Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

30 de juliol de 2018
0 comentaris

“La resistència avui” per David Fernàndez (Auditori Escola Massana, 30/05/2018) (i 2).

En aquest apunt us posaré la segona part d’una versió escrita –el més fidel que he sabut– del que ens va parlar en David Fernàndez el dimecres, 30 de maig, a l’auditori de l’Escola Massana (Centre d’Art i Disseny), en una xerrada-col·loqui anomenada “La resistència avui”, que s’encabia dins del cicle sobre pensament i actualitat, “L’hora del present”, organitzat per Òmnium.

A la primera part, en David ens deia, entre d’altres, que:

El primer acte de resistència és aturar-nos a pensar davant les mentides del Poder i els seus altaveus.

La història de la humanitat és també la de les seves resistències  contra la “hybris” del Poder i dels diners, que es carrega les llibertats formals quan li convé.

L’art de la resistència exigeix una paciència infinita i constant. Resisteixes per parar el colp, però també i sobretot per crear alhora alguna cosa diferent, alternativa, millor a la que tenim. I això implica comprometre’s, lluitar, organitzar-se, implicar-se.

Hem de resistir davant els qui ho volen manar tot, els tirans estructurals, i els qui s’ho volen quedar tot, els lladres vocacionals. Hem de resistir també contra la lògica brutal de la desigualtat, contra la “indústria” de la corrupció del Poder.

Fa molt de temps que resistim tres crisis: la democràtica, derivada de la corrupció; la socioeconòmica, aquesta gran estafa que ens han fet i que hem permès. I l’altra gran crisi es diu capitalisme.

El problema no és mai el que fa una minoria particularment cruel i poderosa, sinó el que fem o no fem la majoria, amb la nostra exigència o amb la nostra indolència. En l’escola permanent i inacabada dels aprenentatges per l’emancipació i la transformació social i política, hem après molt de la profunda capacitat transformadora de la desobediència civil pacífica. Sempre en peu de pau (el fi no justifica els mitjans).

I ara, continuem escoltant-lo:

<< Les nostres resistències també són les dels qui ens han precedit: hi ha com un fil roig que ens hi uneix. Davant l’actual conjuntura política hem de recordar que som una societat, que –parlant de modernitat i postmodernitat–, almenys des del 1841, hem resistit sempre sense Estat i contra l’Estat, i ho hem fet pràcticament tot: biblioteques, corals, ateneus obrers, sindicats, cooperatives, caixes, algun club de futbol –que ara és una multinacional–, i moltes més coses, com l’1 d’octubre.

Després de guerres i dictadures, sempre hem sabut resistir. I els qui hi van resistir en les pitjors condicions el que mereixen en primer lloc és l’agraïment. Perquè ho van fer en condicions incomparablement molt pitjors a les nostres: no només jugant-se la vida –deixant-se-la molts d’ells en el camí de la lluita–, sinó amb pitjors perspectives d’esperança que les que nosaltres tenim ara. Me n’aniria a la Model, al Camp de la Bóta, a Mauthausen, a Ravensbrück, a tants altres llocs on el millor d’aquest país va resistir, trobant-hi fins i tot la mort.

Per això, quan es resisteix, és molt important mirar enrere. Per poder seguir endavant, cal mirar al “retrovisor” de la memòria i la cultura. Perquè al final resistim per la llibertat, contra allò que la nega i el que més ho fa és la por i la ignorància; un combat sempre constant, sempre inacabat.

Ningú no és neutral en un tren en marxa. No hi ha clarianes a la història. No hi ha un sotabosc tranquil. Pel que fem o pel que no fem ens acabarà enxampant i, per això, millor que sigui per defensar causes justes, solidàries i alliberadores. Cosa la qual no seria possible sense resistència ni els seus precursors, sense aquells qui en un primer moment en solitud i després articulats en un petit col·lectiu que ho tirarà endavant (com els vint primers insubmisos que el febrer del 1988 decideixen que no aniran a fer la “mili” o les cinquanta primeres persones de la PAH que van decidir que aturaven un desnonament a l’hivern del 2010 i no sabien què passaria, si acabarien detinguts, jutjats i engarjolats, o com Antígona o Rosa Parks) ho han decidit fer malgrat el costos personals que això suposa.

Contra els costos de la resistència, on la cultura dominant ha creat l’imaginari del sacrifici necessari per aconseguir la llibertat, us diria que no fer-ho és molt avorrit. La por és una presó molt avorrida i aquest imaginari que s’ha construït, de que hi perds les coses, de que no hi vius, jo crec que és a l’inrevés: no sé com m’ho faria si no estiguéssim implicats en tantes lluites i tantes esperances. I pense que, si la vida val la pena viure-la –i ho val–, ho val també per implicar-se en les lluites per la dignitat humana.

Un pensa també en tanta gent resistent, com Pedrolo –al qui recordem aquests dies—, Montserrat Roig o Pere Casaldàliga –que ha fet noranta anys— i aleshores un diu que, si ells van poder viure en condicions molt pitjors –sota amenaça de mort–, nosaltres podem desobeir –de vegades, si més no– el que ens imposa aquesta falsa normalitat, aquesta falsa comoditat a la qual ens conviden.

Si ens en volem sortir –insisteixo: si ens en volem sortir–, avui no tenim més remei que lluitar i resistir, i no només per aturar el cop, sinó per construir un altre model polític, social, econòmic i cultural.

Es pot ser pessimista sobre això –el pessimisme té un punt de lucidesa–; però quan hi parlo acostumo a fer broma tot comentant un cas personal. Ara fa quatre anys vaig començar una conversa amb un frare caputxí –que encara no l’he acabat– i el primer dia, quan ens acomiadàvem, em va demanar: “Tu, per què lluites?” I jo li deia: “Contra el capitalisme, per l’autodeterminació dels pobles, etc., etc.” Però ell va insistir –com si no fos aquesta la resposta que esperava–: “Tu, personalment, per què lluites?” I no vaig saber-li respondre. En aquell moment no li vaig trobar el sentit i li vaig dir que m’ho havia de repensar. Un dia vaig trobar l’August Matamala –que portava vuitanta-quatre anys lluitant— i vaig fer-li la pregunta. Jo? –em va dir—, perquè em vaig donar la paraula a mi mateix, quan vaig conèixer el meu pare, amb onze anys, a la presó model el 1945.

Ho deia perquè val moltíssim la pena lluitar, no només pels fruits que dóna la lluita, sinó, com deia algú, perquè “Ítaca” també és el viatge i aprenem i canviem nosaltres mateixos mentre estem lluitant, i perquè al final l’únic territori alliberat del que realment disposem és la nostra vida quotidiana, que és plena de gestos grans o petits i on cada dia demostrem si un altre món és possible o si reproduïm el que hi ha: si som capaços de solidaritzar-nos amb els presos polítics i no cedir i no callar davant les múltiples lleis “mordassa”, si consumim uns determinats mitjans de comunicació que reprodueixen la lògica del Poder o en consumim o en cooperativitzem d’altres que ens expliquen la vida, el present i el futur, no des del que vol el Poder, sinó des d’una democràcia molt més coral, des de moltes altres veus.

La resistència sempre es produeix en el terreny de la vida quotidiana. L’altre dia recordava que en el règim feixista de Mussolini aquest va fer un manifest que va donar a signar a mil cent catedràtics i només deu s’hi van negar. Aquests deu van resistir i sens dubte el seu gest va ser qualsevol cosa menys inútil. Haurem de parar molts cops, haurem de resistir més i millor, i mentre ho fem (i això entra dins de l’escola de la desobediència civil no violenta, que té diverses fases: conscienciació, no col·laboració –per exemple, amb l’objecció fiscal contra la despesa militar: “ni en el nostre nom ni amb els nostres diners”–, desobediència i construcció d’alternatives) construïm un “edifici” una mica millor que el que trobem.

O resistim més i millor, i hi som més, és a dir, ho fem entre totes i tots –que és la única forma de canviar-ho: per vies democràtiques i mobilitzadores– o tenim el risc –i permeteu-me una espurna de pessimisme— que acabarem com aquell “rai de la Medusa” de Géricault, aquell quadre del naufragi col·lectiu, que és una metàfora del capitalisme global, on al final queden uns cent cinquanta supervivents, però el rai es va enfonsant i l’única solució que els hi resta és el suïcidi o el canibalisme.

El capitalisme sempre porta a un atzucac. Per això quan parlem de resistència o de crítica al seu model no és ni gratuït ni simplista ni banal, és ser conscient en quina conjuntura estem al segle XXI. L’Stephen Hawking –que ens va deixar fa poc– també ho deia: ens queden cent anys per marxar d’aquí com continuem amb aquesta capacitat autodestructiva.

Per què s’aguanta la injustícia? Pel règim general de por, d’ignorància o d’interessos. Pense que no podem adduir ignorància, perquè sabem en el cicle en què vivim, el cicle repressiu, corruptor i desigualador que ens assetja. La ignorància, doncs, no funciona. Pot fer-ho la por a perdre el que tenim –alguns més, altres menys i altres no res–, i poden funcionar, òbviament, els interessos.

Estem en una societat on pensar també és resistir, per recuperar la complexitat de les coses i analitzar en comú, debatre en comú, diagnosticar en comú i sobretot proposar en comú altres camins, altres viaranys. I, com deia una vegada mig en broma, fem-ho pels camins del bé, perquè els del mal estan massa embussats i no s’arriba enlloc. Es tracta, doncs, d’obrir altres camins i no hi ha res més resistent, més transformador i més revolucionari que obrir-los per demostrar que un altre món és possible. I per sort on nosaltres vivim, en la república que vindrà o el que sigui, aquests camins no són un condicional futur, sinó que fa molt de temps que són un present imperfecte. I no és que hi hagi d’arribar, és que fa temps que l’anem fent.

Aquest país ha fet coses molt ben fetes, que cal preservar i cuidar entre totes i tots, i reconèixer-ho a qui les ha construït, la seua dedicació i la feinada: escoles, per suposat; però també una escola dels moviments socials, pels quals sembla que hàgim de demanar permís i perdó. Ara que som d’aniversari del “maig del 68”, tenim l’oportunitat de copsar quines han sigut les importants aportacions dels pacifisme, del feminisme –fonamental–, de l’ecologisme… I ara tenim les noves lluites que vindran contra la societat del control: això que penses que veus al telèfon mòbil, en realitat és l’estri el que t’està mirant a tu; t’està fent una foto permanent, de qui ets i qui no ets. Les lluites que vindran per la privacitat, la defensa de la intimitat, contra aquesta degradació de la condició humana, que cada dia veiem plasmada als “grans” mitjans de comunicació o als “grans” debats polítics. Jo ho dic –i no ho faig com a provocació, perquè ho sento de debò–: vull que la Cristina Cifuentes perdi totes les eleccions, –és el meu desig polític–, però no vull que ningú li destrossi la vida traient un video que mostri les seues febleses humanes. Són les meves conviccions: penso que és una autèntica animalada que això passi i em sembla banal el canibalisme que hi arribem a generar. Aquesta dona mereix l’ostracisme polític, però no per haver furtat dos pots de crema, sinó per la seua carrera política i la seva cultura profundament antidemocràtica. I ho dic com a detall no banal, perquè són moltes les coses contra les quals hem de resistir.

Probablement em direu: Això de resistir és molt estressant. Mario Benedetti deia: “Peor que tres es cuatro”. És a dir, més estressant serà, pitjor serà si no resistim. El Poder ho atropella tot i fins que algú no aixeca el dit, algú fa un dic de contenció, continuarà així. Això és vàlid per al moviment obrer, el moviment sindical, les tensions entre democràcia i capitalisme, que porten una mala relació històrica. Cada vegada que escolto que el capitalisme ens ha portat les escoles, me’n ric. Hem de ser conscients que totes les millores socials –com l’escola i la sanitat públiques, les pensions o l’accés a la cultura– les han portat les lluites populars, la resistència contra la piconadora del Poder.

En aquesta època de crisi civilitzatòria, com diu el meu amic Santiago Alba Rico, hem de ser revolucionaris, reformistes i conservadors alhora. El nostre programa de mínims democràtics ha de ser revolucionari per capgirar, canviar algunes coses de dalt a baix, reformista en d’altres que cal millorar o matissar i conservador de les que val la pena preservar. Revolucionaris en allò econòmic –per combatre la desigualtat–, reformistes en allò institucional –per permetre que la democràcia ho sigui realment— i conservadors en allò antropològic –per preservar la dignitat i la sostenibilitat de la vida. I quan ho traduïda en un programa, polític, ètic i de resistència, quotidià, ho sintetitzava en cada cas en: el cooperativisme (en el qual mantenim una forta tradició en aquest país), el municipalisme (“La democràcia, com deia la Montserrat Roig, no comença al parlament sinó a casa”, allà on és més possible i és més propera; penseu en l’exemple dels vuit-cents alcaldes investigats –un autèntic dic de contenció contra l’Estat– per defensar el dret inalienable d’autodeterminació que ens correspon com a poble) i els feminismes (en fa una apologia oberta: ens mostra el que n’hem aprés, el que n’estem aprenent i el que encara ens en queda per aprendre).

Tenim incomptables motius per resistir i encara no n’he trobat cap per no fer-ho, tret d’un parell: ser un lladre vocacional o un tirà estructural.>>

Moltes gràcies, David!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.