Observar, llegir, escriure

Allò que més m’ha plagut de la primera obra, per la seua reeixida senzillesa i claredat, ha estat el concepte de “triangle llibertari”, manllevat a l’anarquista gallec Ricardo Mella, que l’autor ens el transcriu a l’assaig: “la llibertat com a base, la igualtat com a mitjà, la fraternitat com a fi”; un concepte quasi coincident amb el corresponent republicà, que hom coneix. És important tenir en compte que tots tres valors son igualment importants (triangle equilàter) i que s’influeixen i es necessiten mútuament. La diferència entre republicanisme i anarquisme rau en com entenen la igualtat. Per als primers, aquesta és tan sols una qüestió d’estatus legal, mentre que per als segons és una qüestió econòmica real. No cal que diga que, per a mi, la segona és la bona.

Aquesta trilogia de valors republicans i llibertaris, diu l’autor, són trets característics de la societat catalana: capacitat de rebel·lia o incapacitat d’acotar el cap, anhel constructiu d’un país lliure, igualitari i solidari; desig de bastir una societat justa i digna, fins a cert punt utòpica. Així, la tradició ètica, d’arrel cristiana, del moviment llibertari també conforma la nostra identitat com a país i ha deixat un pòsit en la nostra manera de fer, especialment en els grups alternatius i d’esquerra.

Un altre triangle del qual també en parla al llibre és el del conflicte social al nostre país (d’abans i encara d’ara): L’Estat imperialista, dominat per terratinents i rendistes, la burgesia industrial catalana, explotadora i neofeudal, i el proletariat, defensant-se d’ambdós pols, repressiu un, explotador l’altre, amb la complicitat de les institucions de l’església. Per una banda, l’Estat menysprea els industrials catalans i tem el proletariat. Per altra, la classe empresarial acomplexada paga el preu de la submissió nacional per protegir-se de l’amenaça revolucionària amb l’ajut de les forces de repressió de l’Estat. Per la seua banda, el proletariat es defensa d’uns i d’altres. El conflicte està servit.

Sobre aquests eixos giren tots els capítols del llibre, explicats amb detall per facilitar la seua comprensió als lectors que, com jo, tenen poca tirada cap a les qüestions històriques. A més a més, a la fi del volum tenim prou bibliografia per ampliar-ne el contingut.

Resumint, “L’Anarquisme, fet diferencial català” ens mostra un enfocament, al meu parer, força clarificador sobre el conflicte social al nostre país d’abans i d’ara, i la defensa d’uns valors típicament nostres per tal de superar-lo: els que conformen el triangle llibertari i republicà. Una llum sobre la nostra història amagada pel poder i els seus col·laboradors.

Pel que fa a l’altre llibre “No tots els mals vénen d’Almansa”, he de dir que m’ha agradat força el missatge que ens transmet l’autor. Si de cas, m’haguera agradat un títol més positiu, més d’acord amb el que he trobat a l’obra. El subtítol, que trobem a la primera plana, el veig més adient: “Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans”.

Des de bon començament, i seguint Fuster, l’autor deixa clar que no se sent nacionalista sinó independentista, la qual cosa em sembla d’allò més saludable mentalment. Raona que, malgrat que les típiques justificacions místiques de la nostra singularitat com a nació, tant històriques, com lingüístico-culturals o fins i tot geogràfiques (aquestes les veu una mica menys clares), també les podem trobar al nostre país, el que de veritat importa, el que es troba per sobre de tot això a l’hora de construir una nació és la voluntat de la seua gent, amb tota la seua diversitat lingüística, complexitat cultural i d’interessos canviants. Conclou que per a ser viable una nació, com tot a la vida, cal una estructura útil per a tothom i en continua adaptació als canvis.

Esmena, alhora que entén (pels models que tenia a l’abast), al mestre Fuster quan defensa el seu centralisme “catalunyès”, el seu model singularista/ integrador, en considerar-lo massa reduccionista i allunyat de la realitat actual. Com a alternativa proposa un model pluralista/ inclusiu, més d’acord amb els moviments polítics i socials d’alliberament popular del darrers 15 anys, i que concreta en la reivindicació d’una República Confederal/ Federal dels Països Catalans i d’aquells països que democràticament hi vulguessen participar. No amaga que la motivació inicial per a crear un estat propi és fonamentalment cultural i lingüística; però que a la fi serà allò que democràticament decidesca la gent que hi viu als nostres territoris. A més, proposa el català com a llengua vehicular de tots els ciutadans, tot respectant les altres que hi conviuen.

Precisa que el procés d’independència ha d’estar dirigit i construït per tothom (de baix cap a dalt), i no, com fins ara, pel despotisme il·lustrat de les elits (de dalt cap a baix). Diu que cal aprofitar l’avinentesa per fer una transformació política, social i econòmica de la nostra societat. Dedueix que aquest procés transformador no serà acceptat pels sectors conservadors de cap dels territoris, perquè ja hem vist el que aquests ens han portat fins ara: una dictadura a tots els nivells o, com a màxim, una democràcia formal que realment amaga una “dictadura dels mercats”. Ens recorda que ens cal una democràcia real, participativa; que necessitem dissenyar una xarxa d’estructures de participació, decisió i control popular de baix cap a dalt, des del municipi fins a l’Estat. Proposa, en definitiva, un país “de convençuts, no de vençuts”. Fins i tot preveu més acceptació d’aquest tipus de propostes que no pas la del clàssic nacionalisme etnolingüístic, al qual no li veu futur democràtic.

També recorda al nacionalisme “catalunyès”, el de les quatre províncies espanyoles, que amb la seua independència no s’hauria d’acabar el projecte, sinó que tot just hauria de començar.

En resum, “No tots els mals vénen d’Almansa” fan una proposta ben realista, plural, radicalment democràtica i engrescadora per a la construcció del nostre país/ països, superant els tòpics essencialistes. Un punt de partença necessari cap a una República Con/Federal dels Països Catalans.

La lectura d’aquestes dues obres m’ha resultat prou profitosa i m’alegre molt d’haver-les triat. Són textos moderns o, millor dit, postmoderns, en el sentit que han deixat de banda aquells “relats” nacionals d’abans, plens de justificacions èpiques, de mistificacions a base d’interpretacions interessades del passat, amb tot d’històries de reis, conquestes, batalles, llegendes… (que, tot sovint, s’oblidaven injustament del genocidi i el dolor que produïen als pobles perdedors) i s’han centrat en la realitat actual, en allò demostrable i possible d’una qüestió tan “líquida” com aquesta. Potser hem perdut aquella “calidesa novel·lesca” d’antany, però paga la pena de trobar aquesta “fredor” d’ara per calmar les passions fanàtiques que el mal entès patriotisme desperta. Potser el treball d’en Xavier Díez no ha volgut abandonar del tot el to èpic de què parlava adés (el tarannà llibertari, rebel i igualitari que l’autor ens aplica a tots nosaltres –tant de bo!-, i que jo el veig més aviat una idealització compensatòria de les nostres mancances, en no poder aconseguir aqueixos objectius desitjats); això no obstant pense que tots dos assajos són valuosos a l’hora de debatre com volem el present i el futur del nostre país, el petit i el gran.