Observar, llegir, escriure

“Escriure des de Sueca… no podia ser sinó una opció mixta de polèmica i catequesi: almenys per a mi… M’hi he embolicat, ara i adés, sense cap mena d’aprensió. No es tractava d’una condescendència, sinó d’un compromís, i valgui el mot, tan desacreditat ja, a hores d’ara. Per compromís amb el meu poble –el poble i la seva plural accepció— he escrit planes i planes que volien ser revulsives, incitants, divulgadores, exegètiques, escrutadores…” (Joan Fuster, Obres Completes I, pròleg).

De la lectura atenta de les seues obres es desprèn –jo ho veig així– que Joan Fuster no era prou nacionalista, si no ho era gens. El seu tarannà antidogmàtic i escèptic no casava bé amb qualsevol ideologia o doctrina, com és el nacionalisme. Era ben conscient que els dogmes, religiosos o civils, històricament sempre ens han portat conflictes, guerres i, fins i tot, genocidis. Era conscient que en qualsevol ideologia el component central és emocional, enterbolint el pensament racional dels seus adeptes; fet que no casava bé amb la seua defensa de la raó. No hauríem d’oblidar la seua i coneguda visió del nostre nacionalisme, qualificant-lo de “nacionalitis”, com si resultàs d’una inflamació nacional provocada pel nacionalisme espanyol: un abrandament reactiu davant l’acció feixista anorreadora del primer. La qual cosa voldria dir que ell pensava que el nostre ideal, l’estat més saludable, no hauria de ser nacionalista.

Per això, de bell antuvi podria sobtar el seu paper històric com a patum nacionalista valencià/ català; però si ens posem en la seua pell, en el context històric en què visqué –i alguns encara ho podrem fer millor per edat—, i tenim en compte la seua vocació o, millor, necessitat divulgadora, incitadora de l’esperit crític, escrutadora de la veritat, ho comprendrem millor.

Hauríem d’imaginar-nos-el a dins de la nostra pell, revivint el seu adoctrinament carlista a ca els pares i el feixista a l’escola, a la universitat, a les institucions de llavors. Veure’l de jove vestit amb l’uniforme carlista o falangista, repetint les fanàtiques i masclistes consignes que li manaven els seus caps; concorrent a misses i actes religiosos interpretats per inquisidors ensotanats; conscient de les mentides, de la doble moral, de la corrupció que manejava aquella gent, que no dubtava a abatre de forma gens evangèlica qualsevol dissident polític, acadèmic o social: censurant, condemnant o assassinant, inclements. Un Fuster estudiós i intel·ligent que a poc a poc esdevenia conscient del genocidi a què era sotmesa la seua estimada llengua i cultura, condemnada a restar a l’àmbit privat, sense culpa real, tan sols perquè posava en dubte la preeminència de la Castella imperial, d’una cultura veïna que se’ns imposava sense més raó que la força de les armes, al servei d’una cort artificial, anacrònica, espoliadora de la perifèria sotmesa. Un lletraferit que assaciava el seu esperit sensible amb les millors fonts filosòfiques, literàries i artístiques en general de l’Europa més democràtica, i amb les cartes de republicans exiliats, les quals, de retop, il·luminaven la negror de la desgràcia en què li havia tocat viure; havent d’amagar les seues preferències polítiques, culturals i fins i tot sexuals; amb una lucidesa sense parió en el desert intel·lectual d’aquell règim tirànic.

“VIURE és trair.” (“Consells, proverbis i insolències”, Joan Fuster, 1962).

“NO desertis: rebel·la’t –si pots, és clar.” (op. cit.).

Conscient de l’enorme tasca que calia fer per a deixondir el poble de tanta vilesa, Fuster va bandejar la feina segura i gris d’advocat i va triar la de treballador de la ploma, més arriscada personalment i incerta econòmicament. Va haver de sotmetre’s a les normes dels seus caps i a la fèrria censura de llavors; però la seua intel·ligència i el seu art assagístic van reeixir en els seus articles, deixant-hi entreveure allò que volia dir sense dir-ho tot.

Però el seu compromís hi anava més enllà, convençut que calia bastir alguna alternativa política i cultural que defensàs la terra, que fes avançar el poble sotmès cap al seu alliberament, que unís esforços arreu dels territoris que compartim llengua i cultura. Tot i anar en contra del seu confort personal, del seu tarannà, va tenir el coratge d’eixir del carrer sant Josep de Sueca, de trepitjar tot el país, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó; d’aplegar gent, de tenir cura d’un planter compromès a treballar per la llengua, la cultura i el país; com a fundador, per exemple, d’Acció Cultural del País Valencià, que enguany celebra el seu 50è aniversari.

“PÀTRIA –també— és guerra: ‘id est’, comerç, tant com condecoració i cementiri.” (op. cit.)

“TOTES les banderes són igualment capcioses. Fieu-vos-hi més del abanderats que no dels colors.” (op. cit.)

“QUI està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per un ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.” (op. cit.).

“ESTAT totalitari? No és això una tautologia?” (op. cit.).

Als seus escrits ens deixa entreveure que volia llibertat per a decidir el nostre futur com a poble –país de països de cultura catalana– i poder viure una vida bona en la nostra llengua, amb els nostres costums, mantenint unes bones relacions de veïnat amb els altres pobles, llengües i cultures, procurant un enriquiment mutu… Que sabia a què conduïa el nacionalisme banal o un nou estatisme obligat a crear-se per a defensar-se de l’altre estatisme anorreador. Però decideix tirar endavant un projecte de política que tenia el seus riscos; perquè s’enfrontava a un gegant sorrut i armat, i estava dirigida per homes acostumats –adoctrinats— a una cultura autoritària, competitiva i egoista. I, un colp va morir el dictador i sense voler-ho així –escèptic de mena–, va haver de figurar com a messies d’aquest moviment, va desempolsegar i popularitzar noms com País Valencià o Països Catalans, fer mítings i proclames –aquells que llavors tant ens van engrescar–, conscient que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Coratge que va enfurismar els covards poders fàctics de sempre, que el van tractar d’assassinar, posant-li unes bombes en una finestra de casa seua.

Joan Fuster va triar el compromís, el compromís dels valents, aquell que malauradament ens crea, malgrat les bones intencions, en terres com l’eixorca castellana –dominades per interessades mentalitats cavernàries–, enemics en lloc d’adversaris. Gràcies a ell, al País Valencià hem pogut avançar cap al nostre objectiu; però encara en som lluny i cal continuar-hi treballant de valent.

El poder coercitiu dels Estats, uns constructes artificials creats per i al servei de les oligarquies o elits extractives i els seus vassalls i serfs, no s’adiu gens bé amb el dret d’autodeterminació dels pobles, perquè els suposaria perdre una part del seu negoci. Certament, a més del que enfronta el nostre poble amb els diferents règims espanyols, el conflicte bèl·lic que ara es viu a Europa també té l’arrel en aquesta qüestió. Amb l’esperit obert i agosarat que ens va encomanar el mestre de Sueca, caldria trobar camins alliberadors que no ens facen caure en noves presons estatals, com a reacció a la violència dels actuals Estats/ elits intolerants. Opcions més manejables, a escala més petita, més humana, com el confederalisme democràtic, en podria ser un de desitjable. Que tinguem sort i encert!

“EL mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.” (op. cit.).

“POTSER el més repulsiu de l’acció dels pobles dominadors sigui el fet d’imposar als pobles dominats l’espectacle de la seva mediocritat insoluble. El cas de Roma no és únic.” (op. cit.).

“ELS pobladors de la Península Ibèrica, quan les coses els van malament, s’autoacusen d’individualistes i en pensen que amb això ja queda tot explicat.” (op. cit.).

“SENSE himnes, sense banderes, sense visques.“ (op. cit.).

“M’ODIEN, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” (op. cit.).