Observar, llegir, escriure

“Sempre sorprèn la maldat humana. Quan vaig llegir ‘Si això és un home’ [Primo Levi, 1947] em va corprendre la capacitat de deshumanització que pot arribar a tindre una ideologia. Com la cultura pot acabar fent que veges el proïsme com una bèstia a la qual pots esbudellar sense remordiments…”

Aquesta frase l’he extreta de la darrera novel·la d’en Martí Domínguez, una obra que hem d’encabir amb tots els honors a l’anomenat gènere negre, on ens sorprèn la trama i ens sorprèn l’autor, perquè no ens tenia acostumats a llegir-lo en aquesta temàtica i perquè ho fa situant-se en ple remolí de les empentes entre lletraferits frustrats del cap i casal valencià.

Malauradament aquesta frase també té aplicació a la situació política actual, tan tibant per mor de la ideologia espanyolista, en la qual ens han adoctrinat i continuen fent-ho a hores d’ara els mitjans del règim del 78, hereu directe del franquisme assassí. Fan allò de “veure la palla als ulls dels altres i no pas l’evident biga als ulls propis”. Execrable el feixisme violent sofert pels ciutadans catalunyesos i valencians aquests dies d’octubre, tolerat i fins i tot emparat per un Estat rebutjable als ulls de la bona gent. Ara, però, me’n torne al llibre, que és del que volia parlar.

Gènere literari: NOVEL·LA NEGRA. Títol: “L’ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES”. Autor: MARTÍ DOMÍNGUEZ, que és doctor en Biologia, professor de Periodisme de la Universitat de València i director de la revista científica Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, i ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista Mètode. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; El fracassat, sobre els pintors Cézanne i Pissarro, i aquest darrer que ara us presente. Editorial: PROA (GRUP 62). Edició: 1ª, setembre del 2017. Pàgines: 320. Argument (de la web de l’editorial): Guillem Gual, un crític literari inflexible que s’ha guanyat fama i enemics a parts iguals, apareix assassinat. Al costat del cadàver, s’hi troba un petit llibre: L’assassinat com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. Una coincidència o una pista que cal seguir? Quan apareix mort el filòsof J. F. Escrivà amb un llibre de Jean-Paul Sartre al costat, el desconcert dels inspectors valencians Tena i Espinosa no fa sinó augmentar. Arriba un reforç policial de Madrid, l’inspector Alcácer, es van fent entrevistes amb gent diversa del món literari i cultural i, en paral·lel, la novel·la va desplegant un retrat vivíssim i mordaç de sectors diversos de la ciutat de València, sobretot de l’àmbit benestant i amb pretensions de notorietat. El meu resum i la meua valoració:

En aquesta darrera novel·la, Martí Domínguez, a més d’emprar amb força mestria una conformació clàssica del gènere negre –la recerca d’un assassí en sèrie per part de la policia, com a element superficial de la trama, que es complementa amb una visió més profunda de la societat corrupta que ho genera–, fa una caricatura de la societat valenciana, sobretot del món periodístic i literari del cap i casal, amb les seues capelletes, enveges i ressentiments, sota l’oblit, quan no el menyspreu, de les classes més acomodades, que tan sols atenen una subcultura “coenta” i forana. Com en les altres novel·les anteriors, l’autor demostra el coneixement del tema que hi tracta i el domini de la paraula per a transmetre-nos-el. Ha estat una delícia poder-lo llegir una altra vegada.

A part de la presència sovintejada de l’inspector i el seu ajudant, tret distintiu dels productes del gènere, Martí Domínguez compon una obra coral, amb personatges que s’assemblen als que podem trobar al món cultural de la classe mitjana i alta valenciana, farcida de cites i referències literàries, que ens obrin una finestra a les seues vides, als seus desitjos –d’estima, de sexe, de reconeixement–, dèries, infidelitats i misèries; en una visió respectuosa i alhora crítica –autocrítica podríem dir-ne; ja que l’autor forma part del gremi periodístic i literari–, però més aviat desesperançada, a causa de l’egoisme del gènere humà i d’una influència massa decisiva de la societat de l’espectacle en què vivim. M’agradaria ressaltar especialment la defensa que fa, per boca d’alguns personatges lletraferits, del vertader intel·lectual, el que ajuda a fer el seu poble més savi i és incòmode al poder. Observe també un esforç de l’autor per a donar un aire de “normalitat” cultural a la ciutat de València, en el sentit de bandejar la presència de l’antivalencianisme/ anticatalanisme, que encara entrebanca l’avanç social, atiat pels neofranquistes amb intencions clarament alienadores i disgregadores. Endevine, a més, una feble al·lusió a la possible i perillosa influència d’una educació religiosa massa integrista en l’equilibri mental del personal i sobretot de qui finalment n’esdevindrà l’assassí.

La cita de l’Herzog d’en Bellow que encapçala el text –on ve a dir-nos que cadascú és un món i no hi ha dues persones iguals; cosa ben certa– marca un predomini de la visió psicològica front a la sociològica; una presència tal vegada massa tènue i indirecta de la lliçó moral, més d’acord amb el tipus de literatura que ara s’estila, massa poc compromesa, que no m’acaba de fer el pes –potser per massa interpretable; tot i que també la podem entendre com una tria de la llibertat de pensament front a l’adoctrinament. Deixant de banda aquestes subtileses, l’obra no m’ha decebut pas, sinó ben al contrari; a més a més, he d’agrair-li el fet d’haver-me acompanyat durant els dies atziacs de la brutal i injusta repressió de l’Estat contra els catalans principatins, que maldaven i finalment aconseguien exercir el dret universal d’autodeterminació.

Vegem-ne alguns altres fragments, dits en boca del narrador omniscient o d’algun dels personatges de l’obra, que trobe prou encertats i paga la pena escoltar:

“El mateix […] passava amb les idees i la política: un excés de racionalitat conduïa, de manera irreparable, a la inacció, i a la llarga al petitburgesisme i a acabar veient passar la vida pels noticiaris de la televisió.” […] “els vertaders mercenaris estan entre els columnistes, que denigren l’ofici periodístic, que són la veu de l’amo, que no tenen escrúpols per a emprar tota mena de males pràctiques, de fal·làcies, d’atacs contra la persona.” (pàg. 35).

“En aquella ciutat se vivia totalment al marge del món intel·lectual. Possiblement en pocs llocs del món els creadors tenien menys crèdit i menys influència que en aquella urbs. D’alguna manera, se’ls veia com busca-raons, sempre qüestionant-ho tot, sempre disconformes, sempre entre problemes, abstrusos i sense sentit. […] ningú no llegia res, res de consistent, s’entén. I els pocs que llegien eren l’excepció que confirmava la regla, i no comptaven per a res en l’entramat social d’aquella metròpoli, que senzillament els ignorava per complet i vivia molt feliç allunyada del tot del conreu seriós de la cultura.” (pàgs. 47-48).

“[…] s’escandalitzava que per un assumpte tan insignificant s’haguera pogut arribar tan lluny i engendrar tanta violència cega. […] confirmava el groller instint dels humans, la base corrupta i crispada sobre la qual descansa la naturalesa humana, molt més que l’estímul artístic o creatiu […]. L’home mata més instintivament que crea. O pensa. Si és que pensa.” (pàg. 120).

“L’intel·lectual és algú que fa servir els seus coneixements per actuar pel bé comú. I això ja redueix ostensiblement l’espectre. És en aquesta dualitat on resideix la força del terme. Un erudit en Goethe, podem per cas, no és un intel·lectual: és un erudit. Però algú que fa servir la seua cultura sobre Goethe per a fer el seu poble més savi sí que ho és. […] En la universitat se cultiva el coneixement, i això està molt bé. Però cada vegada més, el professor universitari desatén més les seues obligacions ciutadanes. S’ha convertit en un especialista, que tan sols se relaciona amb altres especialistes. Aquests professors són molt còmodes al poder, ja que no qüestionen res, no s’oposen a res, no se manifesten mai. Fan els seus articles en revistes especialitzades, que no llegeixen més que un grapat de col·legues, són invisibles per al seu poble…” (pàgs. 132-133).

“Sartre té raó quan diu que vivim en una societat de funcionaris. El paper de l’intel·lectual és remoure-ho tot, no deixar res en peu, dubtar de tot, qüestionar-ho tot. Ficar-se on no el criden, en efecte. Ser un obstacle a la classe dominant, que viu còmodament entre uns preceptes intocables. I això en la nostra societat pràcticament ha desaparegut. La universitat s’ha convertit en un cau de funcionaris, que fan classes com que despatxa en un supermercat. Les assignatures cada vegada s’assemblen més a parades d’un mercat, Venen idees envasades al buit, mai pensament fresc.” (pàgs. 138-139).

“La política no tenia gaire entrada en la seua secció, perquè opinava que al final aquesta tot ho empestava, que sols servia per a embolicar i tindre males experiències. No defugia els intel·lectuals, però d’alguna manera aconseguia conduir les entrevistes sense que hi haguera cap excés ideològic, ni en un sentit ni en un altre. […] volia demostrar que el món existia més enllà de l’artificial distribució entre dretes i esquerres, que hi havia un territori comú on tots podien gaudir: la cultura en majúscules. En aquella actitud hi havia un cert cinisme, però sense ser-ne massa conscient, ni haver-hi reflexionat massa. […] En una ocasió, un entrevistat molt murri, que parlava amb una entonació especial, va amollar la famosa sentència de Bertrand Russell: ‘No es pot dir que el cristianisme haja fracassat perquè mai no s’ha posat en pràctica’ i […] de seguida va canviar de tema.” (pàgs. 190-191).

“[…] un literat és un ponderador de mots, un recol·lector de paraules, un exegeta de l’adjectivació, un equilibrista dels contrasts, un prestidigitador de l’alfabet.” (pàg. 203).

“‘El que fa la vanitat dels fills suportable és que recolza la dels pares’, podria haver escrit La Rochefoucauld. […] Allò que resulta tan insuportable als altres és música celestial per a aquesta mena de pares, que no es cansen mai d’escoltar els èxits filials, que consideren […] la projecció de la seua eficiència vital. El pas per la vida de molts progenitors tan sols té aquest possible lenitiu: veure triomfar els fills.” (pàg. 250).

“No tenia cap ocupació, cap hobby, cap vici, cap distracció. Fins i tot cap amic, cap amic sincer, a qui obrir el cor, amb qui compartir un pensament de tendresa i companyonia. Era una màquina de fer diners: l’única lectura que feia amb regularitat era la dels diaris econòmics, la del capital de la Borsa; l’únic que l’esperonava a distraure’s amb la política eren les possibilitats que un canvi de govern li poguera reportar.” (pàg. 251).

“El coneixement en estat pur, quasi mineral i igni […], és defugit, perquè ningú en realitat no vol aprendre res sinó entretindre’s una mica fins a l’hora del dinar o del sopar. L’home és un ésser oportunista per naturalesa, que viu el dia a dia i no vol fer-se massa preguntes, ni pensar massa en el futur. La societat, i en especial aquell poble a la vora de la Mediterrània […], es regia pel carpe diem, del pensat i fet més ineluctable, i per una notable indiferència cap a l’excel·lència. Amb una societat així, els idealistes, els que volen canviar les coses i construir un món millor, tenien ben poc a fer.  Però […] seguia pensant que tot era possible encara i que si seguia lluitant se podia vèncer el que ell denominava la difusió inexorable de la ignorància.” (pàgs. 276-277).

“Feia temps que sabia que els que en aquella ciutat es dedicaven al cultiu del pensament estaven condemnats a viure tota la vida contra corrent, en una batalla infinita, desigual i, quasi sempre, injusta. Déu estava amb els altres, i en concret, amb els espavilats, amb els esquenadrets, amb els mediocres, amb els furtacabassos i amb els pobres d’esperit. L’intel·lectual nascut en una societat així s’anava corsecant, i el caràcter li canviava, se li tornava agre, […] per això també havia acabat abandonant la seua estimada Hannah Arendt. En canvi, la lectura dels autors nord-americans l’havia encisat, perquè hi descobria una societat malalta i caòtica, deprimida i perduda, embogida, extraviada en el magma inexplorable de la societat capitalista.” (pàg. 277).

Moltes gràcies, Martí, i bona lectura a tothom!