Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

11 de juliol de 2016
0 comentaris

“Fragments escollits”: La medicalització perjudica la salut.

El segrest de la salut, del dol, de la malaltia i de la mort “convé” per al control de la societat; perquè molts problemes polítics i socials acaben a mans dels metges i són tractats amb medicaments, la qual cosa porta a una acceptació inconscient de les estructures que els provoquen”. (“La expropiación de la salud”, Juan Gérvas i Mercedes Pérez-Fernández, “Los libros del Lince”, 2015).

En un món dominat pel consumisme i l’individualisme, la salut s’ha convertit també en un bé de consum. La indústria del benestar ens ofereix dreceres cap a la felicitat i remeis per a esquivar les angoixes i els malestars de la vida. Dreceres i remeis en forma de píndola.” (“La por a la vida”, Milagros Pérez Oliva, Mètode nº 88, 2015).

METODE88La primera cita ja l’he emprada abans d’aquestes ratlles, en un dels dos apunts d’aquest mateix blog (“Quina salut volem?” i “La resiliència necessita del dolor”) que vaig dedicar a aquesta troballa de llibre. Ara us vull parlar de la font del segon fragment que he citat a la capçalera. Es tracta d’un article publicat al darrer número de la revista Mètode, dedicat a “Comunicar la Salut” i corresponent a l’hivern 2015-2016. Un gran article de Milagros Pérez Oliva, periodista multiguardonada. Un magnífic exemple de periodisme compromès amb la veritat i al servei de la societat. No debades ha estat triat per MÈTODE, una revista de divulgació científica que ofereix rigor científic i col·laboracions de qualitat. Quin goig haver llegit unes explicacions tan clares i precises, sense eufemismes distractors ni frases “políticament correctes”! Hi estem tan desacostumats!

La qüestió que s’hi tracta és una crítica a la creixent medicalització (consum immoderat de metges i/ o medecines; vegeu també aquest document de CAPS) actual com una conseqüència o fugida del sistema econòmic i social que ens tenalla, com un lenitiu per suportar-lo, i el valuós paper que representen els periodistes honestos i sincers, com a facilitadors de la presa de decisions correctes en temes de salut, tant des del vessant personal com social.

Quan pense en medecines per millorar l’estat anímic –ansiolítics, antidepressius…–, no puc estar-me de comparar-les amb altres drogues psicoactives il·legals (a més de l’alcohol, droga tolerada a la nostra cultura, tot i ser de les més perilloses). Com gairebé tot a la vida, la dosi d’ús és fonamental. Una mica no fa mal, fins i tot pot fer molt de bé (una píndola de tant en tant, un gotet de vi o cervesa…); però l’abús, combinat amb la pertinença social de l’usuari, sempre acaba malament. Comença amb un ús recreatiu o pal·liatiu; però, si hi sovinteges, quan t’adones del que et passa, potser ja és massa tard. Aquestes drogues, usades d’habitud, són un parany que et manipula, et crea addicció i, a poc a poc, et destrueix físicament i psíquicament.

305854Les possibilitats de control social mitjançant l’abús d’aquestes drogues –incloent-hi les de caire religiós o ideològic– són tan grans que n’hi ha sospites ben fonamentades que han estat i són usades per aconseguir aquest control arreu del món: per desviar i/ o desactivar l’energia transgressora dels joves (en el passat es va parlar de la connivència de les forces de seguretat de l’Estat amb el tràfic d’heroïna entre els joves bascos més actius), per aconseguir l’adhesió dels adeptes a les sectes destructives, per afavorir la violència extrema sense penediment en militars o mercenaris durant les guerres, o en paramilitars o feixistes en les seues ofensives, etc. I tot això reforçat pels enormes guanys econòmics que aquest negoci il·legal comporta. Una corrupció atiada per la prohibició estricta que a hores d’ara es manté a bona part del món; no sabem si per la curta intel·ligència dels “servidors públics” encarregats de la qüestió o per tot el contrari.

Tornant al tema de la hipermedicació psicoactiva (element central de la medicalització de què parla l’article), ens trobem amb un panorama que, salvant les distàncies, remet als perills que acabe d’apuntar per a les drogues il·legals (l’alcohol inclòs).

Resseguint els arguments de l’autora, ens trobem immersos en un món que marxa massa accelerat, d’on resulta ben complicat eixir-se’n si necessitem guanyar-nos la vida (fixeu-vos-hi: el que hauria de ser un regal, la nostra existència, ens el furten altres teòricament iguals que nosaltres, obligant-nos a guanyar-nos-el, “amb sang, suor i llàgrimes”, si cal). Amb tant de canvi, anem més marejats que un allioli: crisis provocades, desregulació laboral, deslocalització d’empreses, pèrdua de drets, passivitat dels polítics i sindicalistes majoritaris (que es pleguen a les imposicions de les grans corporacions financeres i, doncs, no ens representen), justificació de la reculada de l’estat del benestar per part del gruix dels mitjans d’informació (ben pocs se’n “salven”)… Crisis sistèmiques, que afecten també el medi ambient i els valors democràtics, que es malmeten a poc a poc.

Tot això ens fa més vulnerables. Tenim por a perdre el treball, a que els nostres fills no en troben un de digne o no en troben cap. Ací l’autora fa una tria de les paraules que mostren el que llavors sentim i fem: inseguretat, por (al futur, a ser exclosos), precaució, improvisació.

Reeve_and_SerfsAra s’imposen els valors de la globalització neoliberal, que per als treballadors assalariats són, entre d’altres, la flexibilitat i la mobilitat. Diu l’autora que les empreses “busquen joncs doblegats”. Arreu parlen de productivitat i no pas de costos socials (pèrdua d’arrels, de relacions duradores, de teixit social). Hem passat de una societat disciplinària a una del rendiment:

“La societat disciplinària de la qual venim està organitzada basant-se en regles i institucions socialment molt potents. Té mecanismes de sotmetiment regulat, però també de solidaritat i defensa col·lectiva. Les institucions centrals són la fàbrica, l’escola, l’hospital i, per als qui no volen o poden seguir les regles, la presó o el psiquiàtric. Aquesta societat s’articula entorn d’un pacte sobre els béns de producció : uns trauen beneficis, d’altres, salaris… El subjecte de la societat del rendiment continua disciplinat, però no tant per normes externes –tot i que encara persisteixen en l’estructura social— sinó per normes internes, autoimposades pel nou imperatiu que és el rendiment. Passem de l’explotació a l’autoexplotació. De la societat de l’exigència a la de l’autoexigència. L’autoexplotació és més eficaç i més barata que l’explotació. La societat del rendiment es caracteritza per la desregulació i la competitivitat extrema. Les noves institucions són l’oficina, el teletreball, el gimnàs, la xarxa. I el verb més important és “poder”. Comença amb una asseveració: “tu pots”, que prompte es converteix en imperatiu: “Tu has de poder”.”

Situacions canviants, inestables, “líquides”, que exigeixen reajustaments continus, absència de prioritats assegurades a llarg termini, lluita permanent amb un mateix i amb els companys, aïllament, desclassament, esgotament, frustració.

“Les patologies de la societat del rendiment tenen a veure amb les noves formes de producció i són bàsicament el cansament crònic, la depressió i els trastorns d’ansietat i angoixa”

hermanas-siamesasA aquesta vulnerabilitat s’uneix el vici de la solució consumista al qual ens han acostumat. Com diu l’autora, ho volem tot i ara mateix. Si això li passa a algú que es troba malament de salut, fàcilment esdevé el “pacient impacient”. De la qual cosa se n’aprofiten els metges i la indústria farmacèutica: sobrediagnòstics, noves malalties inventades (que abans es consideraven processos normals de la vida), nous tractaments, campanyes publicitàries de les farmacèutiques amb suposats experts, incentivació dels psiquiatres. Hom detecta un augment progressiu de la despesa farmacèutica en aquestes malalties emocionals.

“La indústria de la por no sols obté beneficis del comerç d’armes i de seguretat, també del comerç de la salut” (Bauman, 2007)

I la reflexió final:

“Per evitar aquesta deriva tan poc saludable en termes comunitaris, és important caracteritzar bé la naturalesa dels canvis que s’estan produint i analitzar els factors que intervenen en els processos que condueixen a l’excessiva medicalització de la vida. En cas contrari, serà difícil resistir les pressions i desenvolupar la resiliència social necessària per afrontar les inseguretats i malestars derivats d’un ordre socioeconòmic basat en la competitivitat, la desregulació i l’individualisme extrem. Per desenvolupar, com diu la filòsofa Marina Garcés (2013), resistències que, a més de frenar aquesta deriva, siguen capaces d’establir les bases d’una alternativa. L’antídot contra la angoixa que provoca el “no poder poder” és justament afirmar la primacia de la comunitat, de la col·lectivitat, sobre el nihilisme a què condueix l’individualisme consumista.”

La medicalització posa crosses a la vida que no pot mantenir-se a l’alçada del que li imposen. Medicalització o lluita en comú, per canviar-nos, canviar la societat i millorar la nostra resiliència? Medicalització o salut?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.