Observar, llegir, escriure

Gènere literari: CONTE/ RELAT BREU. Títol: “LES PARAULES FERIDES”. Autor: JORDI SIERRA I FABRA (Barcelona, 1947) és un dels escriptors catalans més prolífics (més de quatre-cents llibres escrits, més d’onze milions de llibres venuts) i, també, un dels més traduïts (gairebé trenta llengües). Ha guanyat prop de quaranta premis, entre els quals destaquen el Nèstor Luján de novel·la històrica i el Fiter i Rossell d’Andorra. Presideix la Fundació Jordi Sierra i Fabra. Amb Amsterdam Llibres publica la saga protagonitzada per l’investigador Hilari Soler: La mort del censor (2013), L’ombra del sabre (2014) i A l’altre costat de l’infern (2015). Editorial: ARA LLIBRES. Col·lecció: AMSTERDAM. Edició: 1ª, febrer del 2017. Pàgines: 193. Argument: El jove Li Huan és un dels nous guardes del camp de presoners. Un recinte esfereïdor on els reclusos, presos polítics contraris al Govern, no poden parlar entre ells, ni tampoc amb els vigilants. En Li Huan no serà un guarda qualsevol, serà el nou censor i haurà de llegir les cartes dels presoners i decidir quines paraules i frases cal prohibir. Però, no totes les paraules són iguals. Així com l’aigua erosiona la roca, les cartes a la seva estimada d’un dels presoners més veterans fan trontollar les creences més arrelades del jove censor.

El meu resum:

Un conte moral per a joves, i potser per a adults, de factura senzilla, que ens mostra el poder de les paraules per als individus i les societats humanes; no debades el llenguatge humà és el tret més distintiu de la nostra espècie, que va lligat a les nostres extraordinàries capacitats intel·lectuals, de les quals se’n deriva la cultura en general, que, mitjançant la transmissió escrita, ha permès la nostra evolució, més enllà i de vegades en contra de la genètica. És tal el valor d’aquest mitjà de comunicació que els poders absoluts establerts històricament (monarquies, exèrcits, esglésies, terratinents…) han tractat de controlar-lo de totes totes, emprant l’adoctrinament i la censura, directament o indirecta.

El relat situa l’acció en un camp de concentració d’un règim dictatorial i amb uns personatges que ens recorden la “revolució cultural” de la Xina maoista. El protagonista és un jove censor adoctrinat des de ben petit, que, en contacte amb els intel·lectuals represaliats, arriba a descobrir el valor de la llibertat de pensament i de creació artística, expressades en una colla de paraules que ell ratllava a les seues cartes.

En aquest context, l’abús de poder, la humiliació intolerable, la injustícia són diàfanes; tanmateix i malgrat l’empatia amb què he resseguit la trama, pense que l’exemple triat és massa estereotipat i massa “políticament correcte”, i, doncs, no sé pas si, en llegir-lo, hom farà la passa per, “mutatis mutandis”, aplicar-ho al nostre món de cada dia, on l’adoctrinament i la censura (i sobretot l’autocensura), basada en la por, hi són també presents.

En efecte, aquests contravalors dissortadament no són pas cosa de règims de l’orient maoista (original o “evolucionat”), sinó que són el pa de cada dia al nostre occident capitalista, el qual és també ple d’autoritarisme, curull d’estructures de poder jeràrquiques (a les institucions polítiques, religioses, econòmiques, educatives, informatives… i en grau superlatiu, a les militars). Penseu, si més no, en la situació a dins de la vostra empresa i en allò que mai no podreu dir als vostres caps o de la vostra feina si no voleu ser acomiadats. O la complicació que suposa actualment fer esment del mot “català” i derivats a València i voltants, i a molts indrets de l’estat espanyol.

Els “assassins de paraules” el que volen “matar”, proscriure, no és pas el conjunt de signes (lletres) emprat, sinó el seu significat social que, ras i curt, no els convé. No volen la veritat, sinó mantenir el seu poder.