Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

13 de juliol de 2015
0 comentaris

L’estafa de la “Transició” espanyola

Portem vora quatre dècades d’estafa democràtica. Trencar l’encanteri de l’anomenada “Transició” espanyola ens retorna a la realitat de la transacció entre feixistes violents i demòcrates porucs d’aleshores; concessions vergonyants d’aquests darrers a l’extorsió dels altres, la qual, “per a més inri”, encara continua. Com a mostra, tenim la fatxenderia dels hereus dels primers, que ha arribat fins al punt de fer befa de la democràcia, imposant, no fa massa dies i amb la connivència dels poders fàctics neofranquistes, l’anomenada “llei mordassa”. 

Sé que resulta molt dur haver-ho de reconèixer; perquè ens porta a un desencantament desassossegat, com quan descobrim una estafa de les grosses, de les que porten força anys, com les fantasies religioses. Tantes vegades que ho hauré llegit o escoltat això de la “Transició” i sempre em fa venir angúnia en un moment o altre del relat; perquè ho he viscut i ho visc al meu propi cos. Entenc els qui viuen en la ignorància, perquè ho volen realment o perquè no en saben més, adoctrinats i infantilitzats pels mitjans de propaganda del règim. És força frustrant ser conscient que sempre has viscut en una societat intolerant, autoritària i explotadora. Que els qui s’apropien del poder tenen tanta força com per mantenir-se anys i panys, blindats per interessos corruptes, sense ètica ni fàstics. Que el més probable és que no tastaràs altra cosa a la vida, a tot estirar succedanis dessaborits. No és fàcil fer servir la raó i l’esperit crític quan té aquestes conseqüències desencisadores; però pense que són necessàries com a punt de partença per avançar sobre bases més fermes, per poder construir una societat on pague la pena viure. Si més no fruirem en el camí cap a “Ítaca”.  Atenció, però, als companys de viatge, perquè alguns ja abans han traït el poble i no ens n’hauríem de refiar. 

És feixuc constatar com les institucions d’aquest Estat en què ens ha tocat viure han sigut i són tan retrògrades, tan insensibles a la llibertat de persones i pobles que hi habitem (com la manca de respecte envers la valuosa diversitat cultural que, malgrat la seua minorització constant, encara malda per sobreviure-hi), i a la seua igualtat en tots els àmbits (de fet, no paren fer créixer la pobresa, la submissió de la dona, la discriminació dels migrants, la imposició del castellà, etc., malgrat la filiació cristiana catòlica dels responsables –o potser per això–). És fastigós comprovar el seu tarannà imperialista que dura segles i que no poden ni volen llevar-se de sobre. És evident que hem tingut mala sort amb aquest Estat: més repressor del que acostumen a ser-ho –de mena– els Estats.

Abans parlava de dolor –físic i moral– i com a valencià sofrent no puc estar-me de recordar ací les malifetes orquestrades pels franquistes descarats, des de la “Transició” fins ara, per tal de preservar el seu poder, enganyant la gent de bona fe (tenir fe sense esperit crític no es gaire bona cosa), fent passar per bons els lladres de coll blanc i enfrontant-la amb els vertaders defensors de la llibertat i del benestar del poble. Ha estat –i ho continua sent– un turment per a la gent amb trellat i formació universitària.

Anatomia d'una ruptura“Paral·lelament, al País Valencià, amb estructures socials i autonomia cívica similar a la del Principat, podria (haver) seguit una evolució similar. És en aquest moments quan les elits valencianes pacten amb Madrid (fent servir el blaverisme feixista com a força de xoc), el que seria coneguda com la batalla de València. Una ofensiva que, més enllà de reforçar la provincialització de la identitat del País Valencià, tracta de fer servir el terror i la repressió contra qualsevol tipus de dissidència, en una mena de cacera de bruixes que afecta sectors intel·lectuals, professionals, acadèmics i, per descomptat, també el món de l’activisme, amb personatges com… comandant aquesta mena d’esquadrons intimidatoris”

“De fet, l’ultradreta resultarà ser aquell element deslocalitzat del règim que servirà per mantenir ben viva la por entre la societat civil. Una mena de recordatori sobre qui mana. Lliçó explícita quan l’aparell policial o jurídic, per acció o omissió, resultarà ser la seva cobertura tàctica i logística”

“El franquisme… fou la continuació de la guerra per altres mitjans. I la Transició, la continuació del franquisme…”

Aquestes darreres frases són de Xavier Díez i les podeu trobar al seu darrer llibre, “Anatomia d’una ruptura. Espanya i Catalunya (1975-2014)”, publicat per “El Jonc”; editorial que aquest any en fa 15 anys al servei del país i la seua gent. Un llibre molt recomanable per descobrir o afermar els elements clau del que s’ha esdevingut des de l’anomenada “transició espanyola a la democràcia”, els quals –amb molt d’encert per part de l’autor– relaciona amb l’actual voluntat dels habitants i representants de la “Comunitat Autònoma de Catalunya” d’exercir l’anomenat “dret a decidir” –clàssicament, dret d’autodeterminació–, per autogovernar-se ell mateixos, dins o –preferiblement– fora de l’Estat espanyol. 

Com he dit abans, considere que és força necessari, pels qui ens ha tocat viure ací, saber quin terra estem trepitjant; el de debò, no pas el que ens volen fer creure amb tota la propaganda al seu abast. Amb la lectura d’aquesta obra tenim l’oportunitat de reflexionar-hi, sense haver de llegir massa planes, de la mà d’un historiador expert en aquesta etapa de la nostra història contemporània, que, a més a més, ens ha demostrat tenir una visió crítica, progressista, clara i honesta en el tractament de les qüestions que ens ofereix dia rere dia al seu blog “espai de dissidència”. Tenim l’oportunitat, també, de fer-ho en una obra editada per “El Jonc”, que sempre ha cercat oferir-nos espais de reflexió oberts sobre el país, amb forta presència de l’anomenada “Transició”, conscients de la importància cabdal d’aquella etapa històrica en la situació que ens ha tocat viure a tots nosaltres ara i ací.

La tesi de l’autor és que tant Catalunya com el País Basc, per qüestions diverses que hi exposa, d’abans i d’ara, han desenvolupat un antifranquisme més majoritari que a la resta de l’Estat i és en aquí on podem trobar una esperança de canvi real, on podrem aconseguir una ruptura democràtica de debò amb el feixisme –disfressat o no–. Fins i tot és en aquesta necessitat de trencar amb l’ofegament de les llibertats i de la igualtat real, el qual practica la “casta extractiva” de Madrid i les seues sucursals que ens dominen i exploten, on trobarem l’element cabdal de l’acceptació com més va més de la solució de la independència. És l’Estat qui ens hi obliga. Si l’he entès bé, es tracta, més que de nacionalisme –que també–, d’una ruptura democràtica amb el passat feixista, el qual es dilata en el present.

Les retallades falsificades i indecents dels drets laborals, del dret a un habitatge i a una pensió dignes, a una educació i sanitat públiques, gratuïtes i de qualitat, del dret a la llibertat d’expressió i manifestació, a l’accés universal a la justícia… La xuclada constant i desigual dels nostres impostos des del centre de la pell de brau, combinat amb l’atiament continu al menyspreu xenòfob de la nostra llengua i cultura, l’obsessiu entrebanc legal al seu desenvolupament, el vessament de mentides sense aturador per tal d’enfrontar-nos… Aquesta manca, no ja d’estima –que fora el més normal per tal de conviure-hi junts en harmonia– sinó de respecte, fa que ja no puguem suportar més la corda que ens estreny el coll. Està ben tibada i vella, i potser es trencarà aviat.

no-tenim-por“Si jo l’estiro fort per (a)quí

 i tu l’estires fort per (a)llà,

segur que tomba, tomba, tomba

i ens podrem alliberar”.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.