Observar, llegir, escriure

A EXILI D’OVIDI Estellés fa servir el poeta romà Ovidi, exiliat per l’emperador August, com a mitjà per a manifestar la seua ràbia per l’exili interior imposat per la genocida dictadura franquista, que a les seues acaballes tenia por del creixement del valencianisme d’esquerres i, avesada a fer mal per dècades, a la seua habitual violència física i moral, afegia encara més violència, més mentides, per enfrontar-nos, per dividir-nos, sembrant l’odi, el seu encuny, d’abans i d’ara, perquè malauradament encara cueja. Aquesta reacció antivalenciana aconsegueix fer surar el blaverisme, arribant a acomiadar Estellés del diari on treballava i, en el cas de Fuster, a cremar-lo en una falla i atemptar contra la seua vida. Però l’exili d’Estellés no és conformat com el d’Ovidi, sinó rebel. Tanmateix sap, com Fuster, que l’odi no és bo per a ningú ni per al món, per això la seua AFIRMACIÓ DE L’ODI no és pas un cant a l’odi. Per molts anys! Et reviurem. Gràcies, Vicent.

AFIRMACIÓ DE L’ODI

Jo voldria cantar l’odi, però no hi puc.
Advertesc, de vegades, que l’odi m’omple tot,
i no puc encabir l’odi en unes paraules,
hauria de bastir un temple, una piràmide.
Jo sóc el que he estat fet: criatura de l’odi.
Odie molt, odie amb tot el cos i l’ànima.
Jo voldria cantar l’odi, però no hi puc.

Jo he sentit arribar les greus tandes de l’odi
a tots els cavallons de les meues collites,
sols han crescut per l’odi i sols ho són per l’odi.
L’extermini arribava a la meua finestra
i em demanava un mot i de gust li’l donava.
Jo he desitjat el dany, el dany greu i profund.
Jo he sentit arribar les greus tandes de l’odi.

Ja no podré cantar, com feia abans, l’amor,
el delit d’una mà en prendre un pit de vidre,
el delit fondo i gran d’una besada intensa,
el delit d’uns malucs, el delit d’unes anques.
On era l’amor, ara sols em prospera l’odi.
Evoque cossos, noms, evoque vitralls d’aigua.
Ja no podré cantar, com feia abans, l’amor.

[…]

De vegades enyore un passat de xiprers,
de vegades enyore un passat de besades,
de vegades enyore unes nits amantíssimes,
de vegades recorde la vida que no visc.
Aleshores alena la criatura, invicta:
jo sóc odi i proclame la dignitat de l’odi.
De vegades enyore un passat de xiprers.

M’odiareu també, només proclame l’odi,
l’establiment de l’odi, l’estructura de l’odi,
fundació de l’odi, la casa gran de l’odi.
Estic parlant de fets terriblement concrets
i des d’ara us ho dic amb la veu més planera:
arribarà el moment a la vostra existència.
M’odiareu també, només proclame l’odi.

No em demaneu, companys, germans, que cante l’odi.
El sent com una parra que puja pel meu cos,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
¿Com he de cantar l’odi que m’ocupa, que sóc?
El veig en mi i el pense a les vostres pupil·les.
Prospera l’odi al món i va poblant la terra.
No em demaneu, companys, germans, que cante l’odi.

Vicent Andrés Estellés, Exili d’Ovidi, Llibre tercer, 1982.