Observar, llegir, escriure

“En el món-oceà que encara habita a les ments de tantes persones i societats, aquestes propostes (el decàleg de valors que veureu a sota) segurament semblaran massa radicals, contestatàries o utòpiques. Però resulten completament raonables, equilibrades i realistes des de l’assumpció d’una perspectiva de món-illa.

Comencem per la primera d’aquestes, per exemple. Disminuir la producció i el consum ‘és quelcom força estrany per a un economista’, com encertadament assenyalàs Boulding. Tanmateix, sols per a un economista? I per a l’immensa majoria de polítics, empresaris, propagandistes de la tecnologia, publicistes i analistes socials; per fer esment tan sols dels portaveus de l’actualitat més habituals i encimbellats! Per no parlar dels ciutadans en general, presoners del remolí de la cadena sense fi de la producció i el consum. Acceptar que més no és igual a millor, sinó que a partir de determinats llindars –àmpliament superats en el conjunt de les nostres societats del món industrialitzat— és igual a pitjor, representa, encara avui!, una completa heretgia que atempta contra tot allò econòmic, social i políticament establert…

Podríem seguir comentant, una a una, aquesta desena de mesures. Així, què podem dir de la última de les 10 indicacions, això de procurar l’autorealització, la plenitud vital i el consegüent desenvolupament humà de la generalitat de les persones que integren una societat?  Simple metafísica, ens diran els defensors de l’actual i única realitat. En el millor dels casos, es tracta d’una qüestió que pot ser esmentada de passada en els pròlegs dels informes envers la situació econòmica i social dels països o en les pietoses –i hipòcrites—declaracions de responsabilitat social corporativa de les grans empreses. O en les invocacions retòriques –igualment hipòcrites—dels discursos dels polítics en campanya electoral: ‘Desenvolupament humà? Què voleu dir amb això? Quin desenvolupament humà fóra millor que el de la prosperitat econòmica i l’espiral creixent de producció i consum que l’acompanya?’ … És inútil (no tenen solució).

Aquest decàleg cap a la sostenibilitat en un món-illa no pot ser ni acceptable ni acceptat per tots aquells que segueixen immersos en la recerca de l’expansió en un món-oceà. Un món, aquest darrer, en via d’extinció, no hi ha dubte, però que ells el continuen considerant vigent. És evident que l’esfera dels seus interessos té a veure amb aquest tancament; però l’obnubilació va força més enllà del que conduiria a la simple defensa d’aquests interessos. De fet, un no pot veure allò que, en realitat, no pretén mirar. Resulta emocionalment reconfortant seguir creient en les possibilitats il·limitades de l’expansió; és intel·lectualment còmode continuar pensant que vivim en un món-oceà de caràcter pràcticament infinit. I les idees de continuïtat –el món ha estat, és i seguirà essent igual— són força poderoses; la inèrcia mental i la mandra intel·lectual les sostenen eficaçment…

Què té a veure l’economia usual, que proposa lluitar contra la pobresa i la desigualtat mitjançant el creixement econòmic, amb una altra que defensa d’entrada una redistribució? Ben poca cosa. Què tenen en comú una economia que cerca maximitzar la producció i el consum amb una altra que tracta de minimitzar-los? No gaire. Què una economia que menysté sistemàticament el capital ecològic, envers una altra que el considera com la forma més important de capital? No res. La substitució del món-oceà pel món-illa i la mutació de l’expansió per la sostenibilitat constitueixen tota una revolució (o una restauració, si ho mirem amb una perspectiva temporal), que no deixa sa i estalvi cap aspecte del nostre capteniment individual i social, econòmic i extraeconòmic. No s’assolirà amb senzilles reformes; amb transformacions més o menys superficials, quan no cosmètiques; amb crides genèriques a la responsabilitat ecològica o a la solidaritat humana; amb pietoses intencions per al futur. Tot això no són sinó vanes distraccions que ens allunyen de les coses realment importants…

Jeff Rubin (analista financer, 2009): ‘De sobte, les forces de la globalització de les tres darreres dècades grinyolaran en frenar fins a aturar-se. Així com la liberalització i el canvi tècnic han convertit el món en una superfície plana, la pujada descontrolada del preu de l’energia el farà redó de bell nou. I aquest món més petit i més redó s’assemblarà més al passat que al que estem acostumats a esperar del futur…”

D’aquest fragment n’és autor en Ricardo Almenar, biòleg i expert independent en sostenibilitat mediambiental i desenvolupament sostenible, i el podeu trobar al seu magnífic –per colpidor i didàctic– assaig “El fin de la expansión” (Icària, 2012), on ens mostrava el futur –ben a tocar i ben magre– que ens espera si ens entestem a seguir dins de l’actual paradigma del creixement sense mesura. Subtitulat “del mundo-océano al mundo-isla”, analitzava l’expansió en un món –erròniament– considerat quasi-infinit en extensió, quasi-il·limitat en recursos, relativament buit de població i, doncs, apropiable, que evoluciona acceleradament cap a un altre de limitat en extensió, en recursos, ple a vessar de població i, a tot estirar, compartible. Ens demostrava com cal un canvi de valors fonamentat en una preeminència de la sostenibilitat i la solidaritat front al creixement/ expansió, l’apropiació i l’individualisme actuals; perquè, si no, arribarà un moment en què el planeta no ho permetrà. Ens feia veure també que aquest límit és més a prop del que ens imaginem; és a dir, no ens queda gaire temps per rectificar. En aquest sentit, descrivia els diferents escenaris previsibles segons com actuem com a espècie. Cal una revolució cultural per redreçar el que hem malmès. Un llibre important que considere de lectura imprescindible.

Finalment, també us recomane el seu darrer llibre, “El bosc protector” (Bromera, 2015), que ha rebut el XVI^é Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta i que porta un subtítol ben aclaridor de la temàtica que hi tracta: “Una proposta per a la pervivència dels boscos valencians“; un assaig força interessant, la ressenya del qual podeu trobar en un altre apunt d’aquest blog: “Revaloritzar els nostres boscos”.

Tant de bo se’ns encomanen les seues, tan ben trobades, idees!