Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

10 d'agost de 2015
0 comentaris

Franquisme, encara.

Ara que s’escolten les bones intencions dels nous regidors progressistes pel que fa a enllestir a les nostres ciutats la retirada dels símbols que encara resten de la genocida dictadura franquista, sembla mentida que, quaranta anys després, continuen oposant-s’hi alguns partits polítics i fundacions que en fan apologia, impresentables en una societat vertaderament democràtica.

Trobaríem ben estrany, en una democràcia com cal, que aquests grups no tinguessen cap problema amb la justícia per aquest motiu, si no fos que la seua ideologia reaccionària –per acció u omissió– estigués a hores d’ara dissortadament massa present en les elits que ens legislen, que ens governen, que manen a les empreses més grans, que ens jutgen…

Si amb tot això no en som conscients d’aquesta xacra o entrebanc per a la nostra “salut” democràtica, faríem bé de llegir “El franquisme que no marxa. Els noms i els cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia”, de Lluc Salellas, membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, tot just editat per Saldonar.

EL_FRANQUISME_QUE_NO_MARXA1-658x1024Important i molt recomanable informació la que ens porta aquest reportatge de periodisme d’investigació. Coneixerem el per què d’alguns silencis o mentides –segons com els convé— que diàriament escampen la majoria de mitjans de “desinformació” al servei del règim pseudodemocràtic que vivim: Els amos d’aquests mitjans i dels principals de producció i inversió d’aquest país són fills, nebots o néts dels sinistres personatges que gestionaren àrees estratègiques durant el règim franquista, el quals, sense cap autocrítica i en lloc de ser jutjats per col·laboradors en crims contra la humanitat, van ser integrats en l’actual règim postfranquista amb tot d’honors i prebendes. Una poca vergonya i una corrupció de partida que va donar lloc a una “Transacció” vigilada, sagnant i indigna, que encara patim quaranta anys després. Seguim en bona part a les mans de les mateixes nissagues que possibilitaren el colp d’estat feixista del 1936 contra la legalitat democràtica republicana i afavoriren el seu règim de terror –sistemàtic i acarnissat– durant la guerra del 36 al 39 i després de la victòria dels colpistes (gràcies a l’ajut d’altres forces europees nazifeixistes), durant vora quaranta anys de “pau de cementeri”. Gràcies a l’autor per “estirar fils per no esdevenir transmissors del poder”. 

Reading_By_The_LakeCanviant de llibre i de gènere, tot i que no de tema de fons, volia recomanar-vos també la darrera novel·la negra de Jordi Sierra i Fabra, “A l’altre costat de l’infern” (Ara Llibres, Amsterdam, juny 2015), una obra aparentment més “lleugera” que la que he citat abans, per la seua fàcil lectura; tot i que dintre del caràcter dur del gènere –per la violència que ens mostra– i –d’aquí el seu interès per a mi— crítica amb el sistema corrupte que la fa possible.

1704_a-laltre-costat-infern_imgTercer cas criminal de l’inspector Hilari Soler, ambientat a la Barcelona dels anys 60 del segle passat, en ple règim franquista. Aquesta vegada és una monja la que apareix morta a l’escala de sa casa. Com acostuma a passar en aquestes narracions de suspens, la realitat no és la que sembla a primer colp d’ull. Aquesta sorpresa (per altra banda, típica de la novel·la negra) i la seua destresa narrativa no necessita de més artificiositats per mantenir l’interés del lector fins al final; ho fa amb un bon argument, un estil directe, ple d’escenes amb diàleg, narració en tercera persona i de forma cronològica. Basada en fets reals, aquesta història d’ara destapa la corrupció d’un altre dels pilars del franquisme: l’Església Catòlica; concretament mostra la seua col·laboració en el robatori de desenes de milers de nadons a les seues mares fent ús de mentides i altres males arts. Actuació demoníaca que l’autor ha volgut reflectir en el títol triat.

Aquesta pràctica inhumana del robatori de nens no fou exclusiva del règim franquista, sinó que la varen seguir practicant personal mèdic, jurídic i del clergat fins ben avançats els anys 80, demostració que aquest règim continuava vigent aleshores, malgrat la façana democràtica que volia mostrar al món.

franco-palio (1)Tot i honorables excepcions i que alguns dirigents d’aquesta institució sectària han demanat perdó per la seua col·laboració amb el feixisme, aquesta no ha estat la seua pràctica habitual al llarg dels segles, sinó més aviat contrària a la llibertat personal i social (volen llibertat, però per adoctrinar), la justícia (que bescanvien per caritat) i la solidaritat amb els més febles (l’han mantinguda, però amb els explotadors; cosa no gens estranya tenint en compte el poder econòmic que acumula any rere any). Creadora d’inferns a la Terra i al seu més enllà, com la participació en el robatori de nadons esmentat, la culpa i el càstig pels pecats que ella dicta, el foment de l’odi envers els qui no pensen com ella, etc…, la fan una opció realment rebutjable (quina vergonya haver-nos-la d’empassar dia si, dia també!).

Després d’aquell cas (diu el protagonista de la novel·la), ja mai no els veuria igual” (als membres del clergat).

Bona doble lectura!

(Nota final: La imatge de capçalera l’he manllevada de la campanya “Eliminem la simbologia franquista del País Valencià”, que ha mamprès Antifeixistes.org. Recolzem-la!)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.