Observar, llegir, escriure

A continuació us mostraré un tast de frases –en versió catalana— extretes de la interessant antologia del pensament llibertari que ha publicat en Carlos Taibo, amb el títol “Libertari@s. Antologia de anarquistas y afines para uso de las generaciones más jóvenes, y de las que no lo son tanto” (Los Libros de la Catarata, 2017). Un petit tresor que us presentava a l’apunt anterior. Unes frases de guiatge per a l’alliberament personal i social. Els títols que les encapçalen són els del llibre.

LA SOCIALDEMOCRÀCIA:

“Quant major és l’èxit electoral i el poder polític [dels socialdemòcrates], més conservadors esdevenen i més accepten les condicions existents. Allunyats de les condicions de vida dels treballadors, mantenint un avida d’opulència, esdevenen “gent pràctica”. En observar de primera mà com funciona la màquina política, el seu llibertinatge i corrupció, han deduït que dins d’aquest toll d’enganys i suborns no hi ha esperança per al socialisme. Són ben pocs els qui troben el coratge per a fer-ho saber als treballadors, entre d’altres perquè suposaria el final de la seua carrera política, amb la corresponent pèrdua de diners i avantatges. Manquen de prou fermesa i honradesa per nadar contra corrent. […] Guanyar vots esdevingué el seu principal objectiu. Per aconseguir-ho, hagueren de renunciar a moltes coses; hagueren de suprimir al seu programa les referències que podien suposar la persecució de les autoritats i el rebuig de l’Església… Deixaren de parlar de revolució. Deixaren de descriure el govern com un mal, com un agent d’esclavatge. Així, els socialistes d’avui posen tot el seu esforç en reforçar la fe en l’eficàcia de l’autoritat i del govern, en l’Estat.” (Alexander Berkman, pàgs. 74-75).

 L’AUTOGESTIÓ:

“El municipalisme llibertari no aspira a ornar amb detalls prescindibles els “vels democràtics” i aconseguir “reformes democràtiques”. Ni pretén aconseguir que homes i dones participen de forma activa en una estructura que, disfressada per a semblar el contrari, ha estat composada per a controlar-los. La proposta és l’antítesi de l’Estat… En una societat ecològica, les assemblees municipals que exerciran la democràcia directa triaran els seus delegats perquè defensen les seues propostes en un consell confederal… No els serà permès prendre decisions polítiques fora d’aquestes instruccions… El consell confederal sols desenvoluparà funcions administratives, especialment la coordinació i execució de les polítiques formulades per les assemblees.”  (Murray Bookchin, pàgs. 108-109).

“Són incompatibles l’existència d’un sistema social autogestionat i el manteniment de les jerarquies… Des de ben petits se’ns fica al cap la idea que allò “natural” és que uns manen i altres obeeixen, que uns posseeixen grans quantitats de bens superflus mentre d’altres no tenen prou del necessari… En una societat autogestionada totes les decisions les pren la col·lectivitat, que al seu torn és afectada per aquestes. L’única limitació naix de la coexistència amb altres unitats col·lectives.” (Cornelius Castoriadis, pàgs. 109-110).

EL SUPORT MUTU:

“Com més comprèn la solidaritat cada membre de la societat, millor es desenvolupen les dues qualitats que són els factors principals de victòria i de progrés: per una banda, el valor, i per altra, la lliure iniciativa de l’individu… Amor, simpatia i autosacrifici fan un paper immens en el desenvolupament progressiu dels nostres sentiments morals. No és, però, sobre l’amor ni sobre la simpatia sobre el que s’alça la societat humana, És sobre la consciència […] de la solidaritat. Parlem del reconeixement inconscient de la força que cada ésser humà obté de la pràctica del suport mutu, de l’estranya dependència que hi ha entre la felicitat d’un i la dels altres, del sentiment de justícia, o d’igualtat, que fa que l’individu considere que els drets de tots els altres són iguals al propi. Sobre aquesta ampla i necessària base s’han desenvolupat els sentiments morals més alts.” (Piotr Kropotkin, pàgs. 110-111).

LES SOCIETATS PRIMITIVES:

“L’autogovern, l’autogestió, el suport mutu, el compartir, la igualtat, la llibertat, la fraternitat es practicaran i es desenvoluparan millor si els homes viuen en petites comunitats.” (Jayaprakash Narayan, pàg. 124).

“L’autoritat que domestica assumeix moltes formes, algunes de les quals són difícils de reconèixer. El govern, el capital i la religió són alguns dels rostres més obvis de l’autoritat. Però la tecnologia, el treball, el llenguatge, amb els seus límits conceptuals, amb els seus assentats hàbits d’etiqueta i propietat, són també autoritats que domestiquen, que fan que deixem de ser salvatges, juganers i rebels per esdevenir productors i consumidors domats, avorrits i infeliços. Aquests fenòmens actuen sobre nosaltres de manera insidiosa, limiten la nostra imaginació, cancel·len els nostres desitjos, anul·len la nostra experiència vital. I és en aquest món creat per aquestes autoritats, el món civilitzat, on vivim.” (Feral Faun, pàg. 125).

“Ara sabem que la vida abans de la domesticació i de l’agricultura es caracteritzava per l’oci, la intimitat amb la natura, una saviesa sensual, la igualtat sexual i la salut. Aquesta fou la naturalesa humana durant un parell de milions d’anys, abans de l’esclavització per sacerdots, reis i caps… […] Hem assumit un monstruós i equivocat gir que, a l’empara de la cultura simbòlica i la divisió del treball, ens ha conduït des d’un lloc de plaer, coneixement i plenitud fins a l’absència de tot això que trobem al cor de la doctrina del progrés. Buida i generadora de buit, la lògica de la domesticació, amb l’objectiu de controlar-ho tot, ens ofereix ara l’ensorrament de la civilització que ha ensorrat el nostre descans. En assumir que la natura és inferior, hom permet la dominació exercida per aquests sistemes culturals que aviat faran que la Terra siga realment inhabitable.” (John Zerzan, pàgs. 126-127).

LA MARE NATURA:

“Ací es malbarata inútilment treball per a mantenir la quadra, la gossera i el servei del ric; allí per atendre els capricis de les mantingudes d’alt nivell i el luxe depravat dels vicis elegants; en altre lloc per a exigir que el client compre el que no necessita o col·locar, per mitjà de la propaganda, un bé de mala qualitat; més enllà per a produir aliments nocius per al consumidor, però beneficiosos per al fabricant i el venedor.” (P. Kropotkin, pàg. 134).

“El programa socialista ha de presentar-se com allò que és: un programa d’humanització del treball i de la societat. […] la crítica revolucionària de la societat capitalista ha de prendre cos al voltant d’un eix nou: ha de denunciar, en primer lloc, la condició inhumana i absurda del treball contemporani, en totes les seus dimensions. Ha de desemmascarar el que d’arbitrari i monstruós hi ha en l’organització jeràrquica de la producció i de la societat, la seua manca de sentit, l’enorme malbaratament i els antagonismes que genera, la incapacitat que assetja els dirigents, les contradiccions i la irracionalitat de la gestió burocràtica, en definitiva, de l’empresa, de l’economia, de l’Estat i de la societat.“ (C. Castoriadis, pàgs. 140-141).

ANTIMILITARISME:

“Amb l’ajut d’enginyoses fórmules d’idiotització, perfeccionades amb el decurs dels segles, aquests cabdills han encapçalat disciplinats exèrcits formats pels homes que provenen del servei militar. La disciplina constitueix un mètode singular per a l’educació dels homes. En molt poc de temps hom aconsegueix privar-los de la qualitat més valuosa i notable de la seua naturalesa –parlem de la raó lliure– i se’ls redueix al paper de màquines, instruments de matar en mans dels seus superiors. […] Sabem, encara més, que sols hem de tenir por de vosaltres, els governs, que […] us capfiqueu a enfrontar-nos els uns amb els altres, per a més endavant, sota pretext de garantir la nostra seguretat, cridar-nos perquè ens fem càrrec de flotes, exèrcits i ferrocarrils que tan sols serveixen les vostres ambicions. […] Afirmeu que el vostre propòsit és protegir, en el nostre interès, la propietat de la terra, quan realment tots els vostres esforços s’adrecen a garantir que la terra reste en mans d’empreses, banquers i gent rica. […] Les vostres lleis no protegeixen la propietat de la terra. El que fan és permetre que aquesta se li furte a qui la treballa. Ens conteu que feu el que és a les vostres mans per impedir que a ningú se li sostraga el fruit del seu treball, quan en realitat feu tot el contrari.” (Lev Tolstoi, pàgs. 144-145).

“No existeix la “pàtria” per a un home digne d’aquest nom. O, si de cas, existeix una de sola: aquella en la qual lluita pels drets vertaders, viu i eixampla els seus afectes. Aquesta pàtria, però, s’estén a tota la Terra! […] En lloc d’anar a escanyar els altres, com ara succeeix, haurien d’estrènyer les mans més enllà de les fronteres i unir els seus esforços per a fer la guerra contra els seus vertaders i únics enemics: l’autoritat i el capital.” (Jean Grave, pàg. 149).

“I quan la competició capitalista per acréixer els beneficis i controlar els mercats provoca una guerra, als capitalistes i els seus lacais, els polítics i la premsa, els agrada cridar “Salva la teua pàtria”, alhora que exalten el fals patriotisme i t’obliguen a lluitar per ells en les seues batalles.” (A. Berkman, pàg. 150).

CONTRA LA SOCIETAT PATRIARCAL:

“Pel que fa a la pila de noies i dones treballadores, quin tipus d’independència obtenen quan substitueixen l’estretor i la manca de llibertat de les seues llars per l’estretor i la manca de llibertat de la fàbrica, la botiga, el magatzem o l’oficina?” (Emma Goldman, pàg. 155).

“La teoria més bàsica identifica en la família nuclear la base de tots els sistemes autoritaris. La lliçó que el nen aprèn, des del pare al mestre, al cap i a déu, és la que dicta que cal OBEIR la gran veu anònima de l’autoritat. Transitar des de la infantesa fins a l’edat adulta exigeix esdevenir un complet autòmat, incapaç de fer-se preguntes i, fins i tot, de pensar amb claredat.” (Peggy Kornegger, pàg. 158).

L’EDUCACIÓ LLIBERTÀRIA:

“Qualsevol educació racional no és al capdavall sinó la immolació progressiva de l’autoritat en profit de la llibertat. El fi darrer de l’educació ha de consistir en formar homes lliures i plens de respecte i d’estima per la llibertat dels altres.” (Mijail Bakunin, pàg. 160).

“Els qui governen han tingut cura sempre de dirigir l’educació del poble i saben millor que ningú que el seu poder està basat quasi plenament en l’escola, i per això la monopolitzen cada vegada amb més afany.” (Francesc Ferrer i Guàrdia, pàg. 161).

“L’escola subjecta els nens físicament, intel·lectualment i moralment per a dirigir el desenvolupament de les seues facultats en el sentit desitjat, i els allunya del contacte amb la natura per a modelar-los a la seua manera. Heus ací l’explicació del que he dit abans: la cura que han tingut els governs en dirigir l’educació dels pobles i el fracàs de les esperances de llibertat dels homes. Educar equival actualment a domar, ensinistrar, domesticar. […] Per a portar-la a terme [el tipus d’educació al servei del poder de les elits] s’han inspirat senzillament en els principis de disciplina i autoritat que guien els organitzadors socials de tots els temps, els quals no tenen més que una idea força clara i una voluntat: que els nens s’acostumen a obeir, a creure i a pensar segons els dogmes socials que ens regeixen.” (F. Ferrer i Guàrdia, pàg. 162).

“No tenim por a dir-ho: volem homes capaços d’evolucionar contínuament; capaços d’enderrocar, de renovar constantment els mitjans i de renovar-se ells mateixos; homes la independència intel·lectual dels quals siga la força suprema, que no se subjecten mai a res; disposats sempre a acceptar el millor, joiosos pel triomf de les idees noves i que aspiren a viure vides múltiples en una de sola. La societat tem aitals homes: no podem, doncs, esperar que aquesta vulga mai una educació capaç de produir-los.” (F. Ferrer i Guàrdia, pàg. 163).

“La nostra forma de viure i de treballar modifica la nostra forma de pensar i de sentir (i a l’inrevés), de tal forma que la revolució comença quan els canvis verificats en la consciència esdevenen canvis en l’acció, en la conducta.” (P. Kornegger, pàg. 166).

[La imatge de capçalera l’he manllevada del cartell de la XVIIª Mostra del Llibre Anarquista de València, 2017.]