Observar, llegir, escriure

“Però la història sembla caminar més en aquesta direcció d’abolir les fronteres que no pas en la contrària. I val a dir que per a mi, que ja he refinat el meu credo polític fins al nivell de defensar solament que crec que tots els éssers humans tenen el dret de tenir una vida digna i sense por, visquen on visquen, la perspectiva no pot ser més engrescadora.” (“Fronteres”, Vicent Partal, 2022, p. 36).

Dimecres 10 d’agost, a l’Ateneu de Bétera, vaig gaudir escoltant en Vicent Partal, fent la presentació del seu darrer llibre, “Fronteres; aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa” (Comanegra, 2022). En Vicent és un pou de saviesa periodística i més particularment en qüestions geopolítiques, per a les quals les fronteres són un element fonamental.

Aquestes divisions forçades que trossegen el planeta sempre m’han produït un sentiment ambivalent, tant de protecció del que ve de fora ―amb els corresponents prejudicis: ”El pa estranger sempre és amarg”, “De fora vingueren i de casa ens tragueren”…―, com de tancament, d’aïllament emmurallat respecte a la resta del món, amb la corresponent pudor de resclosit cultural. Sensacions no gaire positives, doncs, que s’apleguen a les que em provoca el seu origen històric, les seues conseqüències per a la meua cultura minoritzada sota l’imperi espanyol i les morts innocents que ha provocat i provoca a hores d’ara, esdevenint veritables i vergonyosos cementeris d’immigrants. L’artificiositat interessada d’aquestes separacions entorpidores de l’intercanvi humà es revela ben palesa quan fa dècades que veiem les empreses multinacionals i els diners dels amos del món creuar-les sense cap entrebanc i massa vegades per a amagar-hi els fruits, lliures d’impostos, de la seua rapinya.

Certament, soc poc amic d’aquestes ratlles fortificades, conscient que han estat creades històricament per les elits oligàrquiques mitjançant els Estats i les seues institucions polítiques i administratives, que exerceixen el poder amb violència per a protegir en primer lloc els interessos, econòmics i de poder, d’aquesta minoria dirigent i no pas el benestar general. Espais traçats així en temps determinats, canviables per la seua pròpia natura. Estats i fronteres creats per oligarquies que han arrabassat el poder al poble, mitjançant les seues institucions representatives, els seus poders repressors i armats, i les seues lleis marcades, perquè no mane el poble i es conforme amb les molles que vulguen donar-li. Unes fronteres que han estat conseqüència de moltes guerres i morts, i que han obligat a crear-ne més, de línies divisòries, així d’implacables, així d’injustes, així de violentes; alimentant un cicle interminable de conflictes, sense aturador. Aquest paradigma imposat fa més de dos segles, el dels Estats-nació amb fronteres tancades, no és, doncs, la solució que necessitem per a bastir un planeta habitable en pau i harmonia, malgrat la vana xerrameca dels polítics a sou del Poder.

Com de bon començament ens hi feia saber en Vicent Partal, les fronteres no són naturals, perquè, malgrat que moltes vegades es recolzen en accidents naturals ―com costes, rius o serralades―, són ratlles artificials, obra dels qui han retingut el Poder en el territori que delimiten, com a resultat de guerres i disputes amb els seus veïns. Hem de tenir en compte que frontera deriva de front militar, d’una àrea d’enfrontament, una àrea geogràfica en moviment. Però les fronteres actuals, la de les duanes, passaports i control militar de pas, són un constructe europeu, que s’inicia durant la Revolució Francesa.

Ens hi remarca que hi ha un abans i un després d’aquest tipus de fronteres estrictes, inviolables; perquè aquest patró fronterer d’ara suposa un empobriment cultural, per la manca d’intercanvi fluït entre poblacions, que fa estranyar encara més els considerats estrangers, i, en el cas dels pobles separats artificialment, fa allunyar cultures germanes, com la Catalunya Nord i el Principat. Un bon grapat d’aquestes ratlles antinaturals que ens marquen la vida no tenen gaire trellat ―si obviem els interessos econòmics de les elits―, perquè separen pobles de la mateixa cultura i són font constant d’inestabilitat. Però, de fet, vivim en un món ple d’aquest tipus de fronteres, on cada pocs mesos —de mitjana— es crea un Estat nou amb les corresponents línies fortificades; si bé en altres casos aquestes s’afebleixen, com passa a dins de la Unió Europea amb l’espai Schengen de lliure circulació de persones i mercaderies. Hi ha hagut altres propostes en aquest sentit oberturista ―per exemple, amb la creació d’àmplies franges lliures entre frontera i frontera, amb un estatus especial―, però no han reeixit. Hi fa insistència en que les fronteres estatals són dibuixos interessats fets amb tan mala traça que en força casos són font de violència freqüent, fins al punt que la major part de les guerres al món tenen origen en algun conflicte relacionat amb fronteres no acceptades, com ara mateix passa a Ucraïna amb la invasió russa. Guerres o conflictes polítics, com en el cas de Catalunya, sotmesa a l’extracció de la seua riquesa cultural i econòmica pel centre de l’altiplà espanyol —qualificat d’autèntic forat negre per l’orador.

Aquests constructes divisoris temporals, que, si més no, haurien de ser entesos com a espais enriquidors d’intercanvi i relació entre persones, han estat sacralitzats pel Estats, esdevinguts Estats-nació, com quelcom definitiu, quasi mític, defensable militarment, per a homogeneïtzar internament els súbdits atrapats a dins seu ―en base a una imposar una cultura i minoritzar les altres que hi conviuen― i augmentar externament l’aïllament i l’enfrontament amb les cultures veïnes; amb el resultat d’un lamentable patrioterisme, associat amb la creació d’enemics interiors i exteriors, si hom no combrega amb la seua ideologia excloent. Hi reconeix, però, que aquests espais traçats artificialment en temps històrics determinats són força eficaços per a crear nacions unitàries on no n’hi havia prèviament. Això és possible perquè no hi ha consens sobre el que significa el concepte de nació moderna, que oscil·la entre l’essencialisme dels qui la fan nàixer segles enllà, lligada a una història, llengua i cultura determinades, i el pragmatisme dels qui la fan dependre bàsicament de la decisió actual dels seus habitants, de la voluntat política de ser-ho ―més acostat al que hi pensa l’autor, sense bandejar els elements historicoculturals que hi intervenen. Però, per a constituir-se com a nació diferenciada, cal algun tipus de confrontació amb les veïnes: sia per la llengua, la cultura, l’economia, etc. En aquest cas, les fronteres, reals o projectades, passen a tenir sentit, per a cohesionar la nova comunitat nacional.

Estats-nació versus nacions. Coneixem un fum de nacions sense Estat com la nostra, que resten sotmeses al domini d’estats imperialistes com el nostre. I són aquest tipus de situacions injustes l’origen de bona cosa dels conflictes que acaben amb la creació de més fronteres per tal de defensar-se’n, en un “efecte dòmino” imparable. L’autor hi demana, una vegada més, una solució definitiva per a aquesta situació forassenyada i injusta, mitjançant un acord internacional per a fer valer de debò el dret universal d’autodeterminació dels pobles per via dialogada i democràtica. Tan senzill com això. En qualsevol cas, hem de desactivar el perill que suposen les fronteres actuals per a la convivència entre les diferents societats creades per la nostra espècie, si volem evitar situacions que poden arribar a ser realment catastròfiques, com una guerra nuclear. De fet, aquesta opció Estat + fronteres no és l’única possible al món: al llibre hi cita pobles relativament petits, que habiten indrets muntanyencs o desèrtics de difícil accés, que no volen ser governats per cap Estat ni s’hi han deixat enquadrar, i se n’han sortit prou bé.

“Clarament, el traçat de les fronteres i l’obsessió per fer de les fronteres polítiques estatals el patró únic d’identificació dels grups humans és un dels problemes principals de la societat internacional. […] Encara hi ha, i hi haurà per anys, espais del planeta sense control, zones grises on l’obsessiva idea eurocèntrica de la frontera és impossible d’aplicar. I això en demostra l’escassa naturalitat.” (p. 32).

Valuoses reflexions i anàlisis que podem trobar a la introducció del llibre. Però el gruix de l’obra l’omplin trenta-set retrats de frontera que recorren el món, viscuts per l’autor durant la seua dilatada experiència professional i personal; un complement necessari que ens fa reviure la complexitat del paradigma fronterer a través de les persones i les seues comunitats, els vertaders protagonistes. L’obra en conjunt no és potser l’assaig formal i acadèmic que l’autor hagués desitjat, segons hi confessa; però, ausades ma vida com és d’efectiva aquesta part més literària per a fer entendre i difondre el seu pensament, mitjançant aquest bon grapat de petites històries de frontera, aplegant-hi claredat, senzillesa i emotivitat, que ens fan gaudir aprenent, de sorpresa en sorpresa, tafanejant en tal diversitat de curiositats frontereres, de vegades viscudes amb esperança i turment. Amb una invitació final a apreciar la importància d’allò que representen aquestes línies, visible o invisible; compartint-nos recomanacions lectores i troballes personals envers aquest fenomen sociològic tan substantiu en les nostres vides; engrescant-nos a gaudir del coneixement en general, però del que és basat en fets, en la recerca i no en la fe; un consell realment impagable, amb què m’identifique plenament. Moltes gràcies, Vicent.

“Per entendre-ho tot plegat, doncs, per entendre aquesta gran complexitat, primer de tot cal reconèixer que les fronteres, siguen quines siguen, només són temps inscrits en un espai. I abandonar qualsevol pretensió de perennitat, de permanència. I trobar una manera raonable de poder-les canviar. O d’articular aquelles fronteres rere la frontera que els estats no volen veure mai ni tenir mai en compte.” (p. 35-36).