Observar, llegir, escriure

“Ben mirat, d’ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han procurat fer creure a la gent que l’’obediència’ és el principi bàsic de la vida civil. Històricament, els homes esdevenen ‘animals polítics’ quan aprenen a ‘obeir’ en comú. […] Els pobles, així ensinistrats, acaben per no veure’s sinó ‘obeint’ o ‘desobeint’, i en els instants de revolució o de festa donen el nom de llibertat a la seva necessitat d’insolència. […] Fins i tot quan el sistema es presenta amb aparences democràtiques, el reflex d’obeir hi predomina. […] Els discursos, la premsa, la propaganda en general […] no són, en última instància, recursos ‘autoritaris’? I des dels Codis Penals a les ordenances dels municipis o de la circulació, tota una xarxa, densíssima xarxa de preceptes i de vetos ens obliga a ‘obeir’, i cada dia més […] I de tant en tant, ens agrada de desobeir: deliberadament, desobeir. O refusar-nos a obeir.” (Joan Fuster, Diari 1952-1960, Edicions 3i4, reedició 2021, p. 39-40).

Joan Fuster fou un magnífic exemple de crític literari, artístic i social, il·lustrat, independent i desobedient de l’statu quo en què li va tocar viure, que incloïa tant la dictadura franquista més ferotge com la pseudodemocràcia de la transacció posterior, que encara patim —“Avui, tothom és instintivament ‘còmplice’ del ‘statu quo’, perquè hi veu la garantia del mínim de seguretat que li toca en sort.”, hi escriu (op. cit., p. 401).

És admirable el seu art per a esquivar la censura que emmordassava les veus dissidents, emprant perífrasis, dobles sentits, reticències, paraules en cursiva, punts suspensius, frases fetes d’altres idiomes… —“CONSELL A MI MATEIX. –Que cada paraula teva sigui, almenys, una reticència.”, escriu en un dels seus aforismes.

Si hi va emprar la imitació –un element, per altra banda, fonamental en la formació de qualsevol artista: “EN art com en qualsevol altra activitat, convé imitar mentre sigui possible. Només quan no hi hagi més remei resulta tolerable de ser original.”, diu en un altre aforisme—, fou un emulador excepcional de no sabem quina barreja de ments brillants —entre els qui de segur hi trobarem els millors il·lustrats, com el seu estimat Montaigne—, la va sotmetre a una depuració i austeritat estilística admirables, obsedit per a trobar la paraula justa, l’expressió precisa, sense repeticions innecessàries —“DE tota novel·la, sempre en sobra la meitat.”, posa en un altre aforisme.

Pel que fa a la llengua, per als seus escrits tria el registre culte del català oriental com a més unificador del domini lingüístic —“Fora de la ‘gramàtica’, fora del ‘comú denominador’ —vigent, o en tot cas, acceptable, tant per a Sueca com per a la Barceloneta, per a Andorra com per a Felanitx, per a Gràcia i per a Perpinyà—, tot són ‘fets diferencials’…”, hi deia (“Diari 1952-1960”, edició 2021, p. 314).

La lectura del seu “Diari” ens posa sobre la pista d’algunes de les raons de la tria i perseverança en el seu remarcable ofici. I això malgrat presentar un to més literari que no pas íntim, com és comú en aquest tipus d’obres: hi trobem una col·lecció d’apunts d’extensió variable, resultat de seduccions diverses, que l’autor aprofitava posteriorment per a les seues col·laboracions periodístiques, on els esdeveniments personals de la seua quotidianitat en són pràcticament absents.

A pesar de la modèstia amb què ens hi presenta la seua feina de crític, considerant-se una mena d’escriptor de “tebeos per a intel·lectuals”, que es conforma a ser un incitador de la reflexió sobre les qüestions que hi tracta —al meu entendre, un notable objectiu de la seua tasca—, que tria l’assaig com a forma d’expressió literària, gènere didàctic que porta implícita la humilitat en la seua denominació: assajar significa provar, intentar, satisfer la necessitat d’expressar-se sobre algun tema d’interès. A desgrat de ser conscient que la seua és una professió desagraïda —perquè es guanyen massa enemics i pel seu provable destí obscur, silenciós i auxiliar, secundari en la professió literària— finalment la va triar i —afegisc— la va encertar.

A la seua decisió hi entrelluquem necessitat, temperament i tremp. Necessitat, perquè és un home inadaptat, dissident de l’espanya que coneix, de la sempre: centralista, autoritària, reaccionària, “llepaciris”, del “sentimiento tràgico” unamunià, del “casticisme”, del nacionalisme espanyol, del fals antinacionalisme, del poder excessiu dels Estats-nació, dels entusiastes —d’aquells que professen una “fe arravatada”, de l’espanya repressora i reprimida; inadaptació que ell mateix hi considera com a font de les millors obres d’art i de literatura universals. Una professió que, per altra banda, s’adapta al seu caràcter, a les seues aficions lectores i oïdores casolanes, a les seues aptituds personals, al seu coratge insubornable. “I un cop pressa la ‘decisió’, un continua escrivint, mig per hàbit, mig per compromís, o per professionalisme, o per algun altre motiu d’aquesta mena. […] Escrivim per inèrcia. Sempre. Fonamentalment. La resta són històries. És clar que el coratge per a mantenir aquesta ‘inèrcia’, la seva ‘justificació’ especial, també mereixerien alguns aclariments. Els escriptors tendeixen a resumir-los amb un nom ampul·lós: vocació. Sigui vocació, doncs.” (op. cit., p. 360-361).

En altres obres, com en els seus famosos aforismes, trobem perles que fan diana en les motivacions profundes de tot escriptor; per exemple aquest: “ESCRIURE —fer literatura— és tot allò que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança.” O aquest: “ESCRIVIM pensant en els nostres enemics: o per fer-hi proselitisme, o per corrompre’ls.” O aquest altre: “UN home feliç no sent necessitat d’expressar-se.”

L’ofici de crític il·lustrat i independent és de les professions més importants en la societat, per la seua influència en el canvi social, en l’alliberament dels individus i dels pobles; perquè recull experiències d’arreu, analitza, proposa millores, critica pensaments i accions opressores dels qui retenen el poder… Una professió que, amb el neocapitalisme i l’expansió dels mitjans —mal anomenats— de comunicació de masses, ha estat devaluada a poc a poc per un excés d’informació, de desinformació, de manipulació al servei dels grups de poder.

Al  seu “Diari”, Fuster ja se n’adona de la progressiva pèrdua de prestigi social de l’escriptor. Hi escriu que l’escriptor occidental, a partir de l’humanisme, era una mena de consciència de la seua societat; esdevenint una mena de ‘director espiritual’ dels seus lectors, sobretot a partir del segle XVIII. Però a partir de finals d’aquest segle i començament del XIX la difusió del llibres i la premsa escrita multiplicava la competència, les diferents visions del món, que es barallaven violentament. Ara més que mai cal conrear l’esperit crític il·lustrat, saber-lo destriar de tanta faramalla intoxicadora. I en això la lectura de l’obra de Joan Fuster ens pot resultar ben alliçonadora.

En aquest “Diari” el mestre Fuster ens fa veure la importància de la contradicció intel·ligent per a la salut de la cultura: “Tot ‘sí’ —i en realitat només hi ha ‘sís’, però contradictoris— tendeix a la inèrcia: la veritat, allò que cadascú proclama com a ‘veritat’, s’esmussa, decau i es congestiona, quan manca dels atacs de les altres veritats, de veritats que la contradiuen. També al pensament, com la coloma kantiana, li cal un mínim de resistència per a volar.” (op. cit., p. 66)

També ens hi recorda el valor salutífer i alliberador de la burla i de la rissa que provoquen els acudits polítics, religiosos, sexuals, familiars, personals…: “La burla destrueix, però pot destruir en nom d’alguna cosa positiva. Ho demostren les formes cultes de comicitat: els escriptors satírics […] solen ser moralistes, més encara: moralitzants, moralitzadors. Assolen per tal de construir: intenten depurar, restaurar, renovar.” (op. cit., p. 135).

Igualment hi reflexiona sobre els dissidents de l’entusiasme —l’escèptic, l’indiferent i el menfotista—: “Jo no m’apressaria a condemnar aquests dissidents de l’entusiasme. Més aviat, sospito que juguen un paper prou notable en la bona marxa del mecanisme social. Almenys, serveixen de fre, de contrapartida, de destorb, als excessos fatals de l’entusiasme. […] Ben mirat, […] en cadascun de nosaltres conviuen l’entusiasta i els altres: som una mica tot això —entusiastes, irònics, apàtics, poca-vergonyes—, segons l’edat, el clima, l’humor de cada hora. La qual cosa, comptat i debatut, és una sort.” (op. cit., p. 155-156).

O sobre el canvi natural de les nostres idees conforme anem creixent: “Les nostres idees canvien perquè nosaltres —i tot— canviem seguit seguit. ‘Canvi’ vol dir enriquiment, rectificació o fins i tot contradicció. En tot cas, els nostres pensaments i les nostres creences d’avui només són ‘provisionals’. Demà, l’any que ve, sempre, seran provisionals. Això ens hauria d’encomanar una certa discreció a l’hora de contrastar-los amb els dels altres. Qui sap si un dia pensarem com ells, creurem com ells!” (op. cit., p. 182).

O sobre el risc d’emetre judicis temeraris: “El risc d’un ‘judici temerari’ no solament hauríem de mesurar-lo en funció del ‘perjudici’ que recau sobre el subjecte de la maquinació, sinó també per la quantitat de ‘perjudici’ que recau sobre els altres. L’elogi ‘temerari’ —un ‘judici’, no?— ‘afavoreix’ l’elogiat, però confon i pertorba, o sigui ‘perjudica’ la resta de la comunitat…” (op. cit., p. 401).

Així com de la conveniència de completar la crítica literària amb l’ètica o la política: “Però a l’hora de fer ‘crítica’ concreta, sobre llibres o autors concrets, la majoria dels crítics no poden evitar el judici ‘de continguts’: continguts ètics o polítics, particularment. Hi ha excepcions, sens dubte. La regla general és, tanmateix, decantar-se pel dictamen ‘ideològic’. D’uns anys ençà, sobretot, s’ha accentuat la propensió a dictar sentències més o menys acolorides de prevenció política. Entre nosaltres, si més no. A mi, aquesta actitud, no em sembla gens malament.” (op. cit., p. 186).

En definitiva, hi copsa els punts forts i els febles de la feina de crític literari: “Aquí, doncs, resideix la grandesa i la misèria de la crítica literària: en l’exercici del consell i del judici sobre el material que li proporciona l’actualitat, en la inspecció de la mercaderia que circula, dictaminant-ne la solvència, etiquetant-la, ponderant-la. Grandesa pel que suposa d’abnegació i d’influència; misèria, pel que comporta de fugacitat i de risc. De la seva necessitat, no hauríem de parlar-ne tan sols: la necessita el públic, la necessitem els escriptors, la necessita aquesta cosa autònoma i viva que és la mateixa literatura.” (op. cit., p. 213).

I amb aquest quart apunt dedicat a Joan Fuster i a la seua obra, complete —si més no, inicialment— la meua modesta contribució a la celebració del centenari del mestre de Sueca. Una sèrie quadribarrada que gira al voltant de quatre mots, quatre conceptes fonamentals en l’existència de tothom, com són Art, Compromís, Professió i Vida personal; uns mots les inicials dels quals podem relacionar amb l’acrònim de la important institució cívica i cultural que Joan Fuster ajudà a fundar i que enguany fa mig segle d’existència, Acció Cultural del País Valencià. Per molts anys!