Observar, llegir, escriure

L’amor tot ho atura: viure l’eternitat en un instant. L’amor als éssers estimats, a l’art, a la vida, a la llibertat (la vertadera, la que és fruit de la igualtat) foren les passions del nostre Ovidi Montllor, que ens deixà fa vora 20 anys.

Aquest recull de frases, que he extret de les lletres de les seues cançons i amb les quals he gosat “dibuixar” com serà el dia que durarà anys, del qual ens en parla l’Ovidi a la seua cançó homònima (lletra amb la qual he retolat les fotos de l’apunt), volen ser el meu petit homenatge a la seua gran persona:

S’acabaran enganys i paranys. (“A la vida.”)

Direm paraules amb sentit, sense comèdies ni mentides, i canviarem armes per abraçades. (“A la vida.”)

Somriuran les noies (i els nois) tot treballant. (“A les noies d’un taller a prop de casa.”)

Arribarà el temps novell i farem crits de llibertat. (“Als bons amics Cuca i Toti per peteneres.”)

Haurà arribat el matí en què el plor serà d’alegria. (“Als companys.”)

Se’ns anirà la por i no dubtarem a eixir de casa. (“Autocrítica i crítica.”)

Fruirem de les garrigues, de la mar, de les espigues i del cel clar. (“Balada del pas pel món.”)

Fruirem de l’home o de la dona, de l’amor i de la brisa bona. (“Balada del pas pel món.”)

Tots podrem viure de treballar (a) la nostra terra. (“Cançó de llaurador.”)

Haurem fet fora les màquines que ho poden tot, ho xuclen tot, ho volen tot. (“De l’espai no te’n refies mai.”)

Veurem els colors de la vida. (“L’arc de sant Martí.“)

S’acabaran els dimonis parlamentaris, que ens aparten del recte camí per ells traure profit. (“Els banyetes.”)

Finirà la “dura-cràcia”, la que no ens feia ninguna gràcia. (“Encara, nois, encara.”)

Els mestres ens parlaran d’amor, com la cosa més bonica i preciosa, sense pecats ni prohibicions. (“Homenatge a Teresa.”)

Recuperarem el temps perdut amb déus i pàtries, amb cristos i capellans. (“L’escola de Ribera.”)

No oblidarem les arrels que ens han tocat i són la nostra preferència: catalanes a la manera de València. (“La cançó del cansat.”)

No hi haurà amos ni criats, ni caps ni comandaments. (“Món divertit.”)

S’acabaran les falses promeses: ni honor dóna la guerra ni dignitat el treball esclau ni glòria futura la pobresa. (“Ni dies ni metres.”)

Tot serà de tothom, perquè tot és de tots! (“Perquè vull.”)

El cant guanyarà la tristesa i l’esperança s’haurà fet gran: pertot parirà Llibertat! (“Tot esperant Ulisses.”)

Ja no viurem amb les engrunes. Conscients de l’explotació, aprofitarem l’ocasió i tindrem el pa sencer! (“Tot explota pel cap o per la pota.”)

Vencerà la democràcia, aquella donzella plena de gràcia, als paranys i el mal oratge del xucladors del xantatge. (“Una de por.”)

S’acabaran els senyorets. Serà el temps dels de baix, de nosaltres. (“Una nit a l’òpera.”)

Serà el temps del “va com vull i va com volem”. (“Va com va.”)

No caldran verins per oblidar la vida. (“Verí-good.”)

La vida serà un plaer. Tot serà bonic i sincer sense lleis ni botxins de qui el bacallà talla. (“Xafarderies.”).

Adéu, a tot el temps passat: bon vent i barca nova! (“Bon vent i barca nova.”)

No me’n vaig, sóc qui torna! (“Bon vent i barca nova.”)

Aquestes frases són consignes. Són bocins de desig i d’esperança. Te les dedique. Les he manllevades de les teues cançons. Són les teues paraules, massa remenades potser i amb afegitons també; però amb el sentit intacte, si t’he entès bé.

Lluitarem com sabrem i podrem, amb l’arma de la paraula, perquè arribe aquest dia, que els ben nascuts desitgem.

Gràcies, Ovidi. Veritablement, no te n’has anat; perquè, mentre visquem, ens acompanyarà la teua llum, per sempre.