Observar, llegir, escriure

“Monstre: criatura més o menys llegendària, que usualment fa por i és vista com a maligna pels éssers humans. El que destaca en els monstres és l’anormalitat física. El terme ve de “monstrare”, del llatí, que significa “ensenyar”; perquè eren una cosa digna de veure.” [Viquipèdia.]

Senyores i senyors, us presente el monstre del capitalisme corporatiu, el de les empreses multinacionals, d’ací i d’arreu, que s’ha llevat la careta i vol reduir l’abast de l’Estat –un altre temut monstre, però més petit i servidor de l’altre; tot i que, fins ara, de sotamà– per deixar-lo en un segon pla i gestionar de forma directa els seus interessos per sobre dels nostres, els sotmesos i submisos consumidors dels seus productes. El senyor Estat, així en majúscules –per la grandor i la “grandeur”– i en masculí –pel masclisme que imposa–, és a punt de vendre en safata d’or els nostres drets al monstre gran, mitjançant un tractats –anomenats eufemísticament– de “lliure comerç”, com el TTIP, el TiSA o el CETA. I ho està fent amb traïdoria i d’amagat, i delegant-ho en la Unió –de mercaders— Europea (UE). Una presa de pèl, que s’emporta per endavant totes les fal·làcies que ens han contat sobre la teoria capitalista del lliure mercat, que abominava de qualsevol intervenció externa, llegiu de l’Estat. Aquests espavilats estan creant ara un mercat marcat i assegurat des de l’Estat, aplicant la desvergonyida i injusta regla de privatitzar els beneficis, però socialitzar les pèrdues; sols per als més grans, per als monstres. Un frau democràtic en tota regla.

És cosa de veure el seu volum gegantí i els seus múltiples caps, tal qual la mitològica Hidra de Lerna. És tan gran que resulta força amenaçador i gairebé impossible de vèncer. Corprèn com s’ho empassa tot, terres, aigua, diners, empreses, cultures, éssers vius, fins i tot humans, i mai no s’assacia. L’Estat, el monstre petit, no para de dir-nos que no li tinguem por, que, malgrat la seua grossària, és bo i ens convé; però molts de nosaltres no ens n’acabem de refiar, sobretot coneixent com les gasta el “pare” Estat. Els més desperts i experts ens diuen que és una màquina destructora dirigida per un grapat d’animals del nostre gènere i espècie, amb un alt grau d’egoisme i cobdícia. Ens diuen també que, si la deixem créixer més, acabarà amb el poc que encara tenim i decidim, i amb planeta sencer més aviat que tard.

Què m’engega a parlar així, amb metàfores apocalíptiques? Són les recents filtracions publicades per Wikileaks d’un altre dels tractats de “lliure comerç”, que els manaires de l’UE negocien actualment amb un grapat de països i que afectarà directament els nostres serveis públics, tal com els coneixem ara o els coneixíem abans de les continues retallades que està aplicant l’Estat, precisament amb l’oculta intenció de degradar-los i afavorir les alternatives privades. Es tracta del TiSA, Trade in Service Agreement. Un tractat que està portant-se més en secret que el justament rebutjat TTIP; però que és fins i tot més perillós per a tots nosaltres.

El cas és que, per la fèrria ocultació del que s’està negociant i la connivència de l’aclaparadora majoria dels mitjans del règim, no hi ha la resposta popular que mereixeria l’abast de l’expropiació de què estem parlant. I per això m’he decidit a posar-hi el meu gra de sorra. Fóra bo que cadascú ho esbrinàs pel seu compte i adoptàs una resposta conscient dins de l’entorn en què cadascú es mou. Com a mínim i tot i que la via institucional ha mostrat la seua inoperància manta vegades (perquè ha estat dissenyada perquè realment no mane el poble), si votem, hauríem de fer-ho a partits que s’oposen frontalment a aquests tractats, entre els quals no hi trobarem PePens ni Ciutadans ni CiUs (o les seues refundacions diverses) ni altres de semblants ni tampoc PSOcialistes –per la sospitosa tebiesa amb què aquests darrers s’hi oposen.

Sempre em faig creus com podem caure en aquest tipus de paranys una volta i una altra. La finalitat més important de les empreses privades és omplir-se les butxaques de diners sense límits (activitat legal al nostre sistema econòmic i social –capitalista–, tot i que il·legítima). Els beneficis individuals i socials dels serveis que ofereixen –i dels quals en fan ostentació– són derivats del consum dels seus productes i, doncs, condicionats al poder adquisitiu dels seus clients –als diners que paguen. El seu fi és vendre productes, no pas el benestar social ni la dignitat que mereix qualsevol persona pel fet ser-ho.

Posaré un parell d’exemples reals de dolenta atenció sanitària d’aquest mateix any:

Març del 2016: Un familiar meu va sofrir un accident i vaig haver-lo de portat a urgències d’un hospital públic. S’esdevingueren tot un seguit d’inconvenients indignants per la massificació, les hores i hores d’espera als passadissos, els retards de la visita del metge i del tractament, les penalitats pel material obsolet (llits vells que no funcionaven com cal), la manca de personal sanitari (espera interminable per baixar el malalt del llit)… El mateixos treballadors de la sanitat del centre n’estaven ben farts: tot era conseqüència de les retallades i retallades dels que manaven abans (els PePeros) i que els d’ara no podien o volien redreçar.

Maig del 2016: El pare d’una companya de feina va agafar un mal de coll sobtat i el varen portar a urgències d’un hospital privat, cobert per la seua assegurança privada. Tot i la major comoditat de les instal·lacions, l’espera també fou interminable: el tractaren amb un antiinflamatori i el deixaren hores desatès al llit. Quan tornaren per despertar-lo, no ho podien aconseguir i llavors sospitaren el pitjor, un ictus, que es confirmà a les proves subsegüents, el qual no podien redreçar perquè ja era massa tard. Una vegada aconseguida l’alta i amb l’hemiplegia a sobre, intentaren portar el pare a un centre de rehabilitació d’anomenada; però no fou tan fàcil, calia l’informe del neuròleg (un pedant poc amable) aconsellant-ho i la aprovació de l’assegurança. Més papers que a la Seguretat Social!, em contava la companya, abatuda. (Quan el que importa són els diners, quan augmentem les despeses, ja passen aquestes coses.) Em digué: si no fos per les llistes d’espera, el passaríem a la Seguretat Social!

Finalment, voldria compartir amb vosaltres una reflexió aclaridora al voltant del tema d’aquest apunt, que vaig escoltar a Ràdio Klara fa unes poques setmanes:

“El capitalisme com a sistema econòmic no pot ni ha d’entrar en qüestions de benestar social. És un model econòmic que tan sols respon a una lògica: la de seguir creixent, produint i generant majors beneficis [sobretot lucre per als amos de les empreses i els seus servidors]. Tanmateix alguns Estats occidentals, durant un període de temps del segle passat i probablement obligats per la pressió del bloc soviètic, acceptaren l’existència de determinats serveis públics com la sanitat o l’educació. El fet que aquests serveis sempre hagen estat sota el control de l’Estat ha provocat que, quan aquest ha hagut de decidir-se [donades les seues connexions directes amb els posseïdors del capital i del bens de producció, al servei dels quals està], ho haja fet en favor del capital i no dels ciutadans. Així, la versió més liberal del capitalisme, que [dissortadament] ja conegueren els països llatinoamericans des dels anys 70, ha arribat al nostre continent en un procés que començà la dècada dels 80. Europa s’enfronta ara a la liberalització radical i generalitzada dels seus serveis públics, aquells que foren pagats i engegats amb els diners dels contribuents. L’esforç de la població assalariada ha estat venut o regalat a les empreses privades, amb l’aval de l’Estat. Aquest robatori, endemés, implica l’encariment o la degradació d’aquests serveis; unes vegades per la pura lògica del guany i el creixement del capital i d’altres per una voluntat intencionada de desmantellar aquests serveis, amb la intenció de privatitzar-los completament. La despesa pública també ha caigut dràsticament, és a dir, els diners emprats en el benestar de la majoria de la població ha estat reduït, afectant l’educació, la sanitat, les ajudes socials i la cultura, entre d’altres serveis. A més, els Estats negocien secretament, en tractats com el TTIP, el TiSA o el CETA, condicions que afavoreixen l’enriquiment de les grans multinacionals, amb l’única forma vertaderament efectiva: l’empobriment i les pitjors condicions de vida de la majoria de la població. Aquesta nova versió del capitalisme ens deixarà pitjor salut, pitjor educació i pitjors condicions laborals. En resum, pitjors condicions de vida.” (Traducció de la introducció al “Debate sobre lo público”, emès per “Rojo y Negro TV” el maig del 2016).

Continua a la segona part.