El número 92 de la revista Mètode, que edita la Universitat de València, corresponent a l’hivern proppassat, ha estat dedicat sobretot a fer divulgació dels darrers coneixements científics en el camp de l’Astrofísica d’altes energies, per donar compte del que sabem fins ara sobre els fenòmens més violents que s’esdevenen al nostre univers, com les erupcions de raigs gamma (els més energètics de l’espectre electromagnètic) extragalàctics, les explosions de supernoves o la creació dels forats negres supermassius; per mostrar també els més moderns aparells de detecció d’aquests fenòmens, com els d’ones gravitatòries, els telescopis de raigs X (el Chandra i l’XMM-Newton), els telescopis de raigs gamma (Fermi, Txerenkov) o els telescopis de neutrins (Icecube, Antares, KM3NeT); i fins i tot donar un colp d’ull a les teories que volen explicar la natura de la matèria i energia fosques (anomenades així per no ser visibles i no haver estat detectades fins ara, malgrat que s’estima que ocupen més del 95 % de tot l’univers), conceptes previstos en el model cosmològic actual (l’existència de l’energia fosca és una hipòtesi postulada per explicar l’observada expansió accelerada de l’univers i la presència de la matèria fosca es pot inferir a partir dels efectes gravitatoris sobre la matèria visible, com estrelles i galàxies), que també es belluguen en la frontera del que sabem i sobre les quals hom fa recerca actualment, tant a nivell “macro” (telescopis i detectors de radiació còsmica citats abans) com “micro” (acceleradors de partícules atòmiques i subatòmiques). Aquests són temes apassionants, desenvolupats en articles que he llegit amb delectació i he intentat comprendre en allò que he pogut; tanmateix, el que volia compartir en aquest apunt són fragments d’altres seccions de la revista tan interessants com aquest monogràfic anomenat “L’univers violent”, amb la glossa del qual he començat aquest apunt.
L’AUTOCRÍTICA, L’INJUST MASCLISME, EL VERTADER SISÈ SENTIT I NO ‘FER TRAMPA’ A LA CIÈNCIA:
Entrevista a Pere Estupinyà, químic, bioquímic, escriptor, divulgador científic i presentador de TV (programa: “El cazador de cerebros”):
“[…] El pensament crític és fonamental per a les nostres vides […] D’alguna manera em fa la sensació que la gent és molt crítica cap enfora, però poc crítica cap endins. I la crítica cap enfora és important però l’autocrítica ho és quasi més.”
“Hi ha masclisme a la ciència. De fet, la ciència, que en teoria és una cosa progressista i que hauria de ser capdavantera en algunes revolucions com la cerca de la igualtat, no ho és gens, està molt endarrerida i totes les dades ho corroboren. […] És una cosa que cal canviar, no perquè hagi d’anar millor o pitjor, sinó simplement perquè és injusta.”
“La informació és una magnitud física que existeix a la natura. […] L’única manera que tenim de saber aquesta informació que hi ha fora és la ciència. Els ulls no ens diuen aquesta informació, ni amb microscopis. Podem veure amb els ulls un bacteri, gràcies al microscopi, però les relacions entre fenòmens són quelcom físic que hi ha a la natura, i la ciència és l’òrgan, el sentit, que percep aquesta informació.”
“Trobo que ara el més important del pensament científic ja no és el mètode en si, sinó la interpretació objectiva posterior, és a dir, ‘agafar les cireres amb els ulls tancats’ i no fer Cherry picking.”
LA ‘RENDICIÓ DE COMPTES’, PRENDRE QUALITAT PER QUANTITAT O LA PRECARITZACIÓ DE LA FEINA A LA UNIVERSITAT:
Article de Sandra Obiol i Alícia Villar, professores del departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, sobre les dificultats de retre comptes en l’àmbit acadèmic i desenvolupar tasques extraacadèmiques de cura de persones dependents, típiques de les dones en aquesta societat patriarcal:
“El terme accountability, que es podria traduir com ‘rendició de comptes’, prové del món empresarial i s’ha estès, sovint emprat en anglès, al camp de la política i les institucions públiques. Entenem l’accountability com aquella relació en què A ret comptes a B d’alguna cosa, sempre que A estiga obligat a justificar les seues accions a B. Aleshores la relació entre A i B és clarament desigual. B té una posició de poder respecte a A, i B pot exigir allò que s’anomena en anglès answerability, l’obligació de donar resposta i el dret a obtenir-la, i, també, una altra dimensió com és l’enforceability, aquella capacitat d’exigir i fer acomplir. Totes aquestes relacions poden posar en marxa mecanismes de correcció i penalització. […] Aquestes transformacions compten amb conegudes visions crítiques que emfatitzen el gir actual que està tenint la universitat, encaminada cap a la comercialització […] immersa en el model del capitalisme acadèmic […]. ”
“L’extensió del model de l’accountability impulsa un ritme accelerat a l’hora de planificar la investigació, d’escriure i de presentar resultats, com també a l’hora de canalitzar i transmetre aquesta recerca en la docència.”
“En conclusió, en un entorn de rendició de comptes i amb objectius de millora de les posicions en els coneguts rànquings internacionals, no sembla haver-hi temps per a la reflexivitat, en un sentit de conèixer-nos millor i analitzar les nostres pròpies condicions de treball. Un símptoma de precarietat que alhora ens fa més vulnerables.”
“Es dissolen, doncs, les fronteres del treball remunerat i de la llar/família i la conseqüència n’és un esgotament profund i persistent.”
“Mentrestant la mètrica s’ha imposat de manera extensa i s’hi dóna un sentiment entre els acadèmics relacionat amb el creixement i el desenvolupament d’un ‘control planificat’ […]. Processos de mesura de la producció científica pròxims a una ‘cultura d’auditoria’ que s’expressen en la importància que està assolint la ‘cultura del rànquing’, millorar posicions per millorar l’atracció de talent i de finançament.”
“L’accountability com a sistema d’avaluació de la carrera científica està construïda sobre una idea molt concreta del fet de ser científic que coincideix amb perfils tradicionalment masculins: llargues, llarguíssimes, jornades evitant qualsevol distracció important que ens aparte de l’objectiu de produir. I la cura distrau i molt. Com assenyalàvem, el temps de cura i el temps de fer ciència són, a moments, clarament contradictoris i no tenir-ho en compte representa un greuge per a les dones. No es tracta, pensem, de parlar només d’assoliment de determinats nivells de productivitat equiparable entre dones i homes. La qüestió transcendent ací, pensem, són els efectes d’aquest assoliment sobre les persones, és a dir, l’esgotament, l’angoixa o la culpabilitat […], i que evidencia la ‘corrosió del caràcter’ dels científics amb la introducció de formes del nou capitalisme en la universitat […].”
PRODUCTES MIRACLE: QUAN LA CIÈNCIA CEDEIX EL TERRENY A LA PUBLICITAT:
Al seu article “Publicitat”, de la seua interessant secció habitual, “Els gèneres de la literatura científica”, en Jesús Purroy, Biòleg i escriptor, en fa ironia dels científics que s’avenen a col·laborar amb els publicistes:
“Quan el llenguatge de la ciència es posa al servei de la publicitat es donen les condicions que van fer escriure al premi Nobel de Medicina Peter Medawar: ‘La gent que escriu de manera enrevessada no sap escriure o en porta alguna de cap’. En aquest cas no hi ha dubte que els que preparen els missatges científics al voltant de tants productes miraculosos saben escriure. I dediquen el seu talent creatiu a tocar els ressorts que ens fan suspendre el judici crític i actuar de forma previsiblement irracional.”
ELS CONFLICTES D’ESCALA ENTREBANQUEN LA SOLUCIÓ DEL CANVI CLIMÀTIC:
Al seu article “Escala”, de la seua encisadora secció habitual, “Sociofolcologia”, en Ramon Folch, biòleg i socioecòleg, ens assabenta de la importància de conèixer l’escala d’un fenomen per poder-lo analitzar correctament:
“El món modern s’enfronta a reptes globals, és a dir, a conflictes d’escala gran. El canvi climàtic, per exemple, és un problema de mida petita i escala gran. Mida petita perquè ni es percep ni se soluciona en l’àmbit local. Escala gran, perquè abasta el planeta sencer i, sobretot, comporta canvis sistèmics de volada i, potser més encara, perquè la seva dimensió temporal remet al llarg termini. La qüestió seria: com podem aconseguir que l’entenguin els especialistes en distància curta i calendari escàs –els polítics, per exemple–, si és un fenomen d’abast global i tempo dilatat? […] El coneixement dels nivells escalars dels diferents fenòmens és fonamental per entendre les complexes cares de la realitat.”
Aquestes cites no esgoten ni de bon tros els “tastets de saviesa” que podem trobar en aquest número 92 de la sempre interessant revista Mètode, dirigida per Martí Domínguez. Bona lectura!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!