·lectual i física, racional i emocional–, moral i solidària, crítica i conscienciadora d’una nova societat (això darrer considerat un adoctrinament per alguns pedagogs llibertaris, que defensaven una escola més neutral), activa –oberta a l’observació i l’experiència–, sense exàmens, premis ni càstigs… Principis que en gran part s’oposaven a l’ensenyament estatal i al privat no autogestionat, que estaven en mans, directament o indirecta, de les classes dominants.

Treballar per una escola pública i/o cooperativa que faça créixer les persones en llibertat i les faça gaudir aprenent amb esperit crític és el millor homenatge que podem fer-los als milers de mestres represaliats o assassinats pel feixisme, com en Ferrer i Guàrdia.

Quina enveja d’escola!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.