Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

16 de maig de 2016
0 comentaris

“Fragments escollits”: Cal treballar per la unitat de la llengua; la Biologia ens ho demostra.

La meua formació científica em va permetre fixar l’urc per la nostra llengua, encomanat des de ben petit per ma mare, i em va convertir en un ferm i humil defensor de la unitat de la llengua arreu del territori on es parla, que el nostre estimat mestre Joan Fuster popularitzà com Països Catalans.

De bon començament, la unitat de la llengua em sorgia espontàniament quan aplicava l’argument de la igualtat de tracte científic entre llengües: les diferències entre les variants dels català/ valencià són semblants a les que trobem a l’espanyol/ castellà o a l’anglès (americà o britànic), per posar exemples propers.

Després, les lectures de sociolingüística, branca de la ciència en la qual tenim molts bons representants valencians (“l’espina, quan naix ja punxa”), em va fer conscient del conflicte lingüístic a casa nostra, especialment al País Valencià, amb realitats punyents com la diglòssia a l’ús social, el bilingüisme personal o la indeturable substitució pel castellà hegemònic, amb tota la força de la llei de la seua banda i la traïdoria amb falsos arguments per part dels botxins d’aquesta substitució: mentre hipòcritament cercaven dividir-nos a valencians, principatins i illencs, tant cultural com políticament, per altra banda maldaven per proclamar la unitat hispànica, fins i tot més enllà de la pell de brau.

529px-Mapa_dialectal_del_català-valenciàSempre he estat admirador de la parla meridional del valencià i l’he trobada molt més propera que l’hegemònica del barceloní; tanmateix, sempre ho he tingut força clar quan la tria havia de ser entre espanyol o català barceloní, quan estava en joc la supervivència de la nostra estimada i diversa llengua.

Sense bandejar la riquesa lèxica i fonètica del nostre idioma i tenint en compte la delicada situació del català arreu, especialment fora del Principat, sempre he vist la necessitat d’una immersió lingüística dels nens en un estàndard comú (com fa, sense anar més lluny i per imposició, l’espanyol); tanmateix alguns experts aconsellaven que fóra millor un estàndard divers però convergent, per facilitar una adaptació progressiva al medi lingüístic dialectalitzat i ple de barbarismes castellans; per evitar així el rebuig de la societat receptora.

Si bé no en tinc les dades que ho demostren, em tem que a hores d’ara hem anat massa lluny amb la dialectalització, atiada per poders públics contraris a la unitat de la llengua, primer amb els “mitges tintes” dels (pseudo)socialistes i després amb els postfranquistes peperos, caparruts i hostils de mena.

Al meu entendre, sobretot en aquesta banda del país/ països, manca, entre d’altres, claredat d’objectius, coordinació amb institucions d’arreu del domini lingüístic i formació del personal indocumentat en aquestes qüestions, que encara ha de superar força prejudicis “injectats en vena” pel “blaverisme” espanyolista durant la “zombi” “batalla de València”, ressuscitada a dos per tres. En aquest sentit, no puc entendre com és possible que, després d’un any de tripartit valencià, encara no haguem recuperat almenys les emissions de Canal 9 ni de Ràdio 9, per no parlar de TV3, IB3, etc. (Cosa que m’enutja tot i la meua “desafecció” envers aquests mitjans, per tal com s’han gestionat fins ara.)

08416 La saviesa combinadaTotes aquestes qüestions me les ha remenades i aclarides en Joandomènec Ros, admirat ecòleg, llegit en llibres i traduccions i escoltat en classes magistrals a l’UCE, i actual president de l’Institut d’Estudis Catalans, que acaba de publicar un recull d’articles sota el títol “La saviesa combinada”, editat dintre de la col·lecció “Catàlisi” pel servei d’Edicions de la Universitat de Barcelona.

Concretament, les ha tractades en un dels articles d’aquesta obra (multidisciplinar com el seu autor, la qual recomane per reflexionar sobre ecologia i altres ciències): “Les llengües evolucionen, com ho fan les espècies biològiques” (“Llengües d’Amèrica. IV Fòrum de les Llengües Ameríndies”, Fundació Casa Amèrica Catalunya, 2007), d’on he escollit els fragments següents:

Una llengua, igual que una espècie biològica, és la resposta evolutiva a un entorn ambiental determinat… Una llengua té un origen i un substrat cultural i social (tots dos, per tant, són biològics –és fonamental entendre que la cultura i la societat són subproductes de la biologia i que no només la nostra espècie posseeix cultura i s’organitza socialment–) que, al llarg de milers o centenars d’anys, s’ha adaptat, també, a un entorn, a un temps natural i social, i l’explota (el descriu, el comunica, etc.) de manera eficient.

“De la mateixa manera que les espècies d’éssers vius que existeixen avui són el que queda d’un procés evolutiu que ha sofert moltes vicissituds…, les llengües actuals són el que queda de processos similars: algunes llengües van desapareixent, o estan a punt de fer-ho, per l’extinció dels seus parlants, sovint també per causes catastròfiques a un altre nivell que les extincions en massa del passat. Cal no oblidar també el ritme d’aquestes desaparicions, molt més lent en el cas dels organismes i gairebé instantani (a l’escala geològica) en el cas de les llengües. Altres llengües sorgeixen, ja sigui de bell nou (les artificials), ja sigui (més naturalment) per evolució de les preexistents.

Es fa necessari no menysprear de cap manera l’enorme riquesa que es perd amb aquestes “extincions lingüístiques. Però també cal no oblidar dues coses: 1) l’adaptació… entre la llengua i el seu entorn…; quan aquesta adaptació no existeix, la llengua no prospera…; 2) la recuperació (a partir d’allò que va romandre)… [pot] experimentar una embranzida espectacular…

“Les “grans” llengües del món (anglès, espanyol, etc.) evolucionen alhora en àmbits globals, però també en entorns locals, regionals, si es vol, i la conseqüència és que, lentament, s’estan diferenciant i, a llarg termini i malgrat els esforços unificadors d’acadèmies i governs, és gairebé segur que acabaran fragmentant-se [*], i les diferents parles que en sorgiran acabaran fent-se mútuament inintel·ligibles, com les espècies sorgides d’unes altres que acaben fent-se independents d’aquestes (o sigui, al final no són interfecundes). Avui ja veiem que cada cop és més difícil que un texà i un escocès s’entenguin, o que ho facin un quebequès i un natural de la Costa d’Ivori, o un canari i un de Salamanca (o, també, un mallorquí i un valencià). Són processos naturals contra el quals la fixació i la normativització d’una llengua per part de les acadèmies corresponents no poden fer gaire cosa [**]: una llengua “oficial” perdura, però s’exposa a apartar-se de la llengua parlada al carrer si no es renova (i es posa al dia) contínuament.

“No es pot mesurar la importància de les llengües… pel nombre de parlants… Una llengua és… un mitjà de comunicació entre éssers vius i això la converteix en un apèndix cultural de primer ordre, com ho són les eines o la vida social. No s’entendria l’evolució cultural de la nostra espècie sense la capacitat de comunicar-se els parlants, ni l’evolució biològica, que també en depèn.

“Recentment, dos estudis independents han demostrat que criteris biològics i models evolutius permeten predir amenaces per a les llengües parlades. L’aïllament (per exemple, en illes separades per un oceà) pot produir llenguatges separats, de la mateixa manera que les barreres geogràfiques promouen l’especiació biològica.

La reducció de parlants dels idiomes menys usats és més gran en regions on l’economia creix més ràpidament, com en les tropicals, o on penetren amb força idiomes dominants per altres raons, com a l’Himàlaia.

“Tractar els idiomes de la mateixa manera que les espècies amenaçades ens podrà ajudar a predir quins seran més vulnerables o tindran un risc més gran d’extinció en el futur; però per evitar-ho caldran polítiques i recursos adients.

“Si algú pensa… que l’anglès (com a exemple màxim de globalització) ens ho resoldrà tot, està equivocat, i per diversos motius.

“Ens trobem, en l’actualitat, en una situació de total insostenibilitat, no només en relació amb el medi, sinó en la manera d’explotar-lo i extreure’n recursos de tota mena. Són moltes les veus… que ens diuen que, si mantenim aquest ritme de creixement desaforat, ni amb tres planetes Terra n’hi hauria prou per proveir-nos dels recursos alimentaris, energètics i d’altres que la nostra societat occidental necessita… Ens cal tornar… a maneres sostenibles d’agricultura, ramaderia, pesca, ocupació del territori, apropiació d’aigua i de fusta, generació d’energia, etc… I això requereix el coneixement del medi que només pot donar una llengua que s’ha format per anomenar les coses i els processos d’aquest medi. La protecció de l’entorn i dels seus recursos, i, sobretot, l’explotació sostenible d’aquests, no es podrà fer sense la protecció de les llengües i, és clar, la dels seus parlants. Les llengües són elements de comunicació; els diccionaris, igual que els museus, estan plens de paraules que ja no s’usen: d’oficis antics, d’eines, d’atuells, etc. Doncs és molt probable que haguem de tornar a utilitzar-les, que haguem de recuperar la saviesa que permetia l’explotació racional de l’entorn.

“Per exemple, l’agricultura sostenible actual a l’Amèrica Central, que està substituint amb avantatges clars l’agricultura moderna, és la que practicaven els avantpassats precolombins dels pobles actuals. Només gestionant correctament la terra es pot aconseguir la quantitat i la qualitat necessàries d’aliments i, al seu torn, la protecció del medi.

“És clar que hi ha arguments morals, ètics, d’equitat, etc., per mantenir les llengües del món. Però, de la mateixa manera que es pot demostrar que existeixen raons funcionals per conservar la biodiversitat…, també cal insistir en aquest valor real que tenen els parlars dels pobles del món.

* I encara més quan tenim un Estat que treballa a favor de la fragmentació, del secessionisme de les variants dialectals de les llengües no oficials, seguint la màxima “divideix i venceràs”.

** I encara menys quan tenim un Estat que treballa en contra de la fixació i la normativització de les llengües no oficials com la nostra. 

Valencià/ Català/ Balear…

12108533-7912-thickbox


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.