Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

15 de març de 2021
0 comentaris

“Pare de rates”: fugint de l’opressió amb drogues, hinduisme i ‘rock and roll’. La lucidesa retrobada d’en Joan Barceló.

Acabe de llegir la reedició de “Pare de rates” per l’editorial Comanegra (novembre del 2020), novel·la pòstuma de Joan Barceló i Cullerés, amb motiu de l’Any Barceló, promogut per l’Ajuntament de Menàrguens (La Noguera), on va nàixer l’autor fa seixanta-cinc anys i coincidint amb el quaranta aniversari de la seua mort prematura a Barcelona, quan tenia tan sols vint-i-quatre anys. La vaig aconseguir basant-me en la seua bona crítica i, malgrat el seu to pessimista, no m’ha decebut pas.

És una novel·la atípica, que es presenta fragmentada en cinc parts de tres apartats cadascuna: entrada, biografia i notes; on la continuïtat temporal no sempre és present, on les veus dels diversos personatges no sempre se succeeixen en cada apartat; on el text es presenta en formes diverses: diari, cartes, fragments teatrals, cançons o poesies i amb diversos estils de escriptura: un de més formal i un altre de més lliure, sense signes de puntuació ni majúscules demarcatives, amb discontinuïtat i separació de frases inacabades… (associat al consum de drogues). Malgrat tot, podem resseguir o deduir una trama que perfila una sèrie de personatges, amb un protagonista principal, probablement un alter ego de l’autor, d’altres familiarment propers a ell, amics, amants, gent del seu poble i altres de més allunyats. Una novel·la existencialista amb trets històrics importants, escrita amb un estil prou acurat i personal, que certament prometia una continuïtat reeixida del autor, si la mort no li hagués arribat tan aviat.

Sentir-t’hi identificat ja és una garantia que una obra t’agradarà i en aquest cas hi ha una sèrie d’elements que hi són coincidents, començant per l’edat de l’autor i continuant amb la cultura i el context històric viscut, a més d’algunes experiències personals, salvant les distàncies. He dit l’autor i no pas el protagonista, perquè els elements autobiogràfics hi són presents, pels detalls de la seua vida que coneixem. Quan el fosc franquisme hi apareix tan aclaparador, de seguida te n’adones de quan fou escrita, amb la presència del masclisme més pregon, la doble moral, el terrorisme catòlic, el de la guàrdia civil… De les fastigoses “rates de claveguera”, com les anomena el protagonista; símbol de la por, el pecat, el mal, reencarnats.

Com diu Max Besora al pròleg, l’autor és fill de la generació de joves que van viure el pas del franquisme a la (pseudo)democràcia. Una generació que va passar de l’obscura educació als col·legis religiosos franquistes a l’experimentació juvenil coincident amb l’obertura del país a noves formes de cultura, més liberals que alliberadores, més superficials que reals, que van esclatar durant la segona meitat del setanta, després de la mort del dictador, i derivades de la revolució del maig del 68; una revolta que, a part de l’alliberament sexual, fou més estètica, artística i consumista que no pas de canvi del sistema d’explotació dominant. Uns breus anys d’eclosió d’una contracultura que feia sentir els joves plens d’una llibertat interior impensable abans, que els va menar per camins artístics aparentment crítics i lliures, però massa vegades autodestructius, per abús de substàncies psicoactives i/ o addicció a sectes religioses orientalistes; camins que el capitalisme neoliberal dels anys vuitanta va integrar, ressituar i mercantilitzar com a productes de consum. “Els temps de l’amor, la creativitat i la il·lusió per una societat utòpica es transformaren, durant els vuitanta, en una espiral de bogeria, receptes de morfina i morts prematures. Pare de rates està escrita just abans d’aquesta fase de decadència que estava per venir, i aquí cal contextualitzar-la” (Pròleg, pàg. 11). Es tracta doncs, d’un producte artístic gestat en plena crisis d’adolescència de l’autor i n’és fidel reflex.

Un argument ben carregat de conflictes, com els que es deriven d’un pare desconegut, una mare pobra i de mala vida, un padrastre alcohòlic, militar i maltractador, restar sotmès a l’educació retrògrada de religiosos pederastes, patir l’homofòbia social atiada per la religió, cercar un fals alliberament en la psicodèlia i altres addiccions…, que conformen una obra plena de sentiments de ressentiment, odi i autodestrucció; però també d’amor i superació, que menen el protagonista a eixir del laberint i retrobar-se en l’escriptura i l’ajuda als altres. Un camí difícil, sobretot tenint en compte la joventut del protagonista i de l’autor.

A més de proporcionar-nos un gaudi artístic, l’obra resulta, al meu entendre, ben interessant per a comprendre les crisis que la nostra societat provoca en els adolescents més desafavorits, que de vegades els porta a la desesperació i la violència que hem vist les darreres setmanes als nostres carrers.

Heus ací una tria de frases del llibre:

I no saps per què, però la rata et representa el pecat reencarnat i t’espanta; tot seguit se t’apareixen els dimonis que et volen prendre el patufet, dimoniets amb fesomia de rata.” (Pàgs. 30-31).

“Va venir el prefecte i em va fer anar a dormir. Mentre m’acompanyava al dormitori em passava la mà per damunt de les espatlles, ara l’una ara l’altra, i m’amanyagava com un gat de teulada… Només li calia fer-me un petó…” (pàg. 59).

Què volen, que anem sempre amb un rosari a les mans, maleint el diable? Si el diable són ells! I l’infern no és sinó el cel on ens volen dur! La llum!, mira que dir que nosaltres cerquem la llum! No la trobarem pas en les tenebroses esglésies on ens duen, ni en aquest convent de monges més fosc que una gola de llop! (pàg. 70).

“I la imatge em bull a dins del cap, saps?, i també ara el propi raonament em diu que encara que jo et veiés masturbant-te, no era pecat ni ho va ser mai: només ho representava a les closques dels maleïts moralistes que ens adoctrinaven.” (pàg. 77).

Dic ‘casa’, com si jo encara m’hi trobés reflectit en cada passadís, en cada oració. De debò que et marca, haver-te passat tres anys al seminari, o més… Al final t’acostumes als dictadors educadors, és com una mena de plaer verinós, oi?” (pàg. 78).

“Ningú no m’entenia, en aquella casa –ara ja ho sabia!–, bastida amb ferum d’espelma i malsons d’oracions eixutes.” (pàg. 90).

Poques persones corren per aquest món, sí; per tant, em cal agafar-me a tu, vidre màgic, líquid màgic, fred cos que escalfes com foc etern, foc que m’ofega la impotència de veure’t sol en aquest femer, voltat de rates i sense poder fer res que rosegar-te l’ungla, impotent, borratxo per pensar que ets pel cap baix un gra de sorra en un mar sense límits. […] au, vine’m als llavis… Aaah! T’adones que l’estiu ja ens mossega?, un estiu romàntic que m’agradaria poetitzar, si garbello de dins del cos els ideals d’artista que s’hi soterren, potser quan els tregui ja estaran fossilitzats per tants anys d’oblit i potser jo esdevindré, quina por!, un d’aquests autòmats que va a treballar de bon matí i se’ns palplanten al metro amb ulls lleganyosos, carapansits, geperuts i avorrits del seu avorriment de treball diari, quina por treballar! (Pàgs. 98-99).

“Al treball, els ambients acostumen a ser pèssims: mal humor, enveges, dictadors que imposen autoritarisme. La societat no vol fer res per la joventut, després diran que ens droguem, que bevem… doncs què hem de fotre, si no se’ns dona res de millor?” (pàg. 108).

no res de nou, la roda que es repeteix!, en el fons del fons són tan dictadors com la generació que critiquen, aquest set de la colla moral que es tapen tots els forats del dia amb horaris i religions suposadament noves per amagar la terrible vacuïtat d’aixecar-te, mirar el món i veure que tot continua essent una porqueria, com sempre, i que et fotràs de lloros per poc que intentis de canviar-ne un totxo nyecc…! ampolleta, de debò que m’arribo a preguntar si té sentit d’allargassar cada instant i d’injectar-me esperances, al capdavall mentalitzar-me per a trobar un sentit” (pàg. 110).

“La teva carta deia que no trobes raó en el teu patir ni a desfer-se lentament. És cert, no n’hi ha, com tampoc no n’hi ha vivint en aquesta societat hipòcrita, en la qual som com actors en una gran obra: cadascú, més o menys, fa un paper. Una societat en què no es permet de sortir d’un camí abans fixat. Però jo et pregunto: no és potser culpa teva viure així? –teva i nostra–, no l’hem acceptada per comoditat i por –potser més per por–? Dius que et refugies en la poesia existencialista… Per què refugiar-se i no lluitar?” (pàg. 116).

No sé el problema o el cas que deu haver-te empès a aquest extrem, mes crec que sobre totes les coses i problemes, la vida s’ha de viure; si no vols viure-la per a tu, no siguis egoista. Almenys viu-la per als altres, lliurem-nos als altres, intentem ajudar els altres amb el que sigui, obrim-nos, mirem al nostre costat, no ens cansem, lluitem, cerquem […] És a mesura que ens donem als altres que, sense adonar-nos-en, ens anem omplint tots plegats” (Pàgs. 119-121).

Abandonar-se del tot volia dir, paradoxalment, viure. Viure sense temps mort. Trobar plaer a creuar un semàfor verd o vermell, tant se val, i comprar un diari, assaborir-ne els anuncis, menjar xurros oliosos, pixar-se a les portalades… Al cap i a la fi: no res més que trobar plaer en les coses més insignificants i mel·líflues: petites peces d’un possible trencaclosques que –ja ho començava a endevinar— no era el bloc de pedra de la pedrera dels ideals que n’havien fet començar a esculpir.” (pàg. 132).

Has estat tu, maleïda rata vestida d’uniforme, verd oliós i embrutit de mocs que et fan de pell, aquest verd que et folra cos i ànima i no et treus ni per anar a dormir […] només tu, només les teves mans plenes d’ulls de poll de tant fer anar el rifle per la guerra, la teva eterna i gloriosa guerra que sempre mastegàvem a l’hora de dinar, i davant de la televisió remembraves cofoi que eres l’únic guanyador amb les teves repodrides mans d’assassí a preu fet, i et pagava el preu un ideal que et justificava els crims diaris, el teu inútil vagareig pel poble i fer por a quatre famílies perquè ens omplissin la casa, per Nadal, i tothora, de pernils, llonganisses i fruita que ara, si podia, t’ho ben juro, vomitaria al teu davant.” (pàg. 135).

“Revolucionetes de mantega i no res més, tot allò del Sargeant Pepper’s i les innocents dosis de haixix, puaf! En el fons estaven tots més integrats que qualsevol oficinista: feien el joc al sistema, companys, al sistema que necessita i programa mercadets negres de cànnabis i de poltres… Ningú no endevinarà què és un bon cavall si no s’estripa l’esperit de la revolucioneta de les flors, oh no!” (pàg. 167).

hi ha drogues de mort i drogues de vida/ la gentada que ara esberla les cadires i s’esgaldinya en crits pateix la droga de mort no han ressuscitat és fàcil de preveure que ressuscitaran a la seva veritable vida de tècnics de computadora oficinistes de banca secretàries d’agències de viatge i no recordaran que han pactat amb la droga de mort malparits de merda” (pàg. 176).

“Quan de sobte, puf!, al meu endins va sorgir una reflexió: l’orgull m’havia salvat des de petit, l’orgull que el pare em va fer tenir, l’orgull de ser un dimoni que de primer volia ser capellà, després farmacèutic i ara poeta. Era una metzina; quan em passava alguna desgràcia, pensava: ‘Bé, la superaràs, tu ets més fort’. L’orgull m’ha salvat, però també m’ha deixat una ressaca immensa.” (pàg. 211).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.