Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
L’Evolució darwiniana amb sentit
Açò va de paleoantropologia i vol ser un resum d’allò que jo he copsat en llegir l’entrevista als professors n’Eudald Carbonell i en Jordi Agustí, membres de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), que ha publicat Empúries sota el títol “L’evolució sense sentit”, versió traduïda de l’original castellà.
El meu resum resumit, que he “penjat” al “Què llegeixes?”, diu que aquesta entrevista és un tastet de saviesa, un elogi del mètode científic, una esperança de futur. A n’Eudald Carbonell i a en Jordi Agustí sempre paga la pena llegir-los i escoltar-los.
De fet, fa un parell d’anys, també vaig llegir un altre llibre de l’arqueòleg Eudald Carbonell, en aquest cas acompanyat pel professor de prehistòria Robert Sala, que anomenaren ben encertadament “Encara no som humans”, amb el qual em vaig sentir bastant identificat. En aquell assaig, els autors ens mostraven de forma lúcida i apassionada la seua tesi on precisaven els conceptes d’“homínid” i “humà”, com a etapes de l’evolució de la nostra espècie. Amb el primer expressaven tot allò que encara ens resta del nostre origen animal -allò que tenim de primats-: jerarquies, territorialitat –establiment de fronteres-, interessos particulars –propietat-, competitivitat, agressivitat, religions…; en definitiva, tot allò que va lligat a la idea de poder. Amb el segon, allò que ens permet avançar com a humans: la racionalitat, la intel·ligència operativa, la tecnologia, la solidaritat, l’escola i la sanitat públiques, la igualtat entre persones i sexes, els valors laics, la societat horitzontal, la cuina…; en definitiva, la socialització del coneixement i dels seus fruits. Per als autors, la humanització és allò que resulta de superar la selecció natural, mitjançant l’anomenada selecció cultural, i és un procés complex que no acabarà mai. De fet, a l’obra denunciaven que avui el món és lluny de l’ideal humà; per això, el títol triat.
En aquesta obra d’ara, més curta i diversa en contingut –de fet supeditada a les preguntes de l’entrevistadora- que no l’assaig que tot just he resumit abans, n’hi ha un primer capítol, “L’atzar que ens ha fet humans: entre la crisi sistèmica i el progrés conscient”, que d’alguna forma enllaça amb les reflexions anteriors i ens dóna esperança en el futur, si hi treballem de valent i ho fem tots plegats.
Quan, en un moment de l’entrevista, li pregunten al paleontòleg Jordi Agustí si l’Evolució darwiniana té una finalitat determinada, aquest respon que no, que tot es basa en la selecció natural d’aquells individus que transmeten les seues característiques genètiques a un nombre de descendents més gran. A la següent pregunta, entra en acció Eudald Carbonell i fa la seua proposta de substituir l’atzar per la lògica per avançar cap a un progrés conscient i una evolució responsable, per substituir o complementar la natura –imprevisible- amb la ciència –planificadora, previsora. En definitiva, donar sentit i direcció a l’Evolució.
L’evolució natural de la matèria i l’energia ens ha portat a nosaltres, homínids, que, mitjançant les nostres capacitats, hem pogut engegar una altra evolució, la cultural, que ens pot portar a controlar aquest mateix procés evolutiu.
Al capítol esmentat, els professors Agustí i Carbonell, pensen que la humanitat està entrant o s’apropa –no ho saben del cert- a una crisi sistèmica, una crisi estructural. Diuen que no es tracta d’un final de cicle sinó de sistema que s’ha esgotat. Les successives crisis que se’ns han escapat de les mans demostren que existeix un sistema que evoluciona per sobre de la nostra capacitat de decisió. Però, com ho he avançat adés, ens proposen substituir l’atzar per la lògica per donar un futur millor a la nostra espècie.
Preguntats sobre alternatives al que tenim ara i comparant l’idealisme amb la ciència, afirmen que el primer és a fora de la realitat mentre que la segona n’és a dins i, per tant, la trien com a fonamental per a conduir el procés.
Preveuen que, si ens humanitzem de veritat, la nostra capacitat de socialitzar la ciència i la tecnologia serà incommensurable i els nostres dispositius per emmagatzemar informació i prendre decisions cada cop seran més potents i podran canviar atzar per lògica. Aquesta és la direcció que hem de prendre, però encara som força lluny d’arribar-hi.
Proposen crear una xarxa social d’intel·ligència evolutiva d’espècie, per generar un procés conscient que controlés l’evolució sistèmica, amb la participació de científics de totes les branques, democràtica, solidària i sense líders.
Ens diuen que cal buscar un equilibri socioeconòmic de l’espècie i del planeta. Fan insistència en el fet que hem de saber adaptar-nos a la complexitat sistèmica.
I, finalment, volia recomanar aquest llibre també per tots els altres temes que s’hi tracten i que no he arribat a comentar ací: Qui som nosaltres com a espècie (diuen que som una versió jovenívola dels nostres ancestres, amb un excés d’emotivitat que ha incrementat la nostra sociabilitat), què en sabem de les altres espècies d’homínids cronològicament anteriors a la nostra (Homo neardenthalensis, Homo heildelbergensis, Homo antecessor, Homo ergaster, Homo habilis…), l’actualitat de l’obra de Darwin, el científic més influent de tots els temps i encara ara suggerint-nos com construir el nostre propi futur…
Unes reflexions força interessants de dos dels principals paleontòlegs de referència mundial i de dues persones apassionades pel seu treball.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://www.protestantedigital.com/ES/Sociedad/articulo/17398/Un-craneo-de-casi-2-millones-de-anos-cuestiona-la
Personalment, he d’admetre que no’m crec pas aquesta teoria (la de la evolució de les espècies), però això no ve al cas ara mateix.
Atentament