Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

25 de juliol de 2016
0 comentaris

“Fragments escollits”: Treballar per a viure.

El tema de la feina, del treball assalariat, és un dels elements cabdals i font de conflicte a les nostres vides i per això hi torne sovint. I més ara que és temps de vacances, període d’oci –de no feina– que el Sistema ens dóna a canvi de recuperar-nos per poder “esprémer-nos” millor en tornar-hi. Supose que sereu un més dels gruix dels mortals que sentim un cert desassossec quan hem sobrepassat el bell mig de les vacances i el pensament ens emplaça per endavant al moment de la “rentrée”, on ens veiem amb recança transvestits en disciplinats productors. Una reflexió com la que us oferesc ara i ací, acostuma a ajudar-me a passar millor el tràngol.

Certament, amb aquest mateix títol, durant el primer any d’aquest bloc –i en fa més de tres–, vaig publicar un apunt sobre la qüestió, on, amb més o menys traça, exposava l’absurditat de la feina a què ens empenyen els manaires d’aquesta societat tan bon punt arribem a adults –i fins i tot abans— i a la qual ens condemnen, de grat o per força, quasi de per vida; ja que és l’única font dels maleïts diners, que ens permetran viure dignament als que hem nascut a la banda dels desafavorits per la fortuna, en aquest món d’homínids rampinyaires.

Aquesta és la pura realitat i no totes aquelles galindaines que ens volen fer creure sobre la feina: que ens dignifica, que ens integra a la societat, que ens fa sentir útils, realitzats a la vida, que ens lleva els “vicis”, que tenim dret a triar-la lliurement (?)… Com si fos l’or per vendre! Quan, mentre anem carregant-nos d’anys, va i ens adonem que és com una llosa que hem d’arrossegar com un càstig “diví” –mai millor dit, si recordem la rondalla bíblica d’Adam i Eva–; el pes de la qual sentim sobretot quan hem de suportar les brofegades d’algun cap fatxenda i inepte, quan hem de resistir hores i hores bellugant-nos com una màquina de repetició sense que ens acompanye la salut, o quan, en definitiva, hem de malbaratar gairebé la meitat del nostre meravellós i irrepetible temps de vida en activitats que no ho mereixen pas! I el més escandalós de tot: fer-ho per enriquir els amos del negoci i els seus lacais, els quals de diners per a viure dignament en van sobrers!

Indubtablement, a la feina no tot són alifacs i no sempre podem aturar de colp i volta l’engranatge que fa girar, més malament que bé, el món, sota risc de mals majors. Però fora bo que sabessem quina mala traça tenen els camins que trepitgem, per tal d’aprofitar les fissures que, de tant en tant, apareixen en aquest Sistema corrupte i destructor, per tractar d’esmenar-los i dirigir-los cap a on haurien d’anar: cap a una vida lliure i solidària, una vida frugal i senzilla, lenta, no consumista, plena i bona per a tots els companys del planeta.

Ara, sobre aquest tema de la feina –del treball dolent–, deixaré parlar a un dels meus actuals “maîtres à penser”, a qui torne sovint quan m’assabente que ha donat una xerrada o ha publicat un llibre, com ara el darrer “La parábola del pescador mexicano. Sobre trabajo, necesidades, decrecimiento y felicidad”, editat per “Los Libros de la Catarata” en aquest 2016. Una petita joia d’en Carlos Taibo, un gallec –que exerceix com a tal– professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Madrid, el qual m’ha inspirat alguns dels meus apunts d’aquest blog. El considere una persona sàvia, precisa, sensible, respectuosa, humil i seriosa –amb un punt d’ironia–; digna d’escoltar i d’estimar. El seu tarannà científic i honest el mena a reconèixer d’avantmà que no sempre aconsegueix aplicar-se a si mateix les sentències que predica. No hauríem d’oblidar que som immersos en un Sistema que, des de ben petits, ens fa pensar i actuar d’una manera determinada, al seu servei. 

qui-vol-consumisme1

<< L’esquerra de sempre s’ha lliurat sovint a la reivindicació d’una ampliació constant dels drets, emparada en un desig d’incrementar sense límits el consum i, en darrer terme, en un intent de reproduir l’esquema de riquesa de les classes adinerades. Com no podia ser altra, aquesta percepció ha servit moltes vegades per a legitimar ideològicament el món que, sobre el paper, es tractava de contestar.

Cal recordar […] que als ulls de Marx l’alienació sorgeix de la despossessió i de la mercantilització del producte generat, però no mai de la feina en si […] la qual cosa el converteix […] en “un dels intèrprets més coherents del mite burgès de la feina” […] Com a resultat d’això, totes aquestes revolucions han pretès alliberar la feina pel que fa al capital, però no pas pel que fa a la seua pròpia abstracció.

La consideració de la feina com el major nucli justificador de les nostres vides té conseqüències en els àmbits més diversos […] Salta a la vista que no hi ha, per darrere, cap voluntat de qüestionar les regles de joc del sistema… L’entronització de la feina com a element central de la nostra vida comporta gairebé sempre, per no dir sempre, una acceptació paral·lela de l’explotació que l’acompanya […] La feina reclama sovint grans sacrificis, aparentment en profit d’un mateix o dels nostres cercles pròxims, però realment ho fa, abans que res, dels empresaris i de la plusvàlua que atresoren. Moltes vegades aquests sacrificis es tradueixen, a més, en un abandó de les relacions amb els més propers, visiblement deteriorades.

En una societat que cerca ratificar les jerarquies, la feina es fusiona amb un projecte de caire anormalment individualista, com és el que es planteja mitjançant l’anhel de convertir el seu protagonista en un professional d’èxit […] en un escenari en el qual els diners, el poder i la mateixa jerarquia hi surten enfortits de manera evident […], [així com] l’assentament de la cultura de la pressió i de la pressa, de la disciplina fèrria, de la compartimentació estricta del temps i de les relacions, del cansament i, a la fi, de la rutina tediosa […] Una barreja de “feixisme fabril i oligarquia d’oficina” […] Un món d’ineptitud burocràtica, de discriminació i d’assetjament sexual. El treballador esdevé una mena d’esclau a temps parcial, sotmès a la “fèrula” d’un cap que decideix quan ha de presentar-se, quan ha de marxar i què ha de fer mentrestant.

Per perpetuar i desenvolupar l’univers de la feina calen, amb total evidència, els aparells repressius corresponents […]; [per altra banda] la feina és una eina principal pel que fa al sosteniment de la repressió, de la violència i d’una infinitat de formes de despòtic control social. [Aquesta] genera inequívocament un escenari marcat per la dominació, per la competició i […] per una violència que, per molt que vulga suggerir-se el contrari, no té res de natural ni d’espontània.

Els formidables beneficis empresarials tampoc no s’han traduït en la generació de llocs de feina en un escenari infeliçment marcat per l’especulació i l’evasió de capitals.

Russell va subratllar el gran dany que es deriva de la creença que la feina és plena de virtuts, quan la felicitat i la prosperitat han de vincular-se, ben al contrari, amb una reducció organitzada del temps de feina. I és que sobren les raons per a concloure que la felicitat té més a veure amb una reducció efectiva d’aquest temps i amb un canvi, és clar, en la condició de la pròpia feina. No obstant això, sembla que hem acabat per acceptar l’inacceptable: lluny de reduir la jornada laboral per gaudir de més temps lliure, tendim a augmentar-la amb el propòsit de donar satisfacció a unes suposades necessitats de consum, de les quals podríem, i amb avantatge, prescindir-ne […] El repartiment de la feina, mentrestant, fa temps que va desaparèixer dels programes de la majoria dels sindicats.

És urgent, en aquest ordre de coses, contestar la lògica de la productivitat i la competitivitat […], amb el dret a la mandra. No oblidem que per a la majoria de la gent […]la veritable vida comença fora de la feina“, tal com va afirmar André Gorz […] Hi ha prou motius […] per a dubtar del bon sentit de la reivindicació del “dret a la feina”, com n’hi ha per recordar que la qüestió que ara m’ocupa es troba molt a prop del lema emplaçat a la porta de molts dels camps de concentració i d’extermini nazis: “La feina us farà lliures”.

b837725b765d5157e4d4a9e0a0d2c90bbe4fb7a1[Doncs, què farem amb la feina?]

No es tracta, essent precisos, de no fer feina, sinó de fer-la d’una altra manera i en un entorn molt diferent del que el sistema avui ens ofereix. Cal fugir, també […], de l’”oci”, si per tal  cosa entenem “la no-feina en funció de la feina”, el temps que invertim a recuperar-nos per tornar a la feina. I hem de partir, en definitiva, de la certesa que molts llocs de feina són inútils [per a allò que proposem] o, pitjor encara, lamentables. Cal pensar, sense anar més lluny, en els vinculats amb la seguretat o amb la defensa.

Un primer element de la proposta alternativa subratlla el vigor d’una exigència: la que ens convida a viure fora de la trama de la feina, per construir d’aquesta manera nous espais relacionals basats en el respecte i la convivencialitat, sense competició, dominació ni violència.

En un segon estadi, convé atorgar al temps de feina una dimensió raonable, sempre en un escenari igualitari i solidari […]

Fem una passa més enllà […]: la feina ha d’escapar a la lògica mercantil imperant, que confon dramàticament consum i benestar, per esdevenir una activitat orientada al gaudi i a la vida comunitària.

[Per aconseguir-ho, a més,] cal alliberar-se de la família nuclear, el paper a l’ombra de la qual, sota el paraigua del patriarcat, és vital, indispensable, per a mantenir el sistema.

Però el projecte que ens ocupa ha de qüestionar així mateix, per necessitat, les jerarquies en tots els àmbits imaginables […] [Cal] renunciar a la dominació i a l’explotació […] Es tracta, per dir-ho d’una altra manera, de fugir de la cerca de llocs prominents que ens situen per sobre dels altres, d’escapar a la temptació que ens ofereix la piràmide social.

Com que ens expulsen de la feina, per què no aprofitar l’avinentesa per canviar-ho tot? No estem pas reivindicant, amb tota evidència, un rebuig de la feina com el que palesen molts rics que viuen a costa d’altres. Estem postulant una organització social que s’articule lluny de la lògica del benefici i, inequívocament, també de la de l’explotació i de la propietat privada dels mitjans de producció.>>

pescador-800x400Us convide a seguir llegint pel vostre compte aquesta petita joia d’en Carlos Taibo, per reflexionar sobre quina és la feina que necessitem per assolir una vida bona, que no és pas l’atrafegada i consumista d’ara. Les seues precises sentències surten de l’anàlisi de la paràbola anomenada “del pescador mexicà”, de la qual ens en mostra diverses versions amb el mateix ensenyament moral. Paga la pena endinsar-nos-hi per avaluar altres formes de pensar i de fer diferents a les que ens aboca el sistema econòmic, polític i social imperant. Perquè ens trobem tan avesats a aquesta manera de (mal)viure que no albirem pas que altre tipus de món és possible!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.