Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
L’Alenar de Rafael Arnal i Torres
El passat vint-i-sis de juliol a l’Ateneu de Bétera Rafa Arnal ens va presentar el primer capítol de les seues memòries, “L’Alenar” (L’Eixam Edicions, 2024), un volum de més de cinc-centes pàgines on ens recorda la seua infantesa i joventut fins a la mort del dictador en 1975. Llavors ens va dir que té enllestida una segona part, que ressegueix l’anomenada “Transició”, que espere amb interès. Un treball memorialístic ben necessari en un Estat que intenta amagar la història que puga “embrutar” el seu fals relat èpic. Rafa Arnal ha sigut sempre molt actiu en mantenir viva la memòria històrica dels perdedors de l’última guerra defensiva contra el feixisme, brutalment assassinats o represaliats. Recorde especialment la seua participació en actes públics i sengles assaigs col·lectius sobre l’Operació Stanbrook i el Camp de Concentració de Portaceli.
De bon començament vull dir que l’autor és per a mi una persona admirable, d’una qualitat humana extraordinària, que ha demostrat un compromís ferm i perseverant amb la millora social, cultural i política del seu poble, on viu i treballa, del nostre i de tots els pobles. I, per això mateix, aquestes memòries són tan importants pels qui hauran d’agafar el seu testimoni, en la cursa de relleus que la violència dels usurpadors de Poder no deixa avançar.
Si no recorde malament, aquell primer i magnífic “La Solsida” fou més aviat una barreja de novel·la i memòries, embastades amb els records transmesos pel seu pare i altres companys de “La Idea” anarcosindicalista des d’una òptica valenciana, que ressegueix els anys de la Segona República, la Guerra del 1936-39 i la dura postguerra, negra etapa que va constituir una vertadera solsida moral i material per a tothom, fins i tot per als qui no hi havien lluitat per la igualtat i la llibertat.
Aquest “L’Alenar” d’ara és plenament autobiogràfic, on a més de les seues vivències personals hi fa referència breu a esdeveniments estatals i internacionals, per situar-nos en un context ampliat de cada etapa, la qual cosa és d’agrair i explica alguns dels seus efectes locals. A més a més, hi reprodueix un bon grapat de fotos i documents demostratius dels fets explicats. L’obra es divideix en dues parts: Temps de pobresa i Temps de represa; fent-ne el tall en el seu canvi d’ofici, de torner a Elcano a forner al forn de la família. La seua vertadera vocació, el seu ofici actual d’editor i llibreter, ben coherent amb el seu objectiu vital, imagine que vindrà a la part pendent de publicació.
A la 1ª part, són impagables els records de petit, durant la llarga postguerra, els anys de la fam, de com s’espavilava de petit per ajudar a la subsistència de la família, amb un pare fitxat pel Règim per haver sigut sindicalista de la CNT; de com ens transmet els costums feiners i festius, els jocs infantils… de la gent humil de l’Horta de València i del Camp de Túria d’aleshores; d’un pomell de mots populars que em són molt propers; no debades vaig nàixer al poble del costat del seu, compartint el Carraixet.
Home activista, polifacètic i audaç, Rafa Arnal va superar el fet de no haver pogut seguir estudiant per necessitats familiars. El seu interès en aprendre el va dur a desenvolupar diversos oficis manuals, però també relacionats amb la música i les lletres. A la 2ª part, el seguim en la seua perseverança fins a obtenir el títol de Mestre de Valencià de Lo Rat Penat i en la fundació del grup musical Carraixet. Ambdues activitats el van posar en contacte amb el valencianisme de diversos colors polítics i, amb el solatge de les lliçons del seu estimat pare, el determinen a col·laborar en el redreçament la nostra llengua i retornar la dignitat al nostre perseguit país, militant activament en l’antifranquisme, polític i sindical, arriscant la seua vida i futur. Un compromís polític nacional i especialment social, per la millora de les condicions de vida de la gent esclavitzada pel capitalisme, que el van menar a la participació en la fundació del Partit Socialista del País Valencià, que al llibre ens relata amb detall i ens desvela com aquesta formació política en creixement fou fagocitada per un PsoE que, amb la influència decisiva dels EUA i la Internacional Socialista, va pactar amb els genocides franquistes la vergonyosa “Transició” i el descafeïnat Règim del 78, traint els objectius inicials de lluitar pel socialisme, l’autogestió i les llibertats nacionals dels pobles ibèrics. Objectius que llavors el feien albirar un acostament a la utopia anarquista, compartida amb el pare, que no troba manera d’arrelar en un món amerat de conflictes; una Idea que sols pot prosperar en societats igualitàries i fraternals, que els golafres de torn s’encarreguen de boicotar sembrant, a tort i a dret, la mentida, l’odi, la divisió i la violència.
A l’Ateneu ens donà a entendre que preveia una mala evolució de la seua salut, malmesa pels anys de lluita contra una llarga malaltia, i que això l’havia obligat a avançar la seua publicació, que serà en dues parts per l’extensió del text i les il·lustracions. Per això, el text li ha quedat una mica massa corregut, amb algunes errades, que, tanmateix, no li lleven comprensió ni importància a l’obra.
Des d’ací vull donar les gràcies a Rafa Arnal per l’autobiografia, perquè m’hi he trobat un regal que ens ha volgut compartir, amb tanta significació personal com social, un tresor de dolor i goig que ens acosta a l’època de la misèria franquista i l’alenar d’una esperança de la qual ell fou un dels protagonistes; militància que li agraïsc profundament, durant una època amb què molts ens identifiquem, i encara més en el meu cas, d’edat i origen propers als seus. Tot desitjant-li la millor salut possible de cara al futur.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Preciosa ressenya. Compartesc.
Des de la part històrica sempre aprenent dels que ens conteu els fets. Però molt més des d’el cor i les emocions. Jo vaig perdre mon pare als nou anys i no em va poder transmetre les seues vivències.
Una gran part del que ara conec és gràcies als treballs de persones com Rafa Arnal. Gràcies Rafa!