Observar, llegir, escriure

“En tot home es troben pertinences múltiples sovint oposades que fan mal. En alguns casos això és evident a primera vista; en d’altres, cal fer l’esforç de mirar-s’ho de més a prop.

‘Obligades a escollir’… Obligades per qui? No sols pels fanàtics i els xenòfobs de tota mena, sinó també per vostè i per mi, per tots nosaltres. A causa, justament, per aquests hàbits de pensament i d’expressió que tenim tan arrelats, a causa d’aquesta concepció estreta, exclusiva, falsa i simplista que redueix la identitat sencera a una sola pertinença proclamada amb furor. Em venen ganes de cridar: és així com ‘fabriquem’ els assassins!

Una vida dedicada a l’escriptura m’ha ensenyat a desconfiar de les paraules. Les que semblen més transparents són sovint les més traïdores. Un d’aquests falsos amics és justament la ‘identitat’.

És justament això el que caracteritza la identitat de cadascú: que és complexa, única, insubstituïble, impossible de confondre’s amb cap altra. Si hi insisteixo tant és per culpa d’aquest costum encara tan estès i al meu entendre molt perniciós, i que fa que ens limitem a dir, per afirmar la nostra identitat, ‘sóc àrab’, ‘sóc francès’, ‘sóc negre’, ‘sóc serbi’, ‘sóc musulmà’, ‘sóc jueu’…

Per facilitat englobem la gent més diferent dins el mateix vocable [els gentilicis], per facilitat també els atribuïm crims, accions i opinions col·lectives… Em sembla important que cadascú de nosaltres prenguem consciència del fet que les paraules que fem servir no són innocents, sinó que contribueixen a perpetrar judicis que al llarg de la Història han demostrat ser perversos i funestos.

La identitat no ve donada d’una vegada per totes, sinó que es construeix i es transforma al llarg de l’existència.

És innegable que el que determina la pertinença d’una persona a un grup donat és essencialment la influència d’altri; la influència dels qui té a prop –pares, compatriotes, correligionaris–, els quals intenten fer-se’l seu, i la influència dels qui té enfront, els quals s’esforcen per excloure’l. Cadascú de nosaltres ha d’obrir-se pas entre els camins en què és empès i els que li són prohibits o plens de paranys sota els peus; ningú és de cop si mateix, ningú no es limita a “prendre consciència” del que és, sinó que esdevé el que és; no es limita a “prendre consciència” de la seva identitat, sinó que l’adquireix a poc a poc.

Els altres li fan sentir, amb la paraula o la mirada, que és pobre, coix, baix… –tot un seguit de diferències, petites o grans, que perfilen la personalitat i forgen comportaments, opinions, pors i ambicions, i que sovint són molt formatives, però que a vegades són traumàtiques per a tota la vida. Són aquestes ferides les que determinen, a cada etapa de la vida, l’actitud dels homes envers les seves pertinences, així com la jerarquia entre aquestes… La identitat d’una persona no és una juxtaposició de pertinences autònomes…, sinó un dibuix damunt una pell tesa: n’hi ha prou que toquem una sola pertinença perquè vibri tota la persona. D’altra banda, sovint tendim a reconèixer-nos en la pertinença més atacada.

Aleshores, la pertinença qüestionada –-el color, la religió, la llengua, la classe…—envaeix la identitat sencera. Els qui la comparteixen se senten solidaris, s’ajunten, es mobilitzen, s’animen mútuament, ataquen ‘els d’enfront’. Per ells, ‘afirmar la seva identitat’ esdevé forçosament un acte de coratge, un acte alliberador… Naturalment, en tota comunitat maltractada apareix algun capitost. Tant si són violents com calculadors, les seves declaracions extremistes serveixen de consol…: Passi el que passi, ‘els altres’ s’ho ben mereixen, ‘nosaltres’ no oblidarem mai ‘tot el que hem hagut d’aguantar’ des del començament dels temps. Cada crim, cada humiliació, cada moment de pànic, els noms, les dates, les xifres. Sé perfectament que la por pot incitar al crim qualsevol ésser humà.

Si a cada pas en la vida ens trobem amb una decepció, una desil·lusió, una humiliació, no és normal [llavors] sortir-ne amb la personalitat malmesa? No és normal, sentir amenaçada la pròpia identitat? No és normal, tenir la sensació de viure en un món que pertany als altres, que obeeix a regles decretades pels altres, un món en què un és com un orfe, un estranger, un intrús o un pària? Com evitar que alguns tinguin la impressió d’haver-ho perdut tot, de no tenir ja res per perdre, i que acabin desitjant, com Samsó, que l’edifici s’ensorri, Senyor!, damunt seu i damunt l’enemic? No sé si molts dels que adopten posicions radicals fan conscientment un raonament d’aquesta mena. De fet, no els hi cal. No cal descriure la ferida perquè faci mal.

Després de cada nova matança ètnica ens demanem, amb raó, com és possible que els éssers humans arribin a cometre aquestes atrocitats. Alguns excessos ens semblen incomprensibles i la seva lògica indesxifrable. Aleshores parlem de follia assassina… El que anomenem per comoditat “follia assassina” és aquesta propensió dels nostres semblants a transformar-se en assassins quan senten la seva tribu amenaçada.

En tots nosaltres hi ha un Mr. Hyde; el que cal és impedir que coincideixin les condicions d’emergència del monstre… La [reflexió] que recorre… les pàgines d’aquest llibre podria formular-se així: si els homes de tots els països, condicions i creences es transformen tan fàcilment en assassins, si els fanàtics de tota mena aconsegueixen tan fàcilment d’imposar-se com a defensors de la identitat, és perquè [mantenim] la concepció heretada dels conflictes del passat, que molts rebutjarien si l’examinessin de més a prop, però [a la qual] encara ens hi sentim lligats per costum, per falta d’imaginació o per resignació, i així contribuïm, involuntàriament, als drames que en el futur ens trasbalsaran de debò.

La concepció que denuncio –la que redueix la identitat a una sola pertinença— situa els homes en una actitud parcial, sectària, intolerant, autoritària i de vegades suïcida, transformant-los sovint en homicides o partidaris d’homicides. La seva visió del món és deformada i distorsionada. Els qui pertanyen a la mateixa comunitat són “els nostres”, [però], encara que ens solidaritzem amb el seu destí, no ens estem de ser tirànics amb ells; si els considerem ‘tous’, els denunciem, els terroritzem, els castiguem com a ‘traïdors’ i ‘renegats’. Pel que fa als altres, els de l’altre bàndol, mai no intentem posar-nos al seu lloc, ens neguem a demanar-nos si, sobre aquesta o aquella qüestió, no podrien tenir part de raó, no deixem que ens afecten les seues queixes, els seus sofriments, les injustícies de què han estat víctimes.

Perquè s’estableixi una relació diferent, no tan sols amb els altres sinó també amb la pròpia ‘tribu’, només cal que cadascú concebi la pròpia identitat com quelcom fet de múltiples pertinences…, que cadascú vegi en si mateix, en els seus orígens i la seva trajectòria, diferent confluències, diferents contribucions, diferents mestissatges, diferents influències subtils i contradictòries. Aleshores ja no hi haurà simplement un ‘nosaltres’ davant d’un ‘ells’…, sinó que hi haurà, al ‘nostre’ cantó, persones amb les quals puc tenir molt poca cosa en comú i, al ‘seu’ cantó, persones de les quals em puc sentir extremament a prop.

A tot arreu, en cada societat dividida, hi ha homes i dones que porten dins seu pertinences contradictòries, que viuen en la frontera de dues comunitats oposades, éssers travessats, per dir-ho així, per línies de fractura ètniques, religioses o d’altre tipus. No es tracta d’un grapat de marginals: es poden comptar per milers –-per milions–, i no pararan de créixer.  Com que són ‘fronterers’ –de naixement, o pels atzars de la seva trajectòria…–, poden tenir el seu pes en els esdeveniments i fer inclinar la balança en un o altre sentit. Els que puguin assumir plenament la seva diversitat serviran d’’enllaç’ entre les diferents comunitats i les diferents cultures, i faran de ‘ciment’, per dir-ho d’alguna manera, en les societats en què visquin. En canvi, els qui no puguin assumir la pròpia diversitat aniran a parar, en alguns casos, al camp dels més virulents dels assassins per motius d’identitat, i s’acarnissaran amb els que representin aquella part de si mateixos que voldrien eliminar. Un ‘odi de si mateix’ no poc freqüent al llarg de la Història…

La llengua és per vocació l’eix de la identitat cultural, i la diversitat lingüística, l’eix de qualsevol diversitat… No hi ha res tan perillós com intentar trencar el cordó maternal que lliga un home a la seva llengua. El fet que es trenqui o que es vegi greument malmès té repercussions desastroses en el conjunt de la personalitat.”

Aquests fragments corresponen a la traducció de Carles Blesa de l’assaig “clàssic” d’Amin Maalouf, “Les identitats que maten” (La Campana, 2009); obra que es manté força fresca disset anys després. Les reflexions que ens hi ofereix sobre el concepte i els sentiments associats a aquest element de la personalitat, que implica el reconeixement de formar part d’un grup i no d’altre, i que, inevitablement, porta associat una confrontació de les diferències entre la “meua” “tribu” i la dels “altres”. Des de la seua condició de libanès, àrab i catòlic, emigrat a França, sofridor d’una concepció massa rígida i reduccionista d’aquest concepte (considerat com d’una sola pertinença, en lloc de les múltiples que ens enriqueixen i ens fan únics i irrepetibles), ens vol mostrar els perills d’aital forma de pensar, la qual és l’embrió de la violència interètnica o interreligiosa; extremismes que poden arribar a portar matances i guerres, d’aquí el títol. L’evident empatia pels qui suporten aquest tipus de situacions l’empeny a fer una crida pel respecte radical de les diferències entre nosaltres, a una lluita per la universalitat de la democràcia, la llibertat i la igualtat (en aquest sentit, adverteix que la llei de la majoria de vegades és sinònim de dominació i discriminació) que alhora no supose una uniformització empobridora (un dels perills de la mundialització creixent); una crida contra tot el que entrebanque l’expressió de la multiplicitat lingüística i cultural (en això, es declara radical). Ens fa veure que les pertinences que conformen la nostra identitat són diverses i canviants al llarg de la vida; com es construeixen per la influència directa de la família i la societat, i de les nostres bones o males experiències amb els altres, que ens hi empenyen sense ni tan sols adonar-nos-en; com les pertinences més qüestionades són les que més ens defineixen, envaint la identitat sencera; com de vegades ens deixem “consolar” perillosament pels líders extremistes que diuen defensar-nos-en; com els individus “fronterers” entre diverses identitats oficials poden ser decisius en el necessari canvi de paradigma… Ens transmet que cal modificar, personalment i social, el concepte parcial, sectari, intolerant, irracional… de la nostra identitat; cal que la concebem múltiple, mestissa, de vegades contradictòria, única, oberta, respectuosa i canviant. Finalment ens invita a incloure en la nostra identitat la pertinença a la humanitat sencera. Una obra imprescindible per reflexionar-hi; on, si bé no hi trobarem solucions concretes al nostre cas concret, albirarem camins segurs per arribar a una mundialització que respecte també la diversitat cultural. Tanmateix, trobe a faltar alguna reflexió sobre les bases econòmiques de la dominació i explotació dels humans per una minoria dirigent, mitjançant la manipulació interessada del concepte d’identitat.