Observar, llegir, escriure

Aquest estiu m’he “entropessat” amb la qüestió LGTB per dos camins diferents: la lectura del poemari “Fulles d’herba” d’en Walt Whitman (que em portà a l’Oda que li escrigué Federico García Lorca, on s’escandalitzava per la mercantilització del sexe a Nova York) i un debat a La Tuerka anomenat “La neoliberalització de l’orgull LGTB” (que s’esdevingué la setmana següent al que tingué com a centre el magnífic ecomomista xilè en Manfred Max Neef), on participaven, entre d’altres, representants de partits progressistes (PSOE, IU, Podemos) i col·lectius d’alliberament sexual de la capital de l’Estat (COGAM, Fundación 26 de diciembre).

Per als no “ambientats” en el tema, sobten o, fins i tot, escandalitzen les desfilades de la Diada de l’Orgull Gai (inicialment) o LGTB (ara), amb tot de carrosses fent exhibició de cossos “conreats” mig nus, d’altres disfressats de dones efeminades, teixits i senyeres voleiant amb colors llampants, música cridanera de locals “after hours”, grups de gent cantant consignes reivindicatives força provocadores per al públic més pusil·lànime…

Pense que la part més festiva (la de les carrosses) s’assembla bastant, tot i que més senzilla i casolana, a una desfilada tipus carnaval brasiler. Per ser exactes, també n’hi ha una part més seriosa, però menys visible. Aquesta invisibilització dels col·lectius d’alliberament i visibilització excessiva dels locals d’”ambient” i la publicitat de les marques comercials que ho apadrinen, fa que es puga associar aquesta desfilada (amb raó) a una simple qüestió monetarista, alienadora i insolidària, una baula més de la cadena neoliberal que ens esclavitza. D’aquí el debat.

Oi que el moviment gai s’inicià als EUA, bressol del capitalisme més descarnat? I no vull dir que aquest alliberament personal i social, tan necessari com el de les dones en el sistema patriarcal, siga cosa de capitalistes “amorals”, ni de bon tros. Vull dir que amb això de l’Orgull podem pensar en una imitació dels costums nord americans, dels bons i dels dolents. Entre els darrers, la mercantilització de tot i de tots; la qual, si hi pensem una mica, no és pas exclusiva del món LGTB.

Aquesta fou una de les conclusions del debat: que la neoliberalització de la festa de l’Orgull LGTB (i per extensió de l’”ambient” LGTB) és evident, però semblant a la que s’observa a la resta de la societat. Però n’hi hagué altres de ben interessants: que cal aprofitar-se’n per visibilitzar socialment la causa de l’alliberament sexual (sense oblidar el perill de mercantilització que això suposa) i que cal cercar altres camins alternatius partint del que ja tenim. Vegem com va anar la discussió.

Per què a algú li fa nosa que dues persones s’estimen o tinguen sexe com el vinga de gust? Per por de perdre poder sobre els altres? Per por que els altres siguen més lliures que ells? Per enveja en veure que els altres són feliços on ells no s’atreveixen? Per covardia? Per por a la llibertat?

En la repressió i l’injust patiment subseqüent que imposa la societat als qui la vida els ha donat una orientació sexual o identitat sexual diferent a la majoritària, té molt a veure la mala influència de l’Església Catòlica (E.C.), que encara té massa pes social. Una institució no democràtica com aquesta no té dret a parlar en nom de tota la societat, sinó en el seu propi i ha d’estar controlada pels poders públics per evitar els seus atacs a la llibertat. A més, no ha de tenir cap tracte de favor front a altres alternatives religioses o atees, com passa a hores d’ara, on l’E.C. està directa i indirectament finançada pels poders públics, tant en governs del PP com del PSOE (el membre d’aquest partit hagué de reconèixer que era una assignatura pendent). Tot un escàndol per la democràcia. Els membres del clergat no volen perdre el poder que sempre els han donat els altres poders per imposar els seus dogmes retrògrads, les seues supersticions, per tenir controlat i amansit el poble, per ser explotat sense protestar. Les seues proclames ens desassosseguen, perquè són contràries a la llibertat i ens fan recordar les històricament sagnants conseqüències del seu obscurantisme discriminador i despietat. No volen renunciar a manar com en èpoques passades de mal record, amb els mitjans que calga, aliant-se amb els més rics i influents, i fent por a la gent amb fenòmens paranormals com el conegut conte infantil del premi a l’altra vida. L’E.C. està fomentant la LGTBfòbia a les escoles concertades, on són majoria les d’orientació religiosa i van en augment, gràcies a la connivència dels poders públics (la retirada pel PP de l’assignatura de l’Educació per la Ciutadania, on entre d’altres s’ensenyava el respecte a les diferències sexuals, ha estat una concessió vergonyant als poders religiosos). Mantenir el privilegis d’aquesta Església és un atemptat contra la dignitat humana i la llibertat de tothom. En definitiva, quan més influència de les religions institucionalitzades als governs d’un país, més discriminació oficial i social envers les orientacions sexuals minoritàries. Exemples: països musulmans, països catòlics llatinoamericans (més retrògrads que l’Estat espanyol)…

La LGTB fòbia té també un origen econòmic?

És un fet evident el “supermercat” en què s’han convertit les manifestacions de la Diada de l’Orgull Gai, amb patrocini de les grans multinacionals del consum en general i del món LGTB en particular. Les marques venen així una imatge a favor dels LGTB que afavoreix, al seu torn, el consum dels seus productes. Aquesta participació la situen dins la “quota” d’activitats de “responsabilitat social”, que cerquen millorar la seua imatge de marca. Els defensors d’aquesta opció pensen que aquesta publicitat també té una part positiva que justifica que se’ls deixe o se’ls invite a participar. Fóra també (al seu parer) un signe de normalització, malgrat la superficialitat que transmet, la mateixa que impera a tot arreu.

El “mercat” és un dissolvent de les relacions socials autèntiques. És el gran drama de la civilització actual: tots els espais de socialització estan mercantilitzats. El capitalisme tan sols cerca beneficis econòmics i acudeix on hi ha demanda de productes i serveis, no és altra cosa. Som nosaltres els qui hem de crear i trobar altres espais fora del seu abast. La manca d’aquestos espais igualitaris i solidaris per compartir la vida és més aviat un dèficit nostre, malgrat que sabem que les corporacions i els grans capitals estan afavorits pels governs, mentre que iniciatives realment progressistes són entrebancades.

L’únic camí que es afavorit pel sistema dominant és el consumisme, el culte al cos, la superficialitat, l’individualisme…, una espiral d’insatisfacció sense fi, tant al món hètero com al LGTB. El sexe com a producte de consum pot ser una opció vàlida per a qui la tria lliurement, però arriba a ser molt frustrant si hom la pren com a substitut d’una relació sexual mútuament enriquidora.

Vist això, les aliances amb l’empresariat subministrador de productes i serveis al món LGTB poden ser perilloses. Per no caure en el parany, cal lligar-ho tot ben curt per no passar-se de la ratlla. Abans que res cal tenir en compte que les manifestacions de l’Orgull tenen un cost econòmic que els col·lectius no poden assumir i, com que els ajuntaments conservadors de les capitals no volen col·laborar-hi, es veuen forçats a servir-se de les empreses patrocinadores (locals d’”ambient”, marques de beguda, etc.). Però, atenció!, cal triar molt bé amb quines es va de la mà, bandejant aquelles que són LGTBfobes amb els seus treballadors. La defensa i l’aplicació real dels drets i les llibertats sexuals i laborals al si de les empreses són condició imprescindible perquè la col·laboració amb aquestes siga desitjable.

Altres militants d’aquests col·lectius (que pertanyen al corrent anomenat “Orgull crític”), dintre del respecte a la decisió de fer les desfilades tradicionals, no les defensen i demanen més autocrítica. Allí on els defensors veuen visibilització (si bé per un dia), els crítics no veuen bé que els mitjans de notícies destaquen arreu tan sols allò més cridaner i tòpic de l’esdeveniment (les carrosses sorolloses amb cossos musculosos i les travestides més originals), perquè això contrafà la realitat diversa d’aquest tipus de manifestacions i de les persones LGTB en general.

Els defensors: Com que no col·laboren les institucions públiques, cal cercar ajuts en les empreses per tal que el missatge siga més eficaç (festa grossa) i eficient (amb pocs diners dels associats). Sabem que això té riscos i que cal controlar-los. La “puresa” ens portaria a fer una “processó” amb poc de ressò mediàtic.

Els crítics: El missatge que s’hi dóna és el que volem i necessitem? Superficialitat, hedonisme, festa continua, consumisme, culte al cos, “vici”, provocació…

Els defensors: Les desfilades carnavalesques aconsegueixen visibilitzar socialment el moviment LGTB. És una estratègia vàlida per normalitzar les diferències sexuals.

Segons Federico Armenteros de la “Fundación 26 de Diciembre”, el més veterà del col·loqui, tan sols aconseguirem un món més humà quan la llibertat es convertesca en solidaritat. Una part de la identificació LGTB s’ha convertit en un negoci. En el món de l’”ambient” o, millor, “ambients” LGTB, també la llibertat sexual s’exerceix més i millor si tens diners. El món gai està essent dirigit pels grans poders econòmics en lloc de les associacions de membres LGTB, com passa al món econòmic global. La mercantilització del sexe suposa una pèrdua de llibertat, una marxa enrere en els drets de les persones.

Segons Esperanza Montero de COGAM La normalitat del fet LGTB, de la qual de vegades es galleja, és bastant falsa. Com a exemple, a moltes escoles es continua discriminant i fins i tot maltractant físicament els alumnes o els companys que no segueixen el patró sexual majoritari (10 % d’alumnes maltractats degut a la seua orientació o identitat sexual en una enquesta de l’any passat feta a la Comunitat de Madrid). I això també es dóna en altres àmbits de la societat (treball, família, amics…). Al treball, la cosa no va gaire millor: en una altra enquesta recent, fins a un 40 % de treballadors que “ixen de l’armari” sofreixen discriminació (insults, bromes, burles, menyspreus, acomiadaments…) per part dels seus companys o caps.

Però el més dur de pair és la discriminació dels companys de lluita, que encara continua present a dins de l’ambient gai mateix. Es discrimina als lletjos, als vells, als grassos, als més efeminats, als passius, als seropositius… És la conseqüència d’una determinada filosofia errònia de l’”èxit” social, que el sistema econòmic actual ens “injecta” contínuament, mitjançant la seua propaganda sense aturador, per tal de mantenir-nos enganxats al consum dels seus productes, generalment sobrers.

Cal cercar altres camins; perquè, també a l’”ambient” LGTB, altre món és possible i l’hem de construir entre tots.

Un debat que posà sobre la taula les contradiccions de la conducta humana; però que no deixà cap dubte envers el fet que la dignitat de les persones, l’acceptació total de l’altre tal com és (sense exclusions de cap tipus, inclosa la sexual), ha de ser l’element central de la vida bona que totes les persones honestes es mereixen.