Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
“La sega”, de Martí Domínguez: creuats de banda a banda pel senyal de la guerra.
Martí Domínguez ens sorprèn en aquesta darrera novel·la, en variar la temàtica a què ens tenia acostumats; si bé les ciències –sobretot la Biologia, la Paleontologia i la Filologia— hi són també presents.
Amb una actitud imparcial, ens narra l’horror de la repressió feixista de començament del franquisme a les comarques del Maestrat, mitjançant els records d’un nen, fill de masovers, que els escrivia ja de major, amb una gran riquesa lèxica, que es fa ressò del parlar d’aquesta part del nostre país.
El llibre que us recomane i de què us parle és “La Sega”, publicat per Proa a la col·lecció “ A tot vent”, en octubre d’aquest 2015. L’autor és Martí Domínguez, doctor en Biologia, periodista i escriptor, professor de Periodisme de la Universitat de València, director de la revista Mètode i autor d’un munt d’articles i novel·les, justament premiades.
En una entrevista recent, l’autor ens deia que en coneixia prou testimonis sobre els esdeveniments i que necessitava contar aquesta dissortada història, la dels masovers del Maestrat sotmesos al terror dels feixistes i als abusos dels maquis; uns guerrillers herois que es mantenien en peu guerra, en una desesperada lluita per retornar la dignitat al poble; però sotmesos a les inhumanes regles dels conflictes armats.
Una visió de la crueltat desfermada per l’odi, de la por que tot ho amarava, de la ignomínia a la que fou sotmesa la gent dels masos, la gent del poble, que tan sols volia refer la seua vida, tot i que fos sorda, muda i cega. La visió innocent d’un nen que, a cada drama, creixia i es feia més adult; a colps, anava comprenent la força de la por, la força de la lluita per unes nobles idees, la impunitat dels assassins, la fragilitat de la vida…; alhora que descobria, de la mà d’un mestre d’escola represaliat, els misteris de la natura i el rossegava el “cuquet” del coneixement, de la ciència; mentre s’adonava que la cultura i el diàleg són la salvació contra l’odi i el fanatisme.
El profund dolor que traspua aquesta sembra, sega i batuda de vides; el sentit dol per tantes vides devaluades, segades i soterrades vora les cunetes i les fosses comunes, fa renàixer amb força la necessària defensa de la ciència, la cultura, l’esperit crític i el diàleg. Una llavor de futur, una promesa d’esperança, una experiència positiva que m’han compensat i m’han omplit de goig; així com el plaer íntim que sentia en llegir les experiències d’en Goriet, durant la contemplació de la natura i en alguns actes nutricis familiars, com pastar i coure pa, m’han curullat d’enyor del millor de la meua infantesa i joventut. Una mena de sentiment “bipolar” –com ara s’acostuma a dir– que es desferma sempre que la vida ens dóna tant de patiment i que, de tant en tant i a petites dosis, ens permet enlairar-nos-en, quan tan sols ataüllem la llum per una petita escletxa.
Si hi som prou sensibles, llegint l’obra, també sentirem la injustícia dels honors retuts pel franquisme –que encara dura– als assassins del poble i de la necessitat de rescabalar la dignitat dels qui generosament donaren la seua vida per la vertadera llibertat, malgrat els errors comesos. I també sentirem la importància de rebutjar tot allò que supose o afavoresca la violència, el sotmetiment, l’explotació, el sadisme, el feixisme…, com les armes, les guerres o el masclisme, on aquest darrer és l’arrel profunda de totes aquestes calamitats, més pròpies d’homínids que no d’humans.
Ací teniu un resum argumental de l’obra, extreta de la web de l’editorial:
Un nen que creix en un poble de muntanya als anys 50 explica la història de la seva família, víctima de la lluita entre els guerrillers del maquis i la guàrdia civil. La novel·la transcorre en un poble de masos disseminats, al Maestrat, entre els anys 40 i 50 del segle XX. És una zona boscosa que freqüenten els guerrillers del maquis, que compten amb la complicitat material i sentimental de la filla del mas, la Teresa, i les reticències de la mare, que ha vist com el seu marit era víctima de la guàrdia civil. El fill petit és el narrador de la història, que descobreix el món en un context ple de secrets i violència. Un dels guerrillers del maquis, que s’entén amb la Teresa, és alhora confident de la guàrdia civil. La novel·la segueix l’evolució del nen protagonista i de la seva família, dividida i sacsejada per les lluites entre guerrillers i guàrdies, en un poble de muntanya valencià.
I una tria de fragments d’aquesta narració tan colpidora, els quals he subratllat en una primera lectura:
– Don Arcadi, el mestre de Goriet: “La por és com la pols dels pins: apareix de colp i tan fina que tot ho empesta. I una vegada l’has tastat, ja no es pot fer res.”
– Goriet: “L’odi es congria al cor de les persones com les tempestes al cor de les muntanyes. I quan cau la primera gota ja no hi ha escapatòria i cal buscar algun ràfec i posar-se a cobert.”
– Goriet: “Aquells dies m’admirava com una mateixa cosa podia ser vista de dues maneres tan distintes i allunyades” (referint-se, per una banda, a l’admiració dels fills del capità Mata envers el seu pare per haver estat condecorat; mentre que, per altra, a la seua germana Teresa, a qui li agradaria desfer-se d’aquest capità assassí).
– Goriet: “M’hauria agradat preguntar-li […]: ‘Escolte, capità, vostè dorm tranquil a la nit?’ Perquè nosaltres des del dia que va arribar al nostre mas, no hem tornat a ser persona.”
– Goriet: “Una vida sense il·lusió no paga la pena ser viscuda. Però això aleshores semblava quasi un impossible. Res no semblava tindre massa sentit i les nostres vides no valien res.”
– Teresa li conta a la mare que col·labora amb els guerrillers: “[…] que no havia tingut opció, que no podia oblidar el pare, que se sentiria indigna i bruta si donava l’esquena als que lluitaven per la llibertat, aquella mateixa llibertat que li havia costat la vida al pare.”
– Don Arcadi: “Hauríeu de marxar, lluny d’aquestes terres, on ningú us conega, on pugueu començar des de zero una nova vida. Potser tingueu més sort, i trobeu una gent distinta, on l’odi coste més a covar-se, a créixer i donar els seus fruits. On una vida digna siga possible.”
– Goriet: “La mare […] va calar foc al forn, va obrir la pastera i es va posar a fènyer la pasta, mentre cantussejava. Allò era sinònim de festa: a la nit menjaríem pa cruixent. Cantar i pastar, i el forn empolsegat de farina blanca, eren els emblemes de la felicitat més completa.”
– Don Arcadi: “Aquest és el motor de l’evolució: no pots parar mai si no vols desaparèixer. Els més aptes sobreviuen, el altres s’extingeixen […] Res no és segur, i no sempre el gran es menja el menut; de vegades perd qui menys t’ho esperes.”
– “Ferroviari”, un guerriller enamorat de Teresa i ara esdevingut confident dels “civils”, explica a Goriet que si havia mort el seu cap guerriller era per defensar-se’n, ja que abans els del PCE li havien donat ordres de matar-lo a ell. Diu: “Per això, vaig fugir del campament i em va agafar la Guàrdia Civil. La guerra és així, mai no saps molt bé qui és l’enemic.”
– El capità Mata, el guàrdia civil que hi dirigia la repressió: “[...] quan varen matar el mestre Arximiro Rico […] Aquell mestre dirigia un teatre […] on feia proclames revolucionàries, contra els patrons i el govern, i amb la seua mort s’acabaren les bromes. Va servir d’escarment per a tots. El pagès, a conrear la terra, que és on li correspon estar […] Junt amb ell anava una dona, de nom Joaquina, que també arengava els pagesos en les assemblees, i volia l’alliberament de les del seu sexe: el mateix grup de falangistes la va violar, un rere l’altre […] L’endemà l’afusellaren […] a les dones: el seu lloc és a casa, vora els fogons, cuidant-se del marit i dels fills.”
– El capità Mata: “Era un sergent (del Tercio) amb inquietuds literàries, cony! Això em va causar molt mala espina!”
– Goriet: “Dues dones de dol, de mas en mas, preguntant pels seus éssers estimats, entre la desesperació i la ràbia […] I pel que sé mai més cap d’elles va tornar a saber res dels dos desapareguts.”
– Don Arcadi: “Tenia a les mans el llibre del ‘padre’ Ambrosio i el d’Àngel Cabrera. Dos models del tot antagònics. I era com si em suggerira: ‘No et convertisques en un capellà enamoriscat de les meravelles de la natura, transforma’t en un ver naturalista disposat a arribar fins al moll de l’os del que és la vida! No balafies la teua existència amb el conreu espiritual, dedica tota la teua energia al cultiu de la ciència.’”
– Don Carles, el filòleg amic de don Arcadi: “La llengua és com un ésser viu. I també cal estudiar-la. Cal salvar les paraules, perquè no desapareguen […] I és molt necessari, perquè quasi ningú mou peu ni mà per la nostra estimada llengua!”
– Don Carles: “L’arbre de la ciència és de molt lent creixement […] i cal posar tota la cura i les atencions perquè prospere i s’enfile recte; en canvi, la barbàrie creix ella a soles, no necessita cap cultiu especial, és una mala brossa que si no estàs alerta de seguida tot ho empesta, de colp, així, de dimarts a dimecres […] L’única manera de recuperar la pau i la concòrdia entre els homes és mitjançant la cultura. Pas a pas, sumant, incorporant noves veus, animant al diàleg. El diàleg és l’única cosa que ens pot salvar […] Fa més de deu anys que no parlem, que ens matem els uns als altres!”
I, finalment, els versos d’Estellés que m’han inspirat el títol d’aquest apunt:
…
És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles
creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,
una vida precària, un amor clandestí,
les paraules ocultes cautament als calaixos,
tot allò que no fou possible i és possible,
i hauria estat possible, però no fou possible,
…
Vicent Andrés Estellés, Llibre de Meravelles, VI, Fundacions de la ràbia (1971).
Bona lectura!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta setmana hem coincidit amb la mateixa recomanació. La sega impressiona. La sega fa trontollar els sentiments i apropa a la venjança.
Aprofito per recomanar-te “Los maquis en el Maeztrazgo” de Francisco Segarra ( Ed. Antinea).
Felicitats i bona faena!
http://blocs.mesvilaweb.cat/elbarrinaire/?p=268220