Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

17 d'agost de 2015
1 comentari

“Fragments escollits”: Una justícia massa desconeguda.

Quan la riquesa econòmica siga posada a l’abast de tots, no hi haurà necessitat de robar… per això us dic que el problema de l’administració de justícia és un problema humà, sí, però, més que res, de justícia social...

Voleu que hi haja homes que no delinqueixen? Augmenteu-los la riquesa econòmica i cultural… El monstre és aquell que podent vèncer les causes determinants de la delinqüència, que no són més que la fam i la misèria, no fa l’esforç diari per elevar el contingut cultural i material de la societat en què viu…

La Ciutat Penitenciària augmentarà la cultura dels seus interns; se’ls reeducarà per a la seua reintegració a la societat …

Els detinguts del bàndol feixista patiran penes de treball… ningú té dret a aixafar, ni de paraula ni d’obra, als presos… ningú té dret a apallissar el detingut quan sigui detingut…

Apel·le a la intel·ligència, l’honradesa i la bona voluntat dels germans proletaris perquè frenen els seus impulsos… No em convertiu en un perseguidor vostre…

Cerquem la creació ideal d’una justícia no cega, sinó humana i comprensiva…

Aquell pare i aquella mare indignes … que no van donar als seus fills la cultura, la higiene, la moral i l’afecte que necessiten; aquests fills haurien de ser llevats a aquestes indignes famílies. Que els crims més horribles que es cometen a la humanitat no són en contra dels homes, els majors, són els crims que es cometen contra els nens, totalment indefensos, traint-los l’ànima i el sentit, no donant-los la vida a què tenen dret , preparant així els monstres de demà, que continuaran la carnisseria dels homes contra els homes …

No tenim cap dubte que arribarà el dia en què puguem realitzar el nostre ideal. Però quan? Quan les nostres idees s’hagen endinsat totalment en les masses populars i s’imposen per si mateixes.

D’haver guanyat la guerra, com hauria estat la nostra pau? Pau humana, d’acord amb la nostra ideologia anarcosindicalista, com intentàrem que fos la nostra conducta des del Comitè de Milícies. No la pau amb els afusellaments en massa que estava realitzant l’enemic en els pobles i ciutats que ocupava.

Perquè la victòria sap esperar. Sense victòria moral res no podran edificar els qui van vèncer materialment. No podran fer la pau…

ecoplanetaAquestes frases han estat extretes i traduïdes de l’autobiografia de Joan García Oliver (“El eco de los pasos”, Ediciones Ruedo Ibérico, 1978, i Planeta, 2008), principalment de la transcripció del seu discurs d’obertura de l’any judicial, quan fou ministre de Justícia del govern de la República espanyola (entre novembre del 1936 i maig del 1937).

La figura d’en Garcia Oliver ha tingut tant elogis com blasmes; però sembla evident que les seues intencions i la seua actuació com a ministre de Justícia foren valentes i encertades, tot tenint en compte l’estat de guerra defensiva contra el feixisme en què aleshores es trobava el país.

Les seues paraules clares, directes i compassives m’impressionen en adonar-me que parla d’una justícia com cal, una justícia necessària, però dissortadament massa desconeguda: La que ens venen com a tal està quasi sempre al servei de les elits, menystenint els drets del més febles o afeblits; una justícia indigna del seu nom.

JGO 1Llegint i escoltant –a les gravacions que circulen a la xarxa– en Garcia Oliver el veig –me l’afigure– com una persona amb empenta, estricta, inquieta, sagaç, incansable i generosa, potser amb massa afany de protagonisme, derivat de la seua tasca de líder innegable. Una persona que, com a treballador, va adquirir a poc a poc la consciència de l’explotació a què era sotmès i decidí comprometre’s de valent en la lluita sindical, la qual cosa el va menar a patir persecucions i empresonaments. Una persona que, en lloc d’atemorir-se, va tenir la gosadia d’enfrontar-se als pistolers a sou de la patronal d’aleshores (protegits pels poders fàctics), per rescabalar-se de l’assassinat de molts companys seus (o en legítima defensa, per ser més exactes). Una persona que, quan va tenir poder a la República assetjada pels terroristes feixistes, en lloc de revenjar-se’n, va tenir la generositat de respectar l’enemic, oposant-se, amb tots els mitjans al seu abast, als judicis i execucions sumaríssims que feien grups incontrolats (com algunes joventuts socialistes o alguns comunistes estalinistes). Una persona que entenia que la vertadera justícia sols és possible amb una prèvia igualtat del individus, dins d’una societat culta i solidària.

Ell confessava estar-ne orgullós de la seua obra penitenciària, pel seu enfocament rehabilitador [El lema de Joan Garcia Oliver per als “Camps de treball” on es recloïen els condemnats feixistes fou “Treballa i no perdes l’esperanza”… Les “Ciutats penitenciàries” eren pels delinqüents comuns amb pena màxima de 15 anys, reduïbles a 4 ó 5 anys en funció de la seua conducta…]; per això es dolia del atacs que rebia de la premsa reaccionària mundial, sempre atenta a la justificació del càstig, la revenja i l’anorreament dels presos comuns i polítics (majoritàriament de les classes baixes).

Una obra per conèixer i difondre, tot tenint en compte el temps i les circumstàncies en què fou creada (composta).

(Nota final: La imatge de capçalera l’he manllevada de la campanya de l’ONG Mans Unides, desenvolupada al 2013, “No hi ha justícia sense igualtat”.)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Joan Oliver deia: “Quan la riquesa econòmica siga posada a l’abast de tots, no hi haurà necessitat de robar… per això us dic que el problema de l’administració de justícia és un problema humà, sí, però, més que res, de justícia social…”. “Voleu que hi haja homes que no delinqueixen? Augmenteu-los la riquesa econòmica i cultural… El monstre és aquell que podent vèncer les causes determinants de la delinqüència, que no són més que la fam i la misèria, no fa l’esforç diari per elevar el contingut cultural i material de la societat en què viu…”.

    Exemples de delinqüents “de guant blanc” semblen contradir que les úniques causes de la delinqüència siguin la fam i la misèria. També hi han unes raons “[im]morals” en el fet de delinquir: “Perquè l’afany de diner és l’arrel de tots els mals” (1a carta a Timoteu 6:10)… I encara més si prenem “diner” en la seva accepció de “poder”.

    El concepte de “Ciutats penitenciàries” m’ha recordat les “Ciutats de refugi” de l’antic Israel (Èxode 21:13; Nombres 35:25; Josuè 21:13, 21).

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.