Observar, llegir, escriure

Avui volia compartir amb vosaltres alguns fragments escollits de la revista Mètode d’aquesta tardor passada, que m’han emocionat especialment, perquè traspuen humanitat, sinceritat i saviesa; són retalls d’articles o d’entrevistes interessants per se, però d’on sobresurten aquestes frases inspirades que tot seguit us mostraré, en acabat de presentar-vos la publicació on han estat trobades.

Gènere literari: ASSAIG CIENTÍFIC. Títol: “REVISTA MÈTODE, TARDOR 2016”. Autors: Diversos. Editorial: PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. Col·lecció: REVISTA MÈTODE, nº 61. Edició: Tardor 2016. Pàgines: 118. Argument: Aquest número de tardor de la revista trimestral de difusió de la investigació que publica la Universitat de València, amb autors membres de les universitats de la Xarxa Llull i d’arreu del món, porta per títol “She Science, ciència amb perspectiva de gènere”, que és el monogràfic que presenta aquest trimestre i se centra en la relació entre dones i ciència. A més, podrem gaudir d’altres articles solts de gran interès, com un sobre l’any Llull, un altre de toponímia de l’Horta o un altre de curiositats botàniques, diverses entrevistes i les habituals seccions per divulgar i pensar la ciència. Una joia tot plegat.

QUÈ POT FER LA CIÈNCIA DAVANT EL CANVI CLIMÀTIC.-

Entrevista a Antonio Marquina, catedràtic d’Anàlisi Matemàtica de la UV:

<< La ciència no ens farà viure millor, la ciència ens explicarà per què haurem de viure pitjor” (en resposta a la pregunta de si el progrés científic ens ajudarà a aturar el canvi climàtic i a superar altres reptes del segle XXI). “I comprendre això i actuar en conseqüència només serà possible en la mesura que tinguem una millor educació i una major sensibilitat vers el món en què vivim. Això ens ajudarà a comprendre que els que viuen millor hauran de viure pitjor i els que viuen pitjor viuran millor, perquè, per molt que ens entossudim, la biosfera té una tendència que no podem evitar. No crec que ens meresquem viure tan bé com vivim, malgrat totes les crisis que hi puga haver, perquè hi ha gent que viu molt pitjor. No podem educar les persones de manera que pensen que si es queden al sofà no es veuran afectades per aquests canvis. Els països del primer món han de decréixer si volen sobreviure als grans reptes del segle XXI de la manera menys traumàtica possible. >>

RECONSIDERAR ELS ESTEREOTIPS DE GÈNERE.-

Entrevista a Londa Schiebinger, professora d’Història de la Ciència de la Universitat de Stanford i directora del projecte “Gendered Innovations”:

<< El sexe és un fenomen biològic i el gènere és un fenomen cultural, que inclou comportaments, actituds, valors, la manera com entenem com funcionen en la societat els homes, les dones i la gent transgènere” (en resposta a la pregunta de com afecta la recerca la concepció –errònia– de que sexe i gènere són el mateix o que s’associe un sexe a un gènere concret). “Els comportaments d’homes i dones estan convergint i hi ha molta més llibertat per a les persones transgènere i gai, que és un nou món meravellós. No cal encaixar en un calaix determinat. La gent acostumava a pensar que el gènere venia determinat per la biologia i que per tant no es podia canviar, però si ens adonem que la cultura també crea aquestes actituds respecte al que pot fer un home o una dona, llavors podem canviar-les. Podem fer-ho mitjançant un procés polític, podem oferir igualtat per a homes, dones i persones transgènere.”

“Si penses que sexe i gènere són el mateix, això reforça els estereotips, ja que només perquè les dones tenen estrògens actuaran d’una determinada manera. Però sabem que això no és cert.”

“Necessitem els estereotips, tenen un costat positiu… Jo em cree un estereotip per com vesteixes, per la teua classe social, per com parles. Em cree un estereotip sobre tu perquè entenc com encaixes en la societat, i així sé com parlar amb tu, sé com interactuar amb tu. Hi ha estereotips positius, però també n’hi ha de negatius: si ets un home i saps que sóc una dona, potser no tingues en compte la meua opinió pel fet de ser dona. És a dir, necessitem reconsiderar els nostres estereotips. >>

SOBRE SIMBIOSIS I PREJUDICIS.-

Al seu article “Simbiogènesi”, de la seua secció habitual, “Sociofolcologia”, en Ramon Folch ens meravella amb la constatació de la normalitat de la cooperació cel·lular:

<< El cas és que hem tractat d’entendre les coses considerant-les per ordre invers. En el procés d’accés al coneixement biològic, vam començar estudiant organismes eucariòtics, vam descobrir els bacteris amb desconcert (van ser inicialment considerats “plantes unicel·lulars sense nucli”…) i ens vam meravellar amb els excepcionals casos de simbiosi. És al revés. D’excepcional, la simbiosi no en té res: és la normalitat, a vegades en situació de coexistència i cooperació diferenciada, com la microbiota humana; a vegades en mixtures estables singulars, com els líquens (alga i fong); a vegades en situació de fusió indestriable, com la mateixa cèl·lula eucariòtica… el prejudici del que creiem saber ens dificulta l’accés al que hauríem de conèixer… >>

L’ENORME VÀLUA DE LA CIÈNCIA I LA RECERCA BÀSIQUES.-

Al seu article “Elogi de la follia”, de la seua secció habitual, “Can Microbi”, en Ricard Guerrero i na Mercè Berlanga fan una comparança entre l’obra d’Erasme que titula l’article i la recerca bàsica, fent una crítica ben encertada a la dèria actual per la ciència aplicada, com a conseqüència de l’aplicació de l’anomenat procés de Bolonya o Espai Europeu d’Ensenyament Superior, que ha mercantilitzat els estudis superiors i la recerca associada:

<< Els científics estan sotmesos a enormes pressions per fer “coses que serveixin”, per fer “ciència aplicada”. I són els polítics i administradors qui determinen els objectius de la recerca i orienten (o imposen) els mecanismes de promoció professional dels investigadors. Però el que realment fa avançar el pensament científic, i després les seves aplicacions pràctiques, és la ciència bàsica (seguint la paròdia d’Erasme, “la ciència folla”). Molts grans avançaments de la ciència van sorgir d’experiments i observacions que, aparentment, “no servien de res” i que probablement no podien ser dignes de finançament, ni encara menys de publicació. En el camp de les ciències experimentals tenim exemples molt recents d’estudis que no tenien un objectiu concret, i que van ser desenvolupats al marge de les línies d’investigació establertes o per pur efecte de “serendipity”, de la sort. El descobriment del grafè, els enzims de restricció, la PCR (…) o la seqüenciació de genomes han estat desenvolupats per persones que buscaven fonamentalment el coneixement. Però l’aplicació d’aquestes observacions i experiments “nimis” ha originat en pocs anys profundes revolucions tecnològiques. >>

Però aquest número de Tardor de Mètode, dirigit com sempre per Martí Domínguez, porta molts més articles plens de “tastets de saviesa”, com en “Contra l’estigma” per Laura L. David, “L’Horta a través dels seus noms” per Joan Carles Membrado, “’Strelitzia reginae’ i el segle d’or de la botànica” per Daniel Climent i Carles Martín Cantarino, una entrevista a Celdoni Fonoll, “Quant val una àvia?” per Pau Carazo o “Si els museus parlaren…” per Jorge Wagensberg, entre d’altres. Bona lectura!