Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
Les romanalles d’una cultura mil·lenària ens mostren el paradigma del jou hispànic.
Practicar la tolerància, bandejar el prejudicis, la malfiança, el racisme que embruta la nostra relació amb els companys socialment marginats, que els ha tocat nàixer en una cultura injustament exclosa, és una necessitat social si volem viure tots plegats en pau i en llibertat. Perquè hauríem de comprendre que al cap i a la fi no podem ser realment lliures si els altres no ho són al seu torn. Llavors, el tracte ancestral que hem donat i encara donem als que pejorativament anomenem “gitanos” és una assignatura pendent de la nostra societat, de cara a aconseguir una bona convivència entre ells i nosaltres. Per què no comencem esborrant-los l’etiqueta que els estigmatitza, sabent que les etiquetes manta vegades ens enfronten (marquen un “ells” i un “nosaltres”) i ens neguen la possibilitat de dialogar serenament, de ser com som i de canviar si volem? Per què no, en comptes d’un determinat gentilici, els fiquem un gran rètol d’amic-a o company-a?
El menyspreu al poble gitano ha estat sempre el paradigma del racisme a casa nostra, un rebuig irracional en el qual ens han adoctrinat des de ben petits fins avui mateix. És costum força arrelat, per exemple, renyar algú dient-li que va “com un gitano”, per emfatitzar que va brut, despentinat, desendreçat… O intimidar els més petits perquè no facen malifetes amb un “estigues quiet/ a, que si no vindrà un gitano i se t’emportarà”. L’estigma que injustament suporta el poble gitano barreja brutícia, estafa, lladronici, masclisme, brutalitat, fanatisme; una mena de primitivisme o salvatgisme, en definitiva.
Jo, que de menut ja admirava la bellesa d’aquests cossos bruns, d’aquesta energia, d’aquest enginy, d’aquesta altivesa gens envejosa que desprenen, no m’acabava de creure les greus acusacions que, a tort i a dret, el nostres majors els hi encolomaven; tanmateix, m’inocularen el dubte, una barreja d’emocions contraposades, que tan justament i líricament reflectia en Federico García Lorca al seu “Romancero gitano”: << […] Moreno de verde luna / anda despacio y garboso. / Sus empavonados bucles / le brillan entre los ojos. […] Sobre el rostro del aljibe / se mecía la gitana. / Verde calma, pelo verde / con ojos de fría plata. […] ¡Preciosa, corre, Preciosa, / que te coge el viento verde! / ¡Preciosa, corre, Preciosa! / ¡Míralo por donde viene! / Sátiro de estrellas bajas / con sus lenguas relucientes. […] Juan Antonio el de Montilla / rueda muerto la pendiente, / su cuerpo lleno de lirios / y una granada en las sienes. […] >>
En qüestió de respecte al poble gitano, ni francesos ni espanyols ni catalans no passarien la prova. En això, ens hi assemblem massa, potser per segles d’uniformització forçada; si bé és cert que hi trobem un major acarnissament a l’espanya dels reis catòlics i monarques més ençà (institucions que, amb aquest “pedigrí” tan “exemplar”, ens manen encara!), la campiona del racisme i la intolerància més pregones, la de l’endiablada inquisició de l’església catòlica i les expulsions de jueus i moriscos, la de les múltiples disposicions i persecucions contra la població gitana, que arribaren al súmmum amb la presó general, la “gran redada”, dictada el 1749, on els acusaven falsament de tots els mals i perversions imaginables, la qual va suposar la separació d’homes i dones –que van viure en condicions de captivitat infames durant anys, arrabassant-los les criatures–, la mort de molta gent innocent, la sedentarització forçada dels qui hi restaren vius i no pugueren fugir, i la fi de la seua llengua pròpia.
Tant a espanya com a frança, les disposicions i actuacions oficials durant els segles XVI a XVIII cercaven la desaparició de la cultura gitana mitjançant l’expulsió o l’assimilació dels seus membres; la qual cosa feu que els antics grups de centenars de membres sota les ordres d’un líder es fragmentassen en colles més petites, que podien passar més desapercebudes o amagar-se més fàcilment a llocs inaccessibles. La sedentarització forçada fou més profunda a Castella, especialment a la Baixa Andalusia, que no a Catalunya, on va començar més tard, quan perd els furs propis, amb l’aplicació de la legislació castellana. La persecució constant i la inseguretat jurídica havien de motivar per força que molts gitanos catalans passassen la frontera per refugiar-se en territoris menys hostils. Catalunya era el tercer territori de la monarquia hispànica en nombre de gitanos, per darrere d’Andalusia i de València. Consta una sedentarització primerenca dels andalusos a través dels seus oficis: ferrers i artesans, i també carnissers i forners, mentre que els dels catalans estaven més relacionats amb una vida més viatgera: marxants de cavalls i esquiladors.
Quan pense en la història del poble gitano a l’Estat espanyol, veig l’empremta de l’imperialisme. Encara ara, en el flamenquisme, divisa de l’actual “marca espanya”, veig genocidi i assimilació transformats en folklore i atracció turística. Ausades que veig el que ha fet espanya, la casta que la governa, amb els pobles i cultures no castellanes! Que voleu això per a nosaltres?
Aquestes reflexions venen a tomb de la diada internacional del poble gitano, que se celebra el 8 d’abril, i de la lectura d’una magnífica obra de recerca i divulgació al voltant d’aquesta comunitat, que s’ha publicat recentment i que us presente tot seguit:
Gènere literari: ASSAIG ETNOGRAFICOHISTÒRIC. Títol: “ELS GITANOS CATALANS DE FRANÇA. LLENGUA, CULTURA I ITINERARIS DE LA GRAN DIÀSPORA”. Autor: EUGENI CASANOVA (Lleida, 1958), és llicenciat en Ciències de la Informació i en Filosofia, i va obtenir el doctorat en Llengua i Literatura Catalanes amb una tesi sobre els gitanos catalans de França, ara revisada i ampliada en aquest volum. Ha publicat una vintena de llibres de recerca periodística, etnografia, sociolingüística, natura i viatges. Editorial: PAGÈS EDITORS. Edició: 1ª, novembre del 2016. Pàgines: 714. Argument: A França existeix un col·lectiu format per desenes de milers de persones que parlen català, i que es defineixen a si mateixes com a “gitanos catalans”, que s’ha mantingut ignot durant segles. El seu origen se situa al Principat de Catalunya, sobretot a l’Empordà. Van començar a establir-se al Rosselló arran d’una llei del 1783 de Carles III que els va permetre viatjar després de segles de prohibicions, i van anar seguint dues grans rutes migratòries al llarg de la costa mediterrània i de la Garona. Parlen un català, que ells anomenen gitano, diferent dels dialectes territorials. Un grup reduït s’expressa en lleidatà amb aportacions de l’aragonès. L’autor ha recorregut bona part de frança durant més de quatre anys i ha localitzat 160 d’aquestes comunitats, ha conviscut amb les famílies i en revela per primer cop costums, tradicions, rituals, gastronomia o sentiments.
Un assaig etnograficohistòric que en endinsa en la realitat de la vida i cultura del poble anomenat gitano que ara viu a territori francès i que encara parla català, des que va eixir fa més de un mil·lenni de la regió ara indopakistanesa del Punjab fins a la França actual, passant per terres catalanes, de les quals hagueren de fugir en ser sotmesos durant segles a un encalçament genocida, especialment a partir de la “Nova Planta” castellana que segà de soca-rel els nostres Furs i Costums. Un poble nòmada cada vegada més sedentari i integrat, que d’antuvi ens inspira bellesa i fascinació, però també temor pel seu primitivisme; uns prejudicis etnocèntrics que ens han marcat a foc des de ben petits i que ara tenim la oportunitat de superar, escoltant i comprenent allò que els protagonistes ens conten al llibre. I en fer-ho ens adonarem que són éssers humans com nosaltres i, llavors, d’entrada dignes del màxim respecte i estima. L’obra resulta potser massa extensa per a un profà de l’etnografia com jo; perquè l’autor ens ha volgut mostrar de forma exhaustiva totes les troballes històriques, les cites literàries i les converses actuals que refermen les seues tesis. Podria dir sense equivocar-me massa que es tracta més aviat d’un document de primer ordre, que de ben segur servirà de base per a estudis posteriors. L’esquer de la troballa d’uns milers de catalanoparlants ‘sui generis’ a l’hexàgon francès, que certament ens ompli de goig, ens mena a un coneixement més ampli d’altres elements culturals del tot necessaris, vista la discriminació a què encara i injustament sotmetem aquest poble nòmada, mil·lenari i irreductible. Un aïllament, volgut per una banda però forçat per una altra, que els ha permès conservar bona cosa de la parla de la seua penúltima destinació, el nostre país, en el seu històric i constant transhumar cap a occident.
Moltes gràcies, Eugeni, per la feinada i la generositat de compartir-la amb tots nosaltres. I bona lectura a tothom!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies també a vostè, per aquestes reflexions.
Desgraciadament, l’opressió soferta pel poble gitano ha estat -i és- generalitzada a la “civilitzada” Europa (inclosses les nacions “del nord”, amb polítiques públiques d’estirilització inclosses).
Recordo els meus anys d’infantesa, on el gitanos de La Perona portaven l’etiqueta d’assaltadors als infants, quan la realitat era que qui agredien i furtaven als veins de La Verneda eren alguns nois paios, socialitzats en bandes juvenils.
La vent etiquetava, i la policía -els grissos- era qui passava el haixis (“la merda”) primer i després l’heroïna, que tants estralls va fer a la población dels barris obrers. L’església de Filadelfia ha ajudat a amortir un poc la devallada vital del poble gitano… Potser per això les autoritats van fer tot i més perquè aquesta església cristiana no pogués veure la llum al nostre país. http://sincronia.cucsh.udg.mx/samperi02.htm