Observar, llegir, escriure

Fitxa de lectura:

Gènere literari: NOVEL·LA. Títol: “TANTS INTERLOCUTORS A BASSERA”. Autor: MANUEL DE PEDROLO (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) fou narrador, dramaturg, assagista, poeta i traductor. Va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l’època. La seva prolífica producció sobrepassa el centenar d’obres amb novel·les de gran rellevància com ara “Totes les bèsties de càrrega”, “Milions d’ampolles buides”, “Joc brut”, el cicle “Temps Obert” o “Mecanoscrit del segon origen”, el llibre més llegit de la nostra literatura. Durant la seva trajectòria va merèixer nombrosos premis i reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i va mantenir un ferm compromís polític amb les llibertats socials i nacionals del seu poble. Editorial: ELS LLIBRES DEL DELICTE. Edició: Juny del 2018. Pàgines: 290. Argument (de la contraportada): La investigació del rapte d’un nen, vint anys enrere, condueix el periodista Joan Porta fins a la petita població de Bassera, on espera descobrir què va passar i, sobretot, esvair la sospita que té sobre els seus pares com a segrestadors. Amb un estil narratiu proper al teatre i una gran quantitat de diàleg, el periodista explica en primera persona la investigació a partir de les entrevistes amb tot tipus de veïns del poble en un intent de trobar la veritat, tant pel que fa al nen desaparegut com de la seva pròpia vida. Però la veritat sempre destapa secrets amagats des de fa molt. El meu resum i la meua valoració:

Aquest relat d’en Pedrolo, amb pròleg d’Anna Mª Villalonga, Comissària de l’Any Pedrolo, desestimat per l’autor en vida, no m’ha decebut pas, tot el contrari. Potser no serà una obra principal en la seua valuosa narrativa, tal vegada no plantejarà una qüestió socialment important a resoldre; tanmateix m’ha colpit com el millor dels Pedrolos, salvant les petites però nombroses errades de text de l’edició. M’ha enganxat des de la primera a l’última pàgina. Plenament dialogada, d’estil teatral o cinematogràfic, bàsicament coral, planteja qüestions més aviat psicològiques, individuals, de les quals el tipus de societat on es desenvolupen –la negra nit franquista– no és pas aliena. Exemplifica la recerca d’un passat desconegut –de quan érem nens–, l’esclariment de les influències –genètiques i culturals– que han afaiçonat el nostre jo profund: les nostres preferències, les nostres dèries, les nostres febleses, i com el creixement interior suposa assumir riscos, emprar esforços, passar penalitats, si cal. Així, malgrat que la primera intenció del personatge protagonista era esbrinar la sospita que fou un nen raptat, la trama el porta a descobrir altres trets cabdals de la seua biografia, que també romanien ocults, i a compartir les seues cabòries i els seus anhels amb un parell de dones, que se senten tan incòmodes amb la vida com ell, cosa que el mena a descobrir en la pròpia pell que, quan és compartida, la nostra existència agafa valor, pren un sentit, sobretot quan hi ha estima. És una novel·la negra atípica o no ho és pas, de negra; a tot estirar, la veig “negra i rosa”; perquè, si bé hi ha la recerca de crims amagats, la presència de personatges “cremats” i prou acció, aquesta no creua la ratlla de la decència –per tal d’assolir l’objectiu a totes passades– ni va acompanyada d’un individualisme malfiat ni de gaire violència; més aviat hi domina la col·laboració de tot el poble, el diàleg i l’escalfor humana; sense oblidar el paper central atorgat a les dones que rebutgen el masclisme abassegador de les societats modernes. Molt recomanable.

Heus ací un tast dels interessants i suggeridors diàlegs que podem trobar a l’obra (i he aplegat seguint els capítols o les escenes en què hi apareixen):

[Parla Alícia, la presumpta germana de Joan, el protagonista, un periodista de la premsa “rosa” que visita Bassera per esbrinar el seu passat al poble:] No ets tu sol. Jo també, moltes vegades, m’he preguntat: per què sóc així, tal com sóc, i faig aquesta mena de vida, i visc en aquesta casa, amb aquests dos desconeguts als qui anomeno pare i mare? […] [Parla Joan:] Suposo que la millor manera de dir-ho seria aquesta: hi ha dues persones que no posseeixen un sentit d’identitat massa profund. Són d’una manera, els sembla que són d’una manera, i se’n senten d’una altra. No han pogut reconciliar-se amb elles mateixes.

[Alícia:] Mai no ho he dit a ningú. Tothom es pensa que sóc una noia segura d’ella mateixa. Però no és veritat. I ara veig que tampoc no ho seria si canviés tot això que de vegades penso que voldria canviar. Perquè és com tu has dit, una falla. Però no una falla que han produït les circumstàncies. Al contrari, aquesta falla ha fet que les coses fossin d’una determinada manera. Per tapar l’esquerda caldria que renunciéssim a tot allò que és nostre, íntimament nostre… És a dir, a allò que ens sembla que ho és, però que de fet no ho és. I de primer caldria violentar-nos. [Joan:] Violentar-nos? [Alícia:] Sí. Provar un acte diferent, potser. Un acte secretament temut, secretament desitjat. Tot és el mateix. Vull dir que caldria preguntar-se: què faria si fos lliure. Absolutament lliure? I fer-ho. Aleshores, al voltant d’allò, al voltant d’aquell acte, potser tot el restant començaria a unir-se, per sostenir-lo, per defensar-lo. [Joan:] Vols dir que aquell acte seria com el nucli de la novella i autèntica personalitat?

[Joan:] És que no m’agrado tal com sóc; és, com vaig dir a l’Alícia, que no m’accepto, i si no m’accepto només pot ser per una cosa: que fonamentalment en mi hi ha un error. [Roser, l’amiga d’Alícia:] Però quin? [Joan:] Sovint em sembla sentir uns sentiments que no són meus i pensar uns pensaments que pertanyen a algú altre… Potser a mi mateix, però a un si mateix que seria d’una altra manera. Però no estic boig. […] No estic boig, Roser.. Perquè m’adono de tot això, de la meva anormalitat, i en sofreixo. Em fa mal l’ànima! [Roser:] Joan… Jo sóc una noia senzilla i pràctica, com t’he dit. Sóc una noia qualsevol. Però m’agradaria ajudar-te. [Joan:] No pot ajudar-me ningú. Ho he de fer tot sol. Cal que recobri aquella persona que vaig deixar de ser en un moment determinat. [Roser:] Vols dir… vols dir que no sempre has estat igual? [Joan:] No ho sé, ara ja no ho puc saber. Em sembla que sí, que sempre m’hi he sentit a dintre meu. Però què vol dir sempre? Des que tenia vint anys? Des que en tenia deu? Ningú no pot fer res per mi. […] Aparentment, he vingut a buscar-me en un noiet que van prendre els seus pares; no en els pares, sinó en mi mateix.

[El secretari de la casa de la vila] Sou més original que els altres. Potser perquè teniu la imaginació una mica pervertida. [Joan:] Pervertida? De què ho deduïu? [El secretari:] De la vostra professió. No l’hauríeu escollida si no… [Joan:] Escollida? Si em fa fàstic! [El secretari:] No us hi devien pas obligar… [Joan:] No. De primer no sabia pas on em posava. El disgust ha vingut després, amb el temps. [El secretari:] Però deveu ser lliure d’abandonar-la? [Joan:] Per fer què? Una altra feina fastigosa?

[La rossa, la dona d’en Solana, l’hostaler] A les dones no ens fan tanta por, les contradiccions. [Joan:] No puc negar que he fet un viatge fructífer. He après moltes coses, en aquest poble. [La rossa:] Però eren les coses que volíeu saber? [Joan:] No… És a dir, no totes. Però no podia preveure que trobaria persones tan interessants. [La rossa:] Deixant això de banda… Què buscàveu, exactament? No allò que vau dir, un noi raptat… [Joan:] Em pensava que sí. Però ara sembla que no. [La rossa:] De fet, era un noi que s’havia perdut. [Joan:] I era jo mateix, és clar. Suposo que, siguin quines siguin les aparences, sempre ens busquem a nosaltres mateixos. [La rossa:.] És una sort trobar-se. Em sembla que ho aconsegueix molt poca gent. [Joan:] No dic que ho hagi aconseguit. No del tot.

[Roser:] Siguem francs, com tu m’has demanat. Encarem els fets… tu em vols fer l’amor. [Joan:] I a tu sembla que t’amoïna. [Roser:] Fa molt de temps que ningú no me l’ha fet… Saps que moltes vegades he pensat en una vida, tota una vida sense homes? [Joan:] Per què? [Roser:] Un home és una cosa… bruta. [Joan:] Bruta? [Roser:] Ja suposo que hi deuen haver homes que creuen que ho som nosaltres, les noies… I potser és veritat, també. No dic que no. [Joan:] Però bruta, com? Físicament? [Roser:] No… no sols físicament. És tot el que volen, tot el que pensen… la manera com són. [Joan:] Però tu no saps com són. [Roser:] Potser és això. [Joan:] Et repugnen, doncs?  [Roser:] No, no em repugnen. [Roser:] És curiós, oi? [Joan:] Si, una mica. [Roser:] Més aviat m’atreuen. Sóc una noia normal… […] [Joan:] És?  [Roser:] És que em puguin treure del meu món. D’un món tranquil, ordenat, net. [Joan:] T’ha passat moltes vegades? [R.] No és que m’hagi passat. Però veig que passa a les altres. [Joan:] I a tu mai? [Roser:] Sí. Però no vulguis saber quan, perquè no t’ho diré. […] [Joan:] No et vull convèncer que sóc pur i net. No ho sóc. Ni tu tampoc. Si ho fossis, no sabria què fer amb tu. És veritat que si m’estimes destruiré el teu món ordenat, però no pas per desordenar-lo, sinó per introduir-hi un altre ordre.

[Roser:] M’has de creure, Joan, m’has de creure… Et penses que hauria volgut anar al riu amb tu si no…? [Joan:] Doncs què t’ha passat? [Roser:] No m’ha passat, em passa encara. És veritat allò que t’he dit que pensava en una vida sense homes. Per això és tan terrible… estimar. M’has de voler com sóc, Joan, tal com sóc! [Joan:] Sí, és l’única manera d’estimar. Si ens estimem només ens podem estimar tal com som. Estimar sense comprendre’ns, estimar potser precisament perquè no ens comprenem… [Roser:] Joan… [Joan:] Què, Roser?  [Roser:] No m’odiaves, oi? [Joan:] Sí, també. [Roser:] Joan! [Joan:] Odiava i continuaré odiant que siguis una altra, un altre. Només que sigui un altre, distant, mai ben bé jo mateix… [Roser:] Però no m’estimes per això? [Joan:] Sí, també; t’estimo i t’odio al mateix temps i per la mateixa cosa… Has dit que era terrible, estimar, i sí, ho és. Per tothom. Estàs espantada, oi? [Roser:] Sí, molt.

Bona lectura!