Observar, llegir, escriure

La difusió fa pocs dies dels anomenats “papers de Panamà”, com va passar fa uns anys amb la “llista Falciani o llista Lagarde”, posava al descobert una pila d’evasors fiscals –entre els quals hi havia caps d’Estat i de govern i altres dirigents polítics, membres de la “faràndula” i del món esportiu, i fins i tot algun membre de la família reial espanyola–, ha suposat un escàndol gegantí, una vergonya per al gènere humà, per la cobdícia i la manca d’ètica que suposa, en un país i en un món on la manca de recursos per als companys més precaritzats augmenta com més va més. De vegades em faig creus de la perversitat a què pot aplegar el gènere humà. Tant de fer patir, tant d’extorquir, tant d’acumular per haver-se de morir!

Aquestes revelacions obrin escletxes de llum entre aquests negocis tèrbols, destapant noms de testaferros i territoris on gairebé no es paguen impostos i on es garanteix l’anonimat, legalitzats i recolzats per la major part de dirigents dels Estats i institucions econòmiques mundials (començant pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional), gestionats per bancs i altres institucions financeres, amb la col·laboració de despatxos d’advocats i economistes amb “pedigrí”. Evasió fiscal, al cap i a la fi, legal però il·legítima, per defugir l’obligació de contribuir a les despeses públiques del país d’origen en funció dels ingressos de cadascú; el més rics –en diners i poder– enriquint-se encara més a càrrec dels treballadors assalariats i la resta de classes subalternes, que veuen augmentar la pressió fiscal sobre el seu coll, mentre es malmeten els serveis públics. I a sobre hem d’empassar-nos les declaracions d’estima pel seu país d’alguns d’aquests defraudadors. Patriotes de cartó!

Aquests sí que són vertaders escàndols i no pas històries d’infidelitats sexuals, que són cortines de fum per tapar altres vergonyes com la que motiva aquest apunt. Ja em conformaria si, amb aquests afers, bona cosa de gent se n’adonàs de les falsedats que ens volen encolomar tota aquesta colla d’hipòcrites endiumenjats defensors de l’economia actual, que ens governen i ens volen alliçonar des de la seua immerescuda posició d’avantatge, servada per les forces repressives. Ja està bé d’escoltar-los. Engegueu-los a pastar fang! Prou de dir amén a bona cosa d’allò que ens conten els ninots xerraires que escriuen als periòdics o ixen per la ràdio o la TV defensant l’actual “statu quo” com el menys dolent dels que fóra “assenyat” triar. Senzillament és mentida. I més content em posaria si deixàrem de “fer el caldo gros” a aquests impresentables, no assistint, per exemple, al munt de fastos polítics, esportius, religiosos, etc. que organitzen els seus sicaris o no veient ni escoltant el seus mitjans de deformació i desinformació. I més encara si en prenguérem consciència i avançàssem plegats i sense por cap a un món més humà, amb realitzacions concretes, igualitàries, democràtiques, autogestionades; tenint present que sense diners no podria haver-hi acumulació!

Tampoc no cal “esquinçar-se les vestidures” en aquest tema, ja que malauradament l’ús dels paradisos fiscals és més comú que no sembla; per no dir més, els trobem com a protagonistes secundaris de la tirallonga de casos de corrupció que embruta l’actualitat política d’aquest Estat: casos com el de Bárcenas, el Noos, la trama Gürtel, etc. I més encara si atenem el contingut dels següents paràgrafs d’aquest apunt, que assenyalen els bancs com a directament implicats.

Deixaré a un costat el meu enuig, per no fer-me mala sang, i clouré aquestes ratlles amb una mostra d’allò que fredament hi pensa un expert, Juan Hernández Vigueras, en el seu llibre “Los paraísos fiscales. Cómo los centros financieros ‘Offshore’ socavan las democracias”, publicat per Akal en 2005, concretament al seu darrer capítol de CONCLUSIONS.

“…El nucli bàsic de l’activitat financera dels paradisos fiscals extraterritorials el constitueix la banca… De manera semblant, les societats mercantils registrades als centres financers extraterritorials [“offshore”] estan vinculades i són instruments dels grans bancs o de les corporacions o grups transnacionals, amb interessos i societats en nombrosos països…” (pàg. 331.)

“…S’evidencia que les diferents modalitats de banca “offshore” existents (bancs fantasma, filials comptables, sucursals comptables o banca en paral·lel), segons testimoni del Comitè de Basilea, es caracteritzen perquè són simples façanes jurídiques, que no tenen gestió i direcció pròpies; subordinades a la direcció general situada als centres financers internacionals… Però l’activitat bancària “offshore” és, d’altra banda, una activitat fonamentalment intrabancària… el Banc d’Anglaterra referma aquest fet… Suggereix fins i tot que fins al 80% dels fluxos interbancaris via bancs extraterritorials correspon a les activitats entre entitats del mateix grup bancari. Llavors, la banca “offshore” la crea, la gestiona i la utilitza de manera fosca la banca matriu resident en els altres països, fora del paradís fiscal.“ (pàg. 332).

“La veritat, però, és que ja cap organisme internacional, ni tan sols l’OCDE, es planteja la possibilitat d’eradicar aquesta operativa financera anomenada “offshore” o extraterritorial, pròpia dels paradisos fiscals…” (pàg. 333.)

“…Cal recordar que, abans de res, [una empresa] és una figura jurídica anomenada societat mercantil, un contracte entre persones per a la posada en comú de certs mitjans amb un fi lícit de lucre, amb el reconeixement i el suport de l’ordenament jurídic de l’Estat, siguen quines siguen les formalitats exigides a cada país. És una institució jurídica el contingut de la qual s’ha anat eixamplant a la pràctica neoliberal per esdevenir una senzilla entelèquia jurídica o etiqueta legal que, de vegades, encobreix com a finalitat real el frau, l’”optimització fiscal” o el blanqueig de diners bruts. És un de tants artefactes creats a l’empara de les llacunes i les escletxes de la legislació tributària neoliberal, el qual forma part de l’”enginyeria fiscal”. Les societats i entitats constituïdes i registrades en els centres financers extraterritorials són una de les invencions d’aquesta suposada “enginyeria”… gamma de prestacions que les grans corporacions transnacionals obtenen d’aquestes societats tapadora…” (pàg. 333.)

“Després, si recollim les dades bàsiques i tenim present que la banca i les corporacions transnacionals cerquen esgotar els marges d’acció permesos per legislacions ultraliberals i autoritats de supervisió no intervencionistes en els mercats, podem concloure que a la pràctica les operacions “offshore” s’esdevenen en el mateix país d’origen dels fons. “Els paradisos fiscals són al passeig de la Castellana“, segons l’expressió d’un veterà inspector d’Hisenda… La virtualitat del paradís fiscal extraterritorial s’evidencia de manera més clara si tenim en compte que la gestió actual dels diners, la seua mobilitat és una ficció, perquè les transaccions monetàries són mers apunts electrònics, entre equips informàtics de les diferents entitats bancàries, financeres o de societats on queden registrats; el “paper”, els títols de valors o els documents queden dipositats en origen o a les cambres de compensació i liquidació.” (pàg. 335.)

“Una vegada constituïda en “offshore” la filial o sucursal bancària o la societat mercantil, no cal que l’operativa financera es desenvolupe físicament al territori de la jurisdicció del paradís fiscal “offshore”… L’important i decisiu és l’obtenció de la corresponent autorització per a l’ús de capçaleres o rètols, que indiquen la ubicació formal en l’àmbit “sobirà” del paradís fiscal extraterritorial… La manifestació extrema d’aquesta realitat és l’aparició de paradisos fiscals situats en països de fantasia…” (pàg. 336.)

“A la pràctica, tots els paradisos fiscals extraterritorials venen “banderes de conveniència” no només per a vaixells sinó també per a bancs i entitats mercantils.“ (pàg. 337.)

“El problema per als ciutadans normals és que són molt reals les conseqüències nefastes dels paradisos fiscals, des de l’enriquiment injust via especulació financera fins a l’evasió i defraudació fiscal, que redueixen els ingressos que financen la protecció social… o la gran corrupció política que perverteix els mecanismes de gestió democràtica i l’empobriment del Sud al que contribueixen les finances sense control democràtic. Aquesta és la dimensió política de fons, perquè en definitiva els centres “offshore” afonen les democràcies. En resum, els paradisos fiscals extraterritorials són un subproducte de la doctrina política fonamentalista del lliure mercat que impera a la globalització financera i que impregna, com hem explicat, les inhibicions i actuacions pseudotècniques de l’FMI i de l’OCDE i les polítiques de la Unió Europea i de gran part dels governs dels Estats. Per tant, l’eliminació de l’activitat financera extraterritorial ha de ser inclosa a l’agenda dels partits polítics i dels governs democràtics a la recerca d’una altra globalització, fins aconseguir una regulació justa dels mercats financers en benefici de tots els pobles del món .” (pàg. 337.)

L’AUTOR: Juan Hdez. Vigueras és doctor en Dret amb experiència com a directiu de grans empreses i professor universitari de postgrau. És considerat un dels experts més importants en finances internacionals i paradisos fiscals. Ara és membre del consell científic d’Attac-Espanya i de l’International Steering Committee de la Xarxa per la Justícia Fiscal (Tax Justice Network). És autor de publicacions professionals i col·labora en revistes d’informació general i en webs d’organitzacions altermundialistes. A més del llibre font del comentaris citats, és autor, entre d’altres llibres, de “El trasfondo de los paraísos fiscales” (2006), “La Europa opaca de las finanzas. Y sus paraísos fiscales offshore” (2008), “Al rescate de los paraísos fiscales. La cortina de humo del G-20” (2009), “El casino que nos gobierna. Trampas y juegos financieros a lo claro” (2012), “Los lobbies financieros, tentáculos del poder” (2013).

Moltes gràcies, Juan.