Observar, llegir, escriure

…Qualsevol persona amb curiositat científica podrà satisfer-la, i qualsevol pintor podrà pintar sense morir-se de fam, no importa com de meravellosos siguen els seus quadres.

Els escriptors joves no es veuran forçats a cridar l’atenció mitjançant “bunyols” impressionants, fets amb la intenció d’obtenir la independència econòmica que cal per fer obres monumentals, amb la qual cosa, quan finalment s’esdevinga aquesta oportunitat, n’hauran perdut el gust i la capacitat.

Els homes que en el seu treball professional s’interessen per alguna branca de l’economia o l’administració, seran capaços de desenvolupar les seues idees sense l’allunyament acadèmic, que acostuma a fer aparèixer, mancades de realisme, les obres dels economistes universitaris.

Els metges tindran temps d’aprendre envers els progressos de la medicina; els mestres no lluitaran amb desesper per ensenyar amb mètodes rutinaris coses que aprengueren durant la seua joventut, la falsedat de les quals pot haver estat demostrada des de llavors.

Sobretot hi haurà felicitat i alegria de viure, en lloc de nervis esgotats, cansament i males digestions. El treball que tothom en conjunt estime necessari bastarà per fer de l’oci quelcom deliciós i no produirà esgotament. Com que les persones no estaran cansades durant el seu temps lliure, no triaran tan sols distraccions passives i insípides.

És probable que també dediquen a tasques d’interès públic un petit percentatge del temps que no els consumirà el seu treball professional  i, atès que no dependran d’aitals tasques per guanyar-se la vida, la seua originalitat no es veurà destorbada i no caldrà conformar-se amb les normes establertes pels vells erudits.

Tanmateix, els avantatges de l’oci no s’acabaran en aquests casos excepcionals. Els homes i les dones corrents, en tenir l’oportunitat d’una vida feliç, arribaran a ser més generosos, menys impertinents i menys predisposats a mirar els altres amb malfiança.

L’afició a la guerra desapareixerà, en part pel que he dit abans i en part perquè suposa un llarg i penós treball per a tothom. El bon caràcter és, de totes les qualitats morals, la que més necessita el món, i aquest és conseqüència de la tranquil·litat i la seguretat, no pas d’una vida de feixuga lluita.

Els mètodes de producció moderns ens han donat la possibilitat de pau i tranquil·litat per a tothom; hem triat, en lloc d’això, l’excés de treball per a uns i la inanició per a altres. Fins ara hem estat tan actius com ho érem abans de quan hi havien les màquines, i en això hem estat uns ignorants; però no hi ha motiu per a seguir essent-ho per sempre.

Fragment traduït de “In praise of idleness/ l’Elogi de l’ociositat” de Bertrand Russell, matemàtic i filòsof, publicat en 1932, citat a l’obra “Nada está perdido” de Susana Martín Belmonte, economista, publicat a Icaria, col·lecció Antrazyt, en 2011 i que trobe d’imprescindible lectura per a tothom.

La idea principal de l’obra de Russell és que la humanitat observa un culte no raonable al treball, la qual cosa li fa treballar sempre més. Russell defensa aquesta tesi en base a dos arguments principals:

• El primer és que el valor del treball és un prejudici moral de les classes privilegiades que diuen que l’absència d’activitat portaria la majoria dels éssers humans, sobretot aquells de les classes més pobres, a la desocupació i la depravació. Conseqüentment, l’interès de les persones, segons aquesta creença, hauria de ser en estar explotades.
• El segon és que la producció industrial avui és suficient per assegurar, amb un mínim de treball, les necessitats de tots els éssers humans. La racionalització de la producció en temps de guerra ha demostrat que no cal un gran nombre de persones per produir tot el necessari per a tota la població. A més, si aquest treball es comparteix entre tots, implica que un individu no ha de treballar molt per produir les necessitats imprescindibles de la vida.

Russell afirma, conseqüentment, que unes quatre hores laborals per dia bastarien per fer que tota la població poguera viure amb prou comoditat, mentre que la resta del temps que abans es gastava en treball, ara es podria dedicar a l’oci. Aquest oci prendria moltes formes, de les més populars fins a les més intel·lectuals. (Fragments adaptats de la Viquipèdia.)

M’ha semblat escaient publicar aquestes reflexions un dia com avui, 1 de maig, Diada del Treball, per reivindicar no solament un treball digne i per a tothom, sinó menys hores de treball assalariat amb un sou digne o, el que és el mateix, més temps d’oci, més llibertat per a tothom.

Estem governats per una dinàmica diabòlica, que fins i tot opera sobre els nostres dominadors i que ens manté esclaus del treball assalariat durant la major part de la nostra vida, més encara, durant tota la nostra joventut i maduresa, quan l’energia ens desborda. Aquest sistema capitalista, que imposa la competència pel capital, també la deslleial, no permet la reducció d’hores de treball sense reducció del sou, derivada del comprovat augment progressiu de la productivitat; perquè, segons les seues falses lleis, cal seguir produint bens superflus o bàsics en quantitats innecessàries, sense aturador. El màrqueting empresarial ens fa odiar, per posar alguns exemples, l’aigua de l’aixeta, el transport públic, fins i tot el nostre propi cos, amb allò del “body building”. Aquest monstre necessita el creixement permanent. Un consumisme malaltís i un malbaratament de recursos que ens està esgotant a nosaltres i al nostre planeta, la nau espacial on viatgem. Per no parlar de l’agreujament, com més va més, de l’injust repartiment de la riquesa, entre persones i països. Hem de començar per donar a les paraules el seu valor real: producció no és riquesa, decreixement no és recessió i oci no és atur.

El llibre de què us he parlat abans, “Nada está perdido”, ens mostra clarament tot això i com podem mantenir-nos perfectament, fins i tot més sans i feliços, en una economia de mercat, això sí, no capitalista, mitjançant un altre sistema monetari i financer, amb sobirania real (participació de tothom en les decisions econòmiques de la societat), basant-lo en l’economia real (no la financera, la del “gran casino” actual) i aprofitant les actuals tecnologies de la informació i la comunicació. Com diu l’autora, hem de substituir l’actual llei del mínim “esforç” del capital, que ens han imposat, per una altra de més compatible amb la vida: la del mínim “esforç” de l’ésser humà.

Gràcies, Susana, per demostrar-nos que una altra economia és possible! 

No fugim d’estudi. Prou d’ignorància!