Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

5 de març de 2015
1 comentari

La felicitat ens l’espanteu vosaltres, rècula de doctrinaris!

La felicitat o benestar és un sentiment de curta durada que acudeix a la nostra ment quan ens sentim bé, sense patiment, amb nosaltres mateixos i amb allò o aquells que ens acompanyen sobretot en el present, però també en el passat (el sentiment d’haver fet bé les coses) i en el futur (les bones expectatives sobre el nostre devenir, els plans que hi fem).

És una elaboració mental multifactorial resultat de sensacions al nostre cos i raonaments al nostre cervell, que depèn del que cadascú entenguem per “bo” i per “bé” i, llavors, resulta difícil de definir amb valor universal.

D’una forma “pràctica” (si se’n pot dir així d’un estat emocional que associem amb tot de sentiments positius, de satisfacció o de joia), entre les experiències de gaudi que ens poden donar felicitat tenim, per exemple: l’absència de dolor (sobretot quan abans hem estat malats), el plaer sexual (sobretot compartit), el plaer intel·lectual (la satisfacció d’aprendre), la contemplació de la bellesa (en totes les seues diverses formes), el sentiment amorós (no solament l’enamorament, que més aviat és “bipolar”, sinó també l’amor madur, la tendresa), la consecució dels objectius que hom lliurement es marque (que implica autosuficiència, reptes i acció en un estat de “fluïdesa”), la solidaritat (l’empatia envers els altres quan esdevé acció), la satisfacció de les nostres necessitats bàsiques (quan no les tenim cobertes: vegeu la “piràmide de Maslow”), etc., etc. Per a Javier Sádaba (“La vida buena”, 2009), amor, humor i solidaritat són les claus del benestar.

A més, sabem per experiència que aquest benestar no depèn tan sols d’allò que ens passa, sinó molt directament de nosaltres mateixos, de la nostra aptitud (gens, personalitat valenta i optimista) i actitud (aplicació dels principis de l’anomenada “psicologia positiva”) envers allò que ens passa; però també de l’entorn, de la família i la societat en les quals ens ha tocat viure, que ens el faciliten o ens l’entrebanquen aquest sentiment de plenitud. Precisament fa poc em vaig alegrar de trobar ací a VilaWeb una definició de “Felicitat social”: viure en un món just on no hi hagi abusos de poder ni impunitat ni privilegis (entrevista a Simona Levi, italiana que viu a Barcelona, una de les fundadores de la plataforma Xnet; VilaWeb, 10/02/2015).

I també a VilaWeb, el proppassat 26 de febrer, vaig trobar la notícia que va donar l’ACN i que m’ha menat a escriure aquestes ratlles: El nou currículum de l’assignatura de religió catòlica que implanta la LOMCE, l’anomenada ‘llei Wert’, incorpora pregàries a educació primària i suprimeix pràcticament la referència a la resta de confessions religioses a l’educació secundària. Són dues de les principals novetats de la nova assignatura, que s’ha publicat al BOE d’aquest dimarts. La matèria serà d’oferta obligatòria a tots els centres i de lliure elecció per part dels alumnes. El currículum, la metodologia i l’avaluació han estat marcats per la Conferència Episcopal Espanyola, tal com marquen els acords entre l’Estat i el Vaticà… Des d’ahir la xarxa va plena de crítiques a alguns de les novetats incloses a la LOMCE. La que ha fet més impacte és una de les incloses en els criteris d’avaluació: ‘Reconèixer la incapacitat de la persona per a arribar per si mateixa a la felicitat.’…

Jo també vull sumar-me a les crítiques. M’ha revoltat saber que aquells que s’atorguen una autoritat immerescuda sobre la societat arriben a dir aquesta mena de bajanades. Al meu entendre i per experiència pròpia són precisament ells, el catòlics dogmàtics i intolerants, els que ens destorben per assolir la felicitat en aquesta vida, l’única que tenim, per mor d’ajornar-la per a una altra que mai ningú ha vist. Els inventors dels dogmes religiosos s’empescaren tota una sèrie de “certeses” sense cap fonament real; mentre que l’únic que ho és són les conseqüències de tot plegat: la POR, la SUBMISSIÓ, la CULPA… que provoquen en els seus adeptes i el CÀSTIG que en reben si no obeeixen els seus dictats. Com també és ben real el control, la submissió social que aconsegueixen per als poderosos i acabalats; perquè, al cap i a la fi, ells, la jerarquia que porta el seu “negoci”, ho són també, de la “casta” i dels de dalt, com ara s’acostuma a dir.

napoleóVaja per endavant el meu respecte per qui ha triat o no ha tingut més recurs que triar el camí de la religió, per exemple la catòlica, ja que mantenir l’equilibri emocional resulta força difícil a la vida. Bona cosa de gent sabem el que és l’angoixa, el pànic o la depressió, els autèntics “dimonis” de la vida, els dimonis interiors, i l’esforç que suposa bandejar-los en algunes cruïlles de la nostra existència. Hem de respectar i estimar els altres, per més absurdes que trobem les seues creences (barreja de superstició, màgia i autohipnosi, una mena de psicologia positiva “al·lucinògena”). Són ells qui faran el pas, si volen i poden, a una visió de la vida joiosa però radicalment basada en fets contrastats, no necessàriament barallada amb valors immaterials (fins i tot l’espiritualitat, que no ha de venir pas lligada exclusivament al fet religiós). Sé com de treballós resulta enrunar l’edifici de la fantasia repressiva de la religió i construir-ne un altre de més lluminós i espaiós, gairebé per necessitat de respirar, de viure. Sempre tinc ben present que la meua construcció de la realitat no és l’única possible, per més clara, humil, honesta i oberta que vulga ser.

Però una cosa és la part personal o individual de les creences religioses, ben respectable, i una altra la social. Ací és on m’opose a l’abassegadora influència de les confessions religioses, en el nostre cas la catòlica, reforçada pel finançament directe i indirecte dels Estats. Sent vergonya pel meu país en comprovar com les supersticions regressives de segles més enllà, on imperava la foscor intel·lectual, encara estan vigents (m’ho recorden les festes del calendari). M’emprenya que uns venedors de fum estupefaent tinguen tant de poder. Perquè, per la banda social, els fets que els acusen són inqüestionables.

Quina legitimitat moral te una institució amb un passat tan negre? Antidemocràtica, dictatorial (amb jerarquies triades a dit), inventora de les creuades i de la inquisició, aliada del genocidi del nadius americans, aliada dels nazis, col·laboradora del genocidi franquista (una revenja tan poc evangèlica!), protectora de dictadors sanguinaris com ara el tal Pinochet i molts d’altres, implicada en negocis d’armes, en abusos a menors… Amb aquestos antecedents, voleu dir que aquesta és la religió vertadera?

Còmplice de crims contra la humanitat, discriminadora d’altres pobles, cultures i religions, de les dones, que les rebaixen a un paper secundari, i persones d’altres opcions sexuals… Defensora, per acció o per omissió, de l’statu quo actual, polític, econòmic i social. Contrària a les llibertats individuals, com la de pensament, la de decidir sobre el nostre propi cos (sexual, interrupció voluntària de l’embaràs, eutanàsia), la de decidir lliurement sobre la unió amb una altra persona (divorci), la que implica el reconeixement de la dignitat de les persones (no acomplida en el cas de les dones i les persones LGTBI, entre d’altres), la llibertat d’expressió, la llibertat de viure sense misèria, la llibertat de viure sense por… Conjuntament amb la psicologia positiva, la llibertat vertadera (la que està basada en la igualtat i la dignitat, i no pas la falsa que ens ven el sistema capitalista) és una de les claus fonamentals per obrir la casa a la felicitat. I també el coratge, l’absència de por.

Bertrand RussellFinalment, com a exemple ben “calent” de discriminació intolerable d’ara mateix, tenim la notícia que fa uns dies ha saltat als mitjans d’informació: El Papa Francesc ha condemnat les persones transsexuals per “no reconèixer l’ordre de la creació”, assegurant que els que “manipulen” els seus cossos són similars a “Herodes” i “desfiguren el rostre de l’home i la dona”(…) “Pensem en la manipulació genètica, en la manipulació de la vida o la teoria de gènere, que no reconeix el ordre de la creació (…) Amb aquesta actitud, l’home comet un nou pecat, que va en contra de Déu el creador “, diu el Papa.

Mil vegades més dignes són les persones, a les quals la vida els ha donat una aparença sexual que no s’adiu amb la que senten i que tenen el coratge de viure-la com volen, per ser més feliços. Som els altres els qui hem de fer l’esforç per comprendre’ls, posar-nos al seu lloc, recolzar-los i, fins i tot, estimar-los més encara. Aplaudir-los, sí, per haver fet front a una societat poruga, empastifada de religió, moralment malalta. Mil vegades més dignes que vosaltres, rècula de “travestits” enjoiats, dogmàtics, masclistes i prepotents, que us titlleu d’infal·libles, quan sou els qui més hauríeu de callar.

 I un prec final: Per bé que arreu hi ha de tot, pares, si podeu triar l’escola, no sigueu tan cruels amb els vostres fills, infants i adolescents. Obriu els ulls! Aparteu-los de tan negativa influència!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El mal que ha fet l’Església Catòlica Apostolica Romana ha estat molt gran.
    Un seguit de prejudicis -fonamentats amb fets reals subscrits per l’història sanguinària de l’ECAR- ha fet la generalització vers totes les religions d’unes pràctiques o doctrines que en cap cas poden fer-se extensibles a les altres religions (o, concretant més, al cristianisme).
    Cetament que dins l’ECAR no tot és zitzània. I tampoc és cert que tot el de fora de l’ECAR sigui blat. El mateix es pot dir de les cites que vostè ens tramet per mitjà d’en Napoleó Bonaparte i d’en Bertrand Russell: no tot és blanc o negre. Les opinions d’uns i altres (inclosses les de l’anomenat “papa”) són respectables -al meu parer-, però no tenen perquè ser compartides.
    Pel que fa a l’assignatura de religió catòlica, el normal es que sigui de religió catòlica, pas d’agnosticisme o d’islamisme. El que no és normal és l’aconfesionalitat de l’Estat espanyol, més que res perquè en aquest Estat no existeix dita aconfesionalitat.

    Atentament

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.