Observar, llegir, escriure

En un apunt anterior us presentava en Ricardo Mella Cea, un intel·lectual gallec d’ideologia llibertària, un home reservat però inquiet que visqué entre els segles XIX i XX i ens deixà un munt d’articles que posen el focus en els conflictes de classe que llavors es produïen entre els treballadors assalariats, camperols o amb petits negocis i els amos que els explotaven –els posseïdors del capital i dels mitjans de producció–, defensats, fins i tot violentament, per l’Estat espanyol –amb els seus governs, jutges, guàrdia civil i exèrcit, les forces repressives– o per pistolers a sou, protegits per sedicents “servidors de la llei”. Però també ens va regalar un grapat d’assaigs on analitzava de forma didàctica, brillant, profunda i assenyada la societat esclavitzada en què hi vivia i proposava alternatives sense institucions opressores, per a assolir una vida que pagàs la pena viure, en una societat realment lliure, igualitària i solidària. Una d’aquestes reflexions impagables és “La coacción moral. Fundamentos de una nueva ética social”, que escrigué tot just començat el segle XX i que considere un dels llibres clau per a comprendre com ens manipulen els qui retenen el poder per al seu benefici i com es genera la corrupció que amera les nostres societats d’anys ençà i sembla que no sabem desempallegar-se’n.

Vist l’interès universal i intemporal de l’obra, m’agradaria seguir compartint-vos-en ací nous fragments escollits, traduïts al català:

(Pàg. 42) “Deixeu, que aquesta bella coacció per una vida nova arribe fins als límits de l’ideal! Deixeu que destruisca totes les perversions actuals! Deixeu que faça desaparèixer les darreres restes de la barbàrie en què vivim!”

(Pàg. 49) “Les institucions coercitives no fan sinó contrarestar els efectes de la coacció moral. Aquelles ens inclinen a la perversió, ens fan tal com som. El càstig, la pena, això és tot el que ens ofereixen com a pal·liatiu, juntes no han restat ni una sola unitat a la suma total de venjances, odis i crims que són el producte d’un medi social depriment.”

(Pàg. 56) “L’experiència ens ensenya que el delicte i els desordres morals no disminueixen, encara que no cesse de funcionar el patíbul, ni les presons deixen d’obrir-se per a tancar a l’onada humana que mata, incendia i roba, i també l’embriaguesa, com molts altres vicis, és avui més general potser que mai ho ha estat”./ Les estadístiques judicials espanten. De fet un govern qualsevol ni prevé ni reprimeix; el que fa és venjar-se i és ben sabut que la venjança és l’esperó de totes les violències. Així doncs, si algun factor intervé per a limitar la delinqüència i el vici, no és pas certament un poder coercitiu, el qual més aviat hauríem de considerar com a element de provocació. I no parlem del poder i la influència religiosa. Les crueltats, els assassinats, els robatoris amb què totes les religions han assenyalat el seu sagnant camí, ens excusen de tota prova.”

(Pàg. 59) “El gran esperó del delicte és la propietat, la propietat de les coses i de les persones. El seu auxiliar més poderós és la violència en la coacció, és aquest sistema d’espionatge i de força que deprimeix terriblement la personalitat bona. Per què s’hauria de robar en una societat d’iguals on les necessitats de l’existència poguessen ser satisfetes lliurement? Per què haurien de produir-se aquestes sagnants rebel·lies que el poder engendra?/ El robatori és fidel transsumpte del sentiment de propietat, amb la diferència que aquell prescindeix de la justificació de la llei. La teoria del robatori és la mateixa del propietari; una s’empara en la seua força, l’altra en el Codi, però totes dues tenen un mateix objecte: la possessió. I és evident que en un mitjà contrari a l’un –la comunitat–, no fructificarà l’altre.”

(Pàgs. 59 i 60) “El poder, l’autoritat, no obren sinó amb lligams imposats a totes les nostres facultats. Representen la violència organitzada en benefici d’una ficció i contra la naturalesa humana. Constrenyen tot desenvolupament normal i pacífic i llancen els pobles a la revolta i a la guerra. On cadascú tingués la possibilitat de desenvolupar totes les seues facultats, la rebel·lió seria necessàriament una planta exòtica./ Caldrà suposar, inventar nous crims, monstruositats i aberracions desconegudes per a seguir afirmant la persistència del delicte./ No neguem que sempre hi haurà entre els homes diferències, conteses. Però això no justifica de cap manera l’organització d’un poder qualsevol; ni pot presentar-se seriosament com a obstacle per al desenvolupament de la societat que preconitzem. […] En un món d’equitat i de justícia, de llibertat i d’igualtat per a tots, els homes tindran un concepte de vida més elevat, més noble que el d’avui, i la influència d’aquest canvi es deixarà sentir poderosament. Es considerarà l’estimació aliena, s’enaltiran les virtuts essencials, s’aplaudiran les accions d’abnegació i sacrifici, al contrari del que avui passa: que hom diu esperit fort a qui menysprea els altres, ximple al practicant de la virtut, llest i talentós a qui hàbilment enganya, i només provoquen somriures burletes els qui són capaços d’abnegació i sacrifici; perquè el món en què vivim està organitzat per a major glòria de la descaradura errant.”

(Pàg. 61) “El vici i el delicte són el producte necessari, fatal del capitalisme i del governamentalisme al món que es diu civilitzat. La remoció de les causes, la seua supressió portarà aparellada sens dubte la dels efectes.”

(Pàgs. 69 i 70) “En una societat que descansàs en la generositat personal, en la llibertat de tots, en la igualtat de condicions, en la solidaritat dels interessos i en l’amor; en una societat en què es fiàs a la lliure iniciativa i a l’espontània associació dels homes la realització dels fins comuns i la satisfacció de totes les necessitats; en una societat tal, hauria de despertar-se forçosament la repulsió a la tirania, al privilegi, a l’egoisme, i un nou corrent s’iniciaria, en el qual l’exaltació de la generositat, del sacrifici, de l’amor, ens portaria cap al gran mèrit universalment practicat i reconegut. Així com avui hom mata els nostres més nobles sentiments per l’egoisme brutal que la propietat engendra; així com avui cada home considera els altres com a enemics, perquè li disputen el domini de la part de riquesa o de poder que pretén acaparar per a si; de la mateixa manera que avui el ric i el poderós menyspreen el pobre desvalgut i aquest els odia a causa de la irritant desigualtat que els separa, així en el futur previst s’enaltiran els nostres millors sentiments a causa de la mancomunitat de mitjans i d’interessos, i així llavors cada home veurà germans en els altres perquè les aspiracions seran solidàries, comuns la riquesa i també el poder, perquè cadascú estarà revestit d’allò suficient per a governar-se a si mateix i contractar lliurement amb els altres; i així llavors no hi haurà ni menyspreu ni odi entre els homes, perquè la igualtat possibilitarà l’amor i la fraternitat entre ells.”

(Pàgs. 70 i 71) “Quan l’home s’educa en la dependència econòmica i política, és natural que tot ho espere de qui posseeix el capital i disposa de poder, de la mateixa manera que educat en l’esperit religiós tot ho espera de Déu. […] Quan se li eduque, per contra, en la llibertat econòmica i política, serà així mateix natural que obre pel seu propi compte, sense esperar res sinó de si mateix i de la voluntària cooperació dels altres. En el primer cas arribarà fatalment el moment, tot i l’educació rebuda, en què es rebel·larà contra Déu, el capitalista, el governant, passant de la submissió respectuosa, a l’odi; de l’obediència, al menyspreu. En el segon, quin seria l’estímul cap a la maldat, tenint el bé, la pau d’esperit i la satisfacció de les necessitats?”

(Pàg. 72 i 73) “Aprenem que el nostre benestar ha de fonamentar-se en el mal dels altres; aprenem que en la concurrència brutal per la vida ha de passar per sobre de tot i de tots, per a conquerir una posició que ens permeta el major nombre de comoditats possibles, i és ben natural que obrem en conseqüència, degradant-nos en presència de la misèria aliena, caient en els abismes del delicte sense més regla moral que l’èxit, l’èxit a tot preu. Si arribem a adquirir la noció que el nostre benestar és el benestar de tots, que per a viure bé i còmodament hem d’associar-nos en lloc de combatre’ns i lluitar com a feres, obrarem així mateix en conseqüència i no causarem el mal aliè ni la degradació amenaçarà la nostra consciència; perquè odiarem el delicte que només ens servirà per a esdevenir novament esclaus./ A la mesquina emulació pel poder i la riquesa, egoistament personals, succeirà la noble emulació per tal d’augmentar el benestar i el poder de tots, augmentat pel propi poder i el propi benestar./ És, en fi, de tal naturalesa la coacció moral, que constantment empeny a l’home, com ja hem dit, a obrar el bé sense tenir en compte per a res elements coercitius que la Naturalesa exclou.”

(Pàg. 73) “Transformar en plaer el compliment dels deures, arribar a aquesta identificació de la conducta moral i la conducta natural, serà l’obra del desenvolupament futur d’una revolució que produïsca la veritable llibertat, i la igualtat social: revolució a la qual certament aspirem, perquè en tant que persistisquen les causes de la lluita social, els motius de divergència i de guerra, l’afirmació del savi filòsof romandrà en els límits de la utopia.”

(Pàg. 74) “Quants anhelen el domini de la ciència o de l’art i no poden aconseguir-ho perquè el primer i més essencial és viure, és conquerir el tros de pa, i en les condicions del moment aquesta conquesta omple tota l’existència; podrien llavors gaudir d’aquest domini, desenvolupar les seues facultats naturals i aplicar els seus progressos per a un major avançament de l’espècie. Resolt el problema de viure materialment bé, l’accés a les ciències i a les arts no seria pas el suplici de la joventut, ni l’amargor de la vellesa.”

(Pàg. 75) “Voleu una societat sincera, honrada, virtuosa? Doncs feu que els individus siguen virtuosos, honrats, sincers. Voleu els individus amb aquestes qualitats? Doncs feu que les condicions de la vida social siguen per a tots garantia de pau, de treball lliure, d’igualtat econòmica, de satisfacció de les necessitats. Cada home és el producte del seu organisme si se’l considera aïlladament: si se’l jutja en societat és el producte artificial, però necessari, del medi en què viu; és un molt ell mateix; un altre molt els altres. Canvieu el medi en què la maldat ens modela a tots, i tot canviarà.”

(Pàg. 90) “Llavors, quan en aquesta senda afable us trobareu, sorgirà en vosaltres la idealitat pura de la vida senzilla i honesta; la idealitat de l’amor humà, del benestar per a tothom; la idealitat de la tolerància i de la justícia, de la bondat i de la bellesa; la idealitat d’una harmonia humana anàloga a l’harmonia esplèndida que regna en els espais. Aquesta realitat, menyspreada per tots els idealismes transcendents, us conduirà a la pau i a l’amor i serà com si us enfilareu per una escala sense fi, en què cada esglaó és més còmode, més bell que el precedent i l’últim, inassequible sempre, l’expressió del suprem i mai realitzat ideal dels humans./ Enfileu-vos, idealistes de la realitat, per aquesta escala sense fi: ciència, bellesa, amor, vida; percepció sobre percepció, progrés rere progrés; insadollables per al bé, delecteu-vos en tots els milloraments i en tots els avanços; enfileu-vos, enfileu-vos sense descans tot i que l’altura s’allunyi sense treva. Allà on arribareu, l’ideal haurà estat realitzat i altres generacions més enllà i altres més enllà, tindran com a primer dels seus esglaons aquell darrer esglaó en què les generacions anteriors haguessen consumat la seua obra.”

[Índex del llibre: I. Què entenem per coacció moral. II. Examinem els fets. III. Efectes de la coacció moral sobre els actuals costums i relacions humanes. IV. La coacció moral en una societat de lliures i iguals. V. L’actual forma de convivència social inverteix el sentit de la coacció moral. VI. Conclusió.]

I m’acomiade amb un especial reconeixement a l’espai “Libre te quiero” de Ràdio Klara que me’l va descobrir fa uns anys.