Observar, llegir, escriure

X     Les dones són més religioses que els homes: S’ha pogut observar que hi ha diferències sistemàtiques entre els dos sexes en la propensió religiosa: les dones mostren xifres superiors als homes tant en les escales de religiositat com en les mesures de pràctica religiosa.

Y    La vellesa és el període culminant de la religiositat, la qual cosa ens remet a factors obvis de base biològica (decadència física, declivi de la lucidesa mental) i psicològica (proximitat i por a la mort), que actuen afavorint el recer religiós en les vespres del traspàs darrer. La religiositat adolescent fou un predictor consistent de la religiositat a les portes de la senectut. Això indica que és el tarannà de base, el caràcter de cadascú, el que fa la religiositat i no pas a l’inrevés. La religiositat no acostuma a presentar-se tota sola entre els atributs del temperament. Sol anar acompanyada d’altres trets característics com ara el misticisme, el tradicionalisme, l’esoterisme o el gregarisme, fins el punt que sovint es confonen per solapament. Aleshores, aquests trets del caràcter s’haurien de poder relacionar, més d’hora o més tard, amb sistemes neurocognitius particulars; perquè les troballes indiquen que les religions venen de lluny.

Z   En una població particular, entre un 40 i un 60 % de la proclivitat religiosa ve determinada per mecanismes prefixats a l’ADN. Per altra banda, cal adonar-se que els marges de variació en religiositat que són explicables per factors heretats deixen uns rangs amplíssims per a les influències ambientals (també entre un 40 i un 60 %, segons les estimacions). Aquestes dades indiquen que som davant d’un atribut humà ancorat en el bagatge de predisposicions que heretem per via biològica dels avantpassats. I que no depenen únicament, per tant, de la catequesi amb la qual se’ns ompli el cap des que obrim els ulls al món i comencen a bombardejar-nos amb càntics, pregàries, llegendes, ritus, cerimònies i altres procediments d’influència doctrinal i emotiva.

W     Hi ha gent que elabora de forma natural experiències espirituals extraordinàries. El percentatge de persones que reconeixen haver tingut visions o haver sentit missatges inexplicables, haver-se comunicat amb persones mortes o haver experimentat episodis singulars d’ ”il·luminació” interior és al voltant d’un 10 %. Si a aquests “il·luminats” se’ls uneixen propagandistes altament eficients dels mites elaborats o experimentats, la combinació a favor de la credulitat esdevé enorme.

[   Hi ha personatges religiosos cèlebres, antics o contemporanis, amb una història personal de convulsions o epilèpsia. Hi ha sèries recents de casos clínics d’epilèpsia del lòbul temporal que confirmen una major proclivitat a experimentar vivències místiques: percepció de fusió amb l’essència “darrera” del cosmos o brots d’una autoconsciència amarada d’afecte i compassió universals. La pau, la serenitat i la plenitud joiosa són elements de l’estat d’ànim durant aquests episodis.

X     De fa temps es coneixen les experiències “místiques” provocades per l’ús de determinades drogues “recreatives”: Cal recordar els ostentosos quadres de vivències místiques i els episodis d’unitat còsmica que es disparen en prendre LSD, psilocibina o mescalina, que tenen el seu origen en una desregulació aguda de la funció de la serotonina a l’encèfal provocada per aquestes substàncies psicoactives. Bona part de les pocions veneradíssimes pels xamans, antics i moderns, que contenen aquest tipus de substàncies, incrementen la funció serotoninèrgica al cervell, alhora que indueixen anomalies en altres engranatges subtils de la neuroregulació química d’aquest.

Y    L’espiritualitat i la transcendència poden ser experimentades tant per creients com per no creients. Aquesta sensació s’esdevé quan la percepció introspectiva informa que som quelcom més que els contorns restrictius del nostre cos físic o quan sentim que ens podem desvincular del cos material. En aquests instants, pot sorgir la vivència de sentir-se unit a la totalitat de la Natura, de l’Univers o la Divinitat i notar la fusió com un tot.

Z   Les troballes científiques atorguen un pes considerable a la construcció personal de la creença religiosa. Encara que és evident que els infants adquireixen les creences per influència de l’entorn familiar i social proper, l’elaboració pròpia pot ser un element alternatiu fonamental per construir els continguts de les nocions religioses. La gran facilitat que tenen els humans per imaginar-se personatges dotats de perfeccions i poders màgics, podria explicar perquè el concepte de divinitat es troba arreu i s’encomana tant. La predisposició a les idees màgiques o religioses estaria, per tant, prefixada al sistema nerviós i seria semblant a la tendència a sentir pors desproporcionades davant amenaces evolutivament significatives (cas dels rèptils, per exemple). Tot plegat sorgiria d’un atribut o propietat que ens caracteritza i que s’ha anomenat “dualisme per defecte”, és a dir, sembla que som programats, d’entrada, per a percebre la ment, els processos cognitius, separats del cos.

W     Hom coneix el fonament biològic de les supersticions ritualitzades més comunes: Aquest tipus d’obsessions es deuen al fet que el nostre cervell té optimitzat o afavorit d’origen el mecanisme mitjançant el qual, quan dos esdeveniments coincideixen en circumstàncies singulars o importants, la nostra ment realça la seua associació i, a l’inrevés, els oblida, i fins i tot totalment, quan hi ha manca de relació. Deixant de banda els casos de trastorns mentals coneguts, cal dir que una bona agudesa mental no protegeix pas contra la pràctica innocent i repetida d’hàbits supersticiosos ritualitzats.

[   La moralitat no és necessàriament fruit de la religiositat: La moralitat i la religiositat han acabat tan entrelligades que, erròniament, sovint se les confon. La moralitat humana es recolza en dues vessants fonamentals: no fer mal a ningú, primer de tot, i, després, procurar ajudar els altres i compartir els nostres béns sempre que siga possible. Són elements bàsics per entrelligar la cohesió i el compromís en les transaccions socials. A la base de l’edifici moral hi ha la regla d’or cooperadora: tracteu els altres com voldríeu ser tractats.  En els estudis sobre el funcionament del cervell moral ens trobem amb l’activació dels circuits implicats en contrastar la consciència d’un mateix amb la dels altres, és a dir, amb les rutines de comparar la mentalització pròpia i l’aliena, imprescindibles per a les transaccions socials. Aquests dispositius neurals intervenen de manera decisiva en la religiositat/ espiritualitat, però funcionen perfectament bé en els cervells dels descreguts.

X     Hom ha trobat una relació significativa entre brutícia moral i física. Aquesta connexió de la brutor moral amb la física i de la higiene amb la netedat de consciència, té una gran tradició en moltes doctrines religioses. A més, hi ha dades addicionals que confirmen que aquelles persones que es creuen posseïdores d’una superioritat moral, a base de conrear una obsessiva autovaloració positiva i/ o una neteja física impecable, es creuen amb la facultat moral d’aportar menys a la societat o de ser més exigents amb els altres.

Y    Hi ha nombrosos estudis que indiquen que l’activació dels fluxos hormonals antiestrès és altament dependent del suport social que rep l’individu; és a dir, de l’afecte, de la proximitat que pot sentir per part dels altres. De fet, la soledat és un factor de risc mèdic més rellevant que els que les nostres autoritats sanitàries acostumen a publicar. D’ací que la confraternització en les comunitats religioses, el confort del ritual compartit i l’actitud esperançada davant el futur són estratègies/ tàctiques psicològiques que els diversos tipus de religions, oficials o no, procuren aplicar tant com poden.

Z   Els estudis mèdics i científics mostren la importància significativa dels placebos en casos concrets. Els placebos tan sols han mostrat efectes terapèutics clars en quadres dolorosos crònics (mals d’esquena, molèsties osteo-articulars, musculars o tendinoses) i quan s’usaven mesures subjectives (escales de dolor, per exemple). L’efectivitat dels placebos en trastorns depressius pot arribar a nivells del 40 % de remissió consolidada. En els dolors musculars i articulatoris s’arriba amb facilitat al 30 % de remissió per placebos. En limitacions motores causades per traumatismes o lesions neurològiques poden aconseguir-se millores per placebo del 25 %. Les religions actuarien com a placebos “antiadversitats”, per un efecte “curatiu” semblant, de tipus psicològic.

W     Les darreres troballes sobre l’oxitocina, la fan proposar també com a hormona central en el funcionament dels cervells “místics”. Darrerament han proliferat els treballs que han relacionat l’oxitocina amb el conreu de les relacions de confiança entre persones i també amb l’optimisme com a tret temperamental de base. En diversos estudis s’ha pogut constatar que incrementa la calidesa, l’afabilitat, l’obertura cap als altres i l’altruisme, a banda de preservar els records més positius i amables de les interaccions socials. La tasca eficient de l’oxitocina aporta confiança, autoestima i bona disposició, a banda d’afavorir la tendència a anar per la vida amb expectatives favorables i de protegir contra la decepció i la tristesa persistents. Aquests efectes s’acosten als que s’acostumen a citar com a positius de la religiositat.

[   Els camins de l’optimisme i els seus efectes positius per a la salut no passen, necessàriament, per una visió transcendent de la vida. Dosis moderades d’optimisme poden ser útils en engrescar-nos davant els entrebancs i desafiaments que suposa la lluita diària, i la salut mental i física els agraeix. Aquest optimisme es troba als cervells més religiosos, però també als cervells descreguts que generen una visió positiva de l’existència.

X     La por a la mort pot afavorir la credulitat. És evident que fins i tot en les condicions força artificioses dels experiments de psicologia social, l’activació momentània del terror a la mort mitjançant diverses tècniques (imatges, paraules…) pot mobilitzar credulitats universals, especialment en els individus predisposats a una visió religiosa de la vida.

Y    Un tema obligatori pel que fa a la credulitat és el carisma; un exemple del qual són les habilitats persuasives dels predicadors que “enamoren” i arrosseguen la gent que els escolta. Una habilitat que, amb tota seguretat, ha distingit els líders i els profetes religiosos des de l’antiguitat. En uns joves devots la prèdica carismàtica dugué a bloquejar el treball de les regions cerebrals responsables d’emetre judicis personals reflexius i contrastats. I quan més carismàtic trobaven el predicador, més silenci cerebral en les àrees del judici reflexiu. Són troballes que reprodueixen la reacció neural de les dones enamorades contemplant imatges de la seua parella i la de les mares davant imatges alegres dels seus nadons. I poden connectar-se també amb els efectes de la hipnosi sobre l’activitat cerebral de la gent suggestionable i amb estudis que han constatat que les infusions oxitocíniques intranasals tenen efectes hipnòtics i procomunitaris. Són dades fortes, per tant, sobre els efectes hipnotitzadors i arrossegadors de les virtuts carismàtiques d’alguns individus, tan se val si treballen al camp religiós, al polític o a qualsevol altre.

Z   Segons un estudi que ho volia provar, el proselitisme descregut també té efectes com el religiós. Es va fer amb xics i xiques joves nord americans i va tenir efectes immediats en la seua forma de pensar, per bé que no sabem si aquest efecte es mantindrà a la llarga (no s’ha continuat l’estudi). No obstant, troballes experimentals de darrera hora indiquen que el contacte breu i fins i tot implícit amb el pensament analític, fa minvar el convenciment en les creences religioses. Sembla, per tant, que l’entrenament en procediments de contrastació sistemàtica i de rigor analític puga debilitar la tendència a aplicar les pseudo-dreceres intuïtives, característiques del pensament màgic i religiós.

W     El perill del fanatisme religiós és evident. La religiositat constitueix un dels camins més reeixits per generar lligams comunals i per inflamar la combativitat intergrupal. D’ací ve la recurrent promiscuïtat entre religió i poder terrenal en la crònica dels assumptes i conflictes humans. I d’ací deriva, també, la perillositat inherent a tots els credos, a causa de la seua tendència “espontània” a servir de detonants de les friccions entre grups de qualsevol tipus.

[   La religió és una propietat col·lateral del funcionament biològic del cervell humà. Totes les dades suggereixen que un grapat de circuits que quallaren al servei de processar les complexitats del món relacional humà duen, com a rutina operativa addicional, la propensió a bastir nocions espirituals i transcendents. El que no admet discussió és que la religiositat no enganxa ni abraça tothom. Que no és un atribut obligatori o ineludible de la condició humana, malgrat la fortalesa del seu arrelament biològic.

De bell nou, moltes gràcies, Adolf!