Observar, llegir, escriure

Independència és una paraula positiva, perquè és el contrari de dependència, sotmetiment, subjugació, minusvalidesa…, perquè és símbol d’emancipació, deslliurament, llibertat, majoria d’edat…

Doncs, a tothom ens agrada sentir-la i, més encara, viure-la si és de debò; perquè els poders establerts, l’oligopoli governant, tot sovint ens volen vendre falses llibertats –pur consumisme arreu on pares esment–, mitjançant els seus gairebé inevitables mitjans de propaganda. Els nostres amos ja saben que ens resulta costerós caminar contracorrent i, dia sí dia també, ens deixem enredar si no estem avesats a fer servir un esperit crític ben exercitat. Hi ha un altra forma més “senzilla” d’adonar-se’n –i que no us desitge pas–: pertànyer a un col·lectiu econòmicament precaritzat.

Ara que els germans del Principat tenen ben a prop la possibilitat de proclamar-se independents de l’Estat espanyol, dels seus governants prevaricadors, una actitud que els honora, en defensar la seua dignitat com a persones i com a poble, que es mereixen viure lliures en un país lliure, que no tenen altra solució que separar-se’n, després de comprovar, anys i panys i a tort i a dret, que no ens volen, que ens tenen quimera. Ara que portem més de tres-cents anys de matrimoni forçat, de conveniència de l’altre, amb extorsions físiques i psicològiques constants… m’agradaria mostrar-vos una senzilla reflexió, un humil desig.

Voldria que restàrem alerta per no fer aquesta passa, tan costosa i costeruda, de la independència nacional, sense canvis profunds, només com una finalitat en si, en comptes d’un mitjà per aconseguir tot un ventall de necessàries independències reals per al nostre cos, la nostra ment i la nostra gent, que és el que compta. Quina randa faríem si, al cap de tot el procés, tan sols haguérem canviat d’amo, sabedors com sabem que “amor d’amo és aigua en cistella”.

Llavors, diguem sí a la independència de tot o part dels pobles envers els seus Estats històricament cavernaris, imperialistes, genocides, inquisitorials com el nostre; però també:

Dels Estats, concebuts com a artefactes d’opressió del poble.

Dels poderosos i dels polítics al seu servei, que ens tiranitzen.

Dels polítics i jutges corruptes, dels polítics i jutges professionals.

Dels polítics que es deuen a un partit i no al poble.

Dels polítics que no són revocables pel poble.

Dels qui tenen sempre la pàtria als llavis i no pas els seus paisans.

Dels polítics que lleven al pobre per donar-ho al ric.

Dels qui privatitzen serveis bàsics com l’aigua, l’habitatge, la llum, el transport, la sanitat, l’educació, la informació, l’alimentació…

Dels serveis públics governamentals, com a substitució dels serveis col·lectius.

Dels col·legis, universitats, serveis sanitaris, residències de gent gran…, empreses privades… de llibertat per als seus treballadors i clients sense prou diners.

Dels polítics que entrebanquen els ajuts als petits negocis i al treball cooperatiu.

Dels qui ens obliguen a vendre la nostra força de treball per poder comprar el més bàsic per a viure.

Dels qui ens constrenyen a agafar feines que no ens agraden i al preu que marca l’amo dels diners.

Dels “coaching” i altra fauna il·lusionista que ens volen vendre rossí per poltre, perquè produïm sotmesos a la voluntat de les empreses-caserna, fent-nos-la empassar com una tria nostra.

Dels qui tenen en el guanyar diners el seu objectiu central i de les seues institucions, llavor de corrupció.

Dels diners que s’acumulen i que atreuen més diners.

Dels qui obren sabedors que malmeten el planeta o qualsevol ésser que hi habita.

Dels qui fomenten el nostre egoisme, individualisme i nihilisme.

Dels qui ens obliguen a consumir productes superflus.

Dels qui ens inciten a consumir aliments escombraria.

Dels qui ens posen la publicitat a dins de casa nostra sense haver-la demanada.

Dels qui ens amaguen on i com han estat produïts els seus productes.

De les grans corporacions productives o financeres i els seus tractats antidemocràtics.

De qualsevol bloc econòmic aliè a la justícia social.

Dels qui ens amaguen quin és i com s’aconsegueix el benestar que ens omple.

Dels mitjans de propaganda del poder, dels falsos independents.

Dels qui xerren o actuen imposant la seua visió masclista i patriarcal sobre el món.

Dels violents, de mena o de professió, dels “cossos armats”.

De qualsevol bloc militar.

Dels clergues de qualsevol clergat, dels seus paradisos artificials, dels seus ritus expiatoris d’uns pecats que ens han endinyat sense haver-los comés.

Dels qui no respecten la diversitat de qualsevol mena: cultural, lingüística, sexual, ideològica…, perquè tan sols volen adoctrinar-nos en la seua particular visió del món.

…

Volem la independència per poder exercitar la nostra llibertat sobre la base de la justícia social, la igualtat real, el coneixement, el respecte a l’altre i la solidaritat.

Independència? Es clar que sí! Però sense oblidar les altres independències ni tampoc aquest costat de la família i amics que restarem sota el jou imperial.

M’acomiade amb un fragment del nostre poeta de Burjassot on ens recorda que nosaltres hem de ser protagonistes del nostre temps:

En el temps naixem i morim,

i hem de fer nostre tot el temps,

i hem de fer nostres tots els temps,

tal com feren el nostres pares,

com deuen fer els nostres fills.

Tot el temps és el mateix temps,

totes les vides fan la vida.

Fem el temps, i que el temps no ens faça,

car el temps ens fa i ens desfà,

i hem de ser a través del temps.

Nosaltres podem fer el temps,

la construcció de l’edifici.

…

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles.