Observar, llegir, escriure

Quan la sanitat esdevé un negoci, guanyar calers és el seu objectiu principal. A les assegurances privades de salut els convé la gent malalta crònica, que se sotmeta a tractaments especialitzats que els deixen molta caixa, que consumisca bona cosa de medicaments, dels que engreixen els guanys de les farmacèutiques, una part dels quals reben ells també; un consum abusiu de drogues legals que és una de les primeres causes de mort al món.

A la sanitat-negoci no els convé prevenir ni curar amb mètodes barats i naturals, afavorir una vida sana física i mental des de l’arrel, perquè no hi guanyen prou diners; no els convé l’atenció primària, popular, per això volen anorrear-la amb l’ajut dels poders públics i privats al seu servei, inclosos, els partits polítics d’esquerra, que se suposa no són pas de la seua corda –que no ens enganyen les seues etiquetes ni proclames electorals; cal parar atenció als fets!

La pandèmia que estem patint hi ha fet saltar l’alarma, per l’augment important d’afiliats a les assegurances privades, a què hi ha menat la saturació dels centres de salut pública, en part perquè aquells negocis de la sanitat hi han derivat els seus malalts de Covid-19. Jugada mestra per als que fan negoci amb la nostra salut, mentre hi restem de braços plegats, sense exigir la millora de la sanitat pública. Per això hem de mobilitzar-nos per a defensar-la, perquè ens hi va la vida bona i l’harmonia social, perquè aquesta versió corrupta de la sanitat també afavoreix la discriminació i la tensió entre els qui poden pagar-se-la, tot i els efectes negatius per a la seua salut, i els empobrits, als quals volen deixar una mena de beneficència indigna, com als salvatges EUA, un dels països més desiguals i –ergo— més violents del món.

A la sanitat privada, però, també hi ha lloables excepcions, sobretot de professionals autònoms; però la majoria de les grans corporacions i les multinacionals sanitàries actuen així, en contra nostra, malgrat la falsa publicitat que ens fan empassar.

Recorde la mare, perquè el pare mai no volia anar al metge, com es queixava sovint de l’ambulatori del poble i, quan va tenir més diners per la venda de la terra, vaig haver d’acompanyar-la un munt de vegades a metges privats –digestòlegs, endocrins, traumatòlegs, gerontòleg…– i gairebé mai no ho van encertar, fins que anys després la vaig portar al meu centre de salut, a la meua metgessa de capçalera –com de contenta hi eixia de la consulta!–, que li recomanava menjar fruita pel seu restrenyiment –fins llavors no en volia prendre per l’acidesa, però en fer-ho hi va reeixir–, li va llevar l’antiàcid pel reflux esofàgic –que el “feia jaç”, malgrat els efectes fatals que li va produir a mitjà termini— i el diürètic –que prenia per a baixar la tensió, però a voltes la marejava fins a fer-la caure–, li va canviar el tranquil·litzant per infusions –i així també evitar les caigudes– i la cortisona –que li punxava un metge de pagament contra l’artrosi de genolls– per paracetamol. Metges amb tarifes desorbitades que li receptaven medicines cares, que no li feien res o li feien mal, i que, a més a més, quan ella se’n queixava (assertiva ho era i molt), se la treien de sobre receptant-li algun ansiolític, que la marejaven i emprenyaven encara més. Operacions com l’extracció dels galindons dels peus (que li afavoriren les caigudes) o la correcció de les cataractes de la mare (que li produïren una lacerant sequedat ocular) foren altres experiències privades gens reeixides. Per la banda del pare, l’operació de pròstata –de dubtosa necessitat– a què el van sotmetre en un hospital privat –a la qual hi va accedir per la mare– el va trasbalsar tant que podria haver estat la causa del seu traspàs mesos després. Per no parlar del pare d’una companya de feina –comercial d’idees conservadores, que gallejava de tenir una de les millors pòlisses privades de salut–, la família del qual, en tenir aquest un ictus –no detectat a temps per les urgències del seu hospital privat, que l’hi va medicar per al dolor— va haver d’esperar setmanes l’aprovació de la rehabilitació –pel cost que li suposava a l’assegurança–, mentre que la filla ho aconseguia gairebé de seguida a la sanitat pública.

Com generar salut en la població? Fa dècades que sabem que la bona salut física i mental de les poblacions depèn no tant de la genètica individual o de la quantitat i qualitat del seus serveis mèdics, sinó sobretot de les seues condicions de vida, és a dir, de la relació de l’individu i la seua unitat familiar amb la resta de la comunitat en què fa estada, d’on viu, en quin barri, de la seua classe social. Entre els factors que la promouen s’inclou una variada, nutritiva i frugal alimentació, i un exercici físic suficient, la importància dels quals és àmpliament reconeguda i demostrada; però també un habitatge digne, amb serveis higiènics adients, xarxa d’aigua potable, clavegueram…, l’accés universal als serveis bàsics, l’educació en hàbits saludables, una feina digna, etc. Llavors, farà més per la nostra salut una comunitat formada, integrada, lliure, justa i solidària que no pas la construcció de més hospitals i encara menys si són privats.

Farà més per la nostra salut la tasca preventiva que no pas la curativa –“val més prevenir que guarir”, hem sentit un munt de vegades–, malgrat que ja va bé la segona funció quan la primera ens falla. Com hem vist abans, bona cosa de les funcions preventives de la sanitat són indirectes o, millor, estructurals, afecten tots els aspectes de la societat –territori, habitatge, agricultura, indústria, comerç, economia, feina, educació, justícia, participació… tots!— i són coresponsabilitat de la comunitat on vivim, un poder col·lectiu “segrestat” legalment –via representació, per la força de les lleis i els seus executors— per l’Estat o els seus delegats regionals o municipals, els quals, doncs, hem de controlar per a exigir-los el compliment dels deures a què s’han compromès, envers els nostres drets individuals i socials.  

Centrant-nos en les funcions preventives directes o específiques de la sanitat, les que toquen els aspectes biopsicosocials, que inclouen tasques preventives i educatives, i el seu seguiment, les porta a terme l’anomenada Atenció Primària (AP), que hauria de ser el rovell de l’ou de la funció sanitària a la societat. Però, els darrers anys, partint d’una dotació insuficient de professionals i mitjans materials que ja s’arrossegava d’abans –per un concepte erroni dels qui llavors se n’atorgaven la responsabilitat, que se centraven a guarir les malalties i no pas a prevenir-les, “afectats d’una hospitalitis aguda”–, els governs centrals i regionals d’aquest país, retallada rere retallada, s’han encarregat en el nostre nom de desarmar-la encara més, afavorint els interessos dels seus “amics” de la Privada, que ara mateix s’estan aprofitant escandalosament del bloqueig que ha sofert l’AP durant la pandèmia, portant molta gent espantada a contractar pòlisses barates d’assegurances privades, malgrat la seua escassa cobertura. Això és un símptoma de la feblesa del nostre sistema de sanitat pública, especialment de l’AP, que no hauríem de permetre, si volem assegurar una salut de debò per a nosaltres, la nostra família, amics i veïns, i els que vindran després. La salut no hauria de ser tractada com una mercaderia. La Sanitat no hauria de ser un negoci, sinó un dret col·lectiu i universal.

El 12/12/2021 la FADSP (Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública) ha convocat una campanya de conscienciació i lluita anomenada “Salvem l’Atenció Primària”, amb actes a diverses ciutats de les CCAA i manifestació a la capital de l’Estat. Bàsicament insisteixen que molts del problemes de salut que tenim actualment es podrien resoldre portant l’AP a prop nostre, al nostre barri, al nostre poble, i per això cal reforçar el pressupost destinat a aquest fi, que actualment no arriba ni al 15 %, fins a un 25 % del total de la despesa sanitària. Una convocatòria a la qual s’han afegit altres associacions de defensa de la sanitat pública, properes als veïns, malalts, jubilats, etc. Per altra banda, la pandèmia ens ha ensenyat que el model d’atenció sanitària a la gent gran, als més vulnerables, ha de canviar, fent-hi prevaler l’atenció presencial, eliminant les barreres d’accés, els retards en l’AP, que ara ja són de dues setmanes per a patologies considerades no urgents.

Per la seua banda, la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat (CAS) està portant endavant una campanya sota els següents objectius:

1-Derogació de la llei 15/97 i de l’article 90 de la llei General de Sanitat. Rescat de tot el privatitzat. Atenció Primària centrada en la salut col·lectiva. Supressió de les xarxes paral·leles. Incompatibilitat pública-privada. Fora les empreses privades de la sanitat.
2-Per una indústria sanitària i farmacèutica pública.
3-Sanitat per a totes, independentment de la situació administrativa.
4-Cures a la gent gran amb dignitat.
5-Per un sistema sanitari centrat en els determinants socials de la salut i la malaltia.A més a més, després de diversos rebuigs anteriors, finalment la CAS acaba d’aconseguir que la Mesa del Congrés espanyol admeta a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular amb el títol “Recuperació i desprivatització del sistema nacional de salut”, que necessita reunir en 9 mesos mig milió de signatures per a la seua discussió al parlament –amb què no hi confien gaire, vistos els desenganys anteriors, també amb els partits teòricament d’esquerra–, amb les següents reivindicacions generals:

1-Atenció sanitària per a totes les persones, independentment de la seua situació administrativa.
2-Derogació de les lleis privatitzadores i recuperació dels centres privatitzats.
3-Creació d’un sistema públic de farmàcia i productes sanitaris per a evitar la dependència de les multinacionals.
4-Recuperació i reforçament de l’atenció primària.
5-Atenció sanitària del centres de gent gran a càrrec del sector públic.

Fem-los costat! Ens hi juguem la salut!