Observar, llegir, escriure

Aquest estiu he gaudit d’alguns llibres força interessants, els quals pensava comentar ací en primer lloc; tanmateix vull citar d’avançada un altre que encara no he llegit: “La economía desenmascarada. Del poder y la codicia a la compasión y el bien común”, de Manfred Max-Neef  i Philip Bartlett, economista ambientalista xilè el primer i físic experimental nord-americà el segon (aquest ja traspassat), editat aquest any per Icària.

Fou escoltant una gravació de “Ràdio Klara”, que reproduïa un debat que s’esdevingué el proppassat dia 2 de juliol al programa “La Tuerka” de “Público TV”, on intervenia en Manfred Max-Neef, acompanyat d’altres quatre convidats: l’impresentable pseudoperiodista Díaz Villanueva, l’economista “psocialista” Alejandro Inurrieta, un membre de “Podemos/ Podem” i una activista social. Fou així com vaig conèixer l’autor i l’obra.

En Manfred fou una revelació per a mi. Em va semblar una persona sàvia, clara, honesta i sincera. Per això, tot seguit, resumiré el que ens volgué comunicar aquell dia i que em sembla força important reproduir-ho, per tal de fer una mica de contrainformació, que ajude a contrarestar el discurs monotemàtic i fal·laç dels periodistes i economistes oficials del “règim”, arreu de l’Estat i dels nostres Països.

Si us ve de gust, podeu comprovar-ho vosaltres mateixos visualitzant i escoltant la gravació original en vídeo: http://www.publico.es/publico-tv/program/59/video/200791/la-tuerka-miercoles-2-de-julio. Atenció al que ens diu el mestre:

–          Els economistes omplen les seues teories de matemàtiques i “llatinismes” per confondre i impressionar tothom, fabricant un món il·lusori que domestica tota la humanitat i que els permet transformar-se en científics tan evidents com els físics, sense ser-ho de debò.

–          Darrere l’economia no hi ha cap ciència. Quan sorgeix un problema, els economistes inventen una forma de disfressar-lo. L’economia és plena de trucs com les “externalitats”, que són una forma de fugir de la responsabilitat d’allò que un genera. L’altre truc són les “prediccions econòmiques” que gairebé mai no encerten. Darrere d’això, amb l’ajut inestimable de paraules que ningú no comprèn bé, donen una impressió de solidesa quan el que hi ha realment és buit i absurditat.

–          Sempre hi ha hagut diferents escoles econòmiques, fins i tot contraposades; tanmateix la que ha reeixit en cada època és la que ha afavorit el poder i els diners (ací teniu la clau de l’assumpte), on valors tan importants com la solidaritat es consideren irracionals. Tan sols la maximització de la utilitat és el més racional. Pur dogmatisme sense fonamentació científica ni empírica, cap ni una.

–          Si els economistes foren científics es comportarien com a tals, és a dir, si hi haguera una teoria que no explicara la realitat, l’haurien de bandejar i no ho fan pas. Com a exemple tenim el que ha passat des del 2008 cap ací.

–          La 2ª part del llibre és més subjectiva i vol ser una proposta d’economia per al segle XXI. Les característiques que hauria de tenir la nova economia es basen en 5 postulats:

–    1) L’economia ha d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés.

–    2) El desenvolupament ha d’ocupar-se de les persones i no dels objectes.

–    3) Creixement no és el mateix que desenvolupament i aquest no necessita d’aquell.

–    4) Cap economia és al marge dels serveis que faciliten els ecosistemes.

–  5) L’economia és un subsistema d’un sistema major que és la biosfera; per tant, el creixement constant és materialment impossible.

–          El principi de valor d’aquesta nova economia és que no s’hauria de prendre cap mesura econòmica i en cap circumstància per sobre del respecte a la vida, que és el més important. Si ens hi fixem, l’economia que arreu s’aplica avui és exactament el contrari d’això.

–          Els neoliberals diuen que així no es resoldrà la pobresa; però quan l’han resolta ells? Les dades objectives indiquen que cada vegada n’hi ha més pobres al món.

–          Els suïcidis en augment dels darrers anys de “crisi” són assassinats d’un sistema pervers que, malgrat el sofriment que produeix als més febles, no vol canviar la direcció. D’aquí la seua actitud anticientífica. Es veu que ja els va bé als poderosos: quan més gent es clave un tret al cap millor per al PIB. Això és un fet monstruós i cal dir-ho sense maquillatges. Aquesta economia d’ara mata més gent que tots els exèrcits junts; però, això sí, els seus promotors ixen totalment impunes.

–          A les poques setmanes de la “catàstrofe” d’octubre de 2008, els governs ens imposaren mesures per salvar al “pobrets” banquers. Els diners que els “injectaren” entre Estats Units i Europa equivalen a 600 anys sense fam al món. Ara es moren el infants de Somàlia i els governs diuen: “ens sap greu, no podem fer res, ara no tenim prou diners…” Tot per als bancs. Els delinqüents culpables de la “crisi”, que van amb vestit i corbata, cada vegada estan més grassos i ningú no aconsegueix posar-los la mà al damunt, perquè els jutges no els posen a la garjola. Les dades de juny d’aquest any diuen que mentre els treballadors segueixen perdent poder adquisitiu, els bancs augmenten els beneficis en un 18 %!

–          Ací a prop tenim el cas d’Islàndia on per la pressió popular no es “rescataren” el bancs i es jutjaren els responsables, i on, finalment, després de la reestructuració, tot marxa força bé!

–          La cooperació, la solidaritat… són components fonamentals de la qualitat de vida, però són perfectament ajornables quan es tracta d’interessos econòmics estrictament monetaris.

–          Gairebé tots els “mega” projectes se sustenten en “mega” mentides, com que van a augmentar el llocs de treball; perquè no tenen en compte com quedarà a mitjà termini tot el treball a la regió on s’implementaran, la seua qualitat, la del medi ambient… Cal ser honest i dir la veritat: que els promotors l’únic que volen és guanyar diners. Una economia deshumanitzada sense valors ètics.

–          Desenvolupament a escala humana és un altre nom per a la proposta: Partim del fet que la identitat de la persona està relacionada amb l’escala, de forma que en el gigantisme hom es deshumanitza. Treballar a petita escala és fonamental per humanitzar el nostre entorn (Per exemple: Catalunya millor que Espanya, la teua comarca millor que Catalunya, el teu poble millor que la teua comarca…). Aquesta proposta no està basada en el creixement sinó en la satisfacció de les necessitats humanes més fonamentals: en quant de benestar genera; tot recolzant-se en les teories més reeixides actualment pel que fa a assaciar les nostres necessitats. Aquesta ja s’aplica a Suècia en la gestió dels anomenats “ecomunicipis”. Es tracta de reforçar al màxim allò local i allò regional, front a allò global. L’ideal és que el total siga el resultat de l’agregació d’unitats més petites amb capacitat d’autodependència. Cada “ecoajuntament” és autònom quant a economia, energia, reciclatge, educació i cultura. Això produeix un resultat harmònic i coherent, ben allunyat d’altres països on gairebé tot està centralitzat i n’hi ha una obsessió per allò “macro” i es descuida allò “micro”. La centralització encara s’agreuja més amb la globalització actual. Pensem una mica i veurem que, si falla el “macro” i tenim desenvolupat el “micro”, sempre tindrem un matalàs on caure’ns sense fer-nos tant de mal com ens passa ara i ací.

–          En Manfred porta a la taula de debat el tema dels alls de la Xina, que es venen absurdament més barats que els dels productors locals, perquè no es té en compte el dany ambiental produït pel transport ni el dany econòmic produït als agricultors del país on es venen.

–          El consumisme i la publicitat. L’objectiu d’aquesta és que tu consumeixes el que no necessites, amb diners que no tens, per impressionar qui no coneixes. I això és força bo per a l’economia oficial, però què passa amb els recursos naturals? i amb les persones?, que és el més important. Què et sents millor si en lloc de triar entre quaranta xampús pots triar entre quatre-cents? I si per tenir-los has d’aguantar treballs precaris amb salaris de misèria als països com Xina, Indonèsia, etc. i al teu propi país?

–          Ara que ja no funciona el patró or, els diners els creen els bancs del no res, amb el deute. Així l’especulació no té límit i, amb la desregulació que s’han muntat els governs al servei dels bancs i les grans corporacions (justificant-la en base a unes lleis econòmiques falses), passen “crisis” com les actuals, quan peta alguna “bombolla” especulativa. La solució és governar al servei de les persones, de la generalitat i no dels quatre rics que provoquen el mal general, que no els hi afecta sinó que encara guanyen més amb l’ajut dels poders dels Estats que planifiquen l’economia (la no planificació de l’economia és una altra gran mentida del neoliberalisme que ens volen fer empassar) per al seu benefici.

–          (El seu comiat al debat: ) Una de les coses bones de fer-se vell (ja tinc 81 anys) és que un descobreix força coses i es descobreix més a si mateix, i contràriament a allò que jo m’imaginava, cada dia que passa tinc més ràbia contra l’estupidesa humana; com som capaços de mentir-nos a nosaltres mateixos, d’una manera tan brutal, miserable i destructiva, quan es pot fer una vida més senzilla, més grata, més honesta, més transparent, sense tanta borumballa, sense tantes parets perquè ningú no entenga res. L’ economia en el fons, como la concebé Aristòtil, és quelcom tan clar i senzill com aprendre a viure bé, tots junts, a mantenir la casa. I en contra està la crematística, que és la tècnica d’adquirir, de comprar. La meua posició és que l’economia no existeix, fou assassinada fa molt de temps. El que ara anomenen economia és crematística, tan sols tracta dels diners. L’economia ha d’estar subordinada al seu valor d’ús i no al valor de canvi com ara. El meu somni és tornar a l’economia aristotèlica, que no sé si l’arribaré a veure; almenys en tinc l’esperança.

L’economia neoliberal desemmascarada.

Tant de bo puguem veure els canvis que desitges, amic Manfred!