Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

20 de gener de 2017
0 comentaris

Fitxa de lectura: “El temps de les cireres”, de Montserrat Roig.

Gènere literari: NOVEL·LA. Títol: “EL TEMPS DE LES CIRERES”. Autora: MONTSERRAT ROIG (Barcelona, 1946-1991) va dedicar-se al periodisme d’investigació i a la narrativa. Es va donar a conèixer el 1970 amb “Molta roba i poc sabó”, un recull de contes, i el 1989 en va publicar un altre, “El cant de la joventut”. El 1972 va publicar la seva primera novel·la, “Ramona, adéu”, i la van seguir “El temps de les cireres” (1977), “L’hora violeta” (1980), “L’òpera quotidiana” (1982) i “La veu melodiosa” (1987). De la seva obra periodística destaquen “Els catalans als camps nazis” (1977) i “L’agulla daurada” (1986), a més del recull de cròniques “Un pensament de sal, un pessic de pebre” (1992). Editorial: EDICIONS 62. Col·lecció: EL BALANCÍ, nº 763. Edició: 1ª en aquest format, octubre del 2016. Edició commemorativa del 25é aniversari de la seua mort. Pàgines: 272. Argument: Després d’haver viscut durant dotze anys a França i Anglaterra, la Natàlia torna a la Barcelona dels anys setanta, on retroba el passat i el present de la seva família: uns personatges que enmig de la grisor de l’època busquen desesperadament el sentit de les seves vides.

portada_el-temps-de-les-cireres_montserrat-roig_201606151158Reconec que l’autora fa un bon ús d’un estil transgressor de l’escriptura tradicional, ajuntant-ho tot, descripcions i diàlegs, quasi sense punts i a part. És un opció que, ras i curt, no em fa el pes. Deixant-ho de banda i passant per sobre d’alguna errada clamorosa, com això de la dieta a base d’hidrocarburs (en lloc d’hidrats de carboni), he d’afirmar que aquesta justament lloada narració de la Montserrat Roig aconsegueix colpir-me i interessar-me fins a les darreres paraules. Aquesta història d’un parell de nissagues familiars de classe mitjana-alta, que s’entrecreuen a la Natàlia, protagonista principal, ens informa de la renúncia de les classes benestants catalanes a uns ideals de llibertat compartits amb tothom, obsedida pels diners i el poder, que s’hagueren de partir amb els capitosts de la dictadura feixista. Obra de caràcter psicològic, ambientada en ple franquisme, on l’ambient d’opressió militar, d’obscurantisme religiós, de terrorisme polític i cultural, s’endevina mitjançant els diàlegs i els pensaments dels personatges. El luxe, la superficialitat, l’estupidesa cultural en què aquests viuen és la punta de l’iceberg que sura sobre una base d’egoisme, renúncies, hipocresia, insensibilitat, masclisme, violència…, que finalment els “passarà factura”. La trama, composta de diàlegs i actes socials de la vida quotidiana d’aleshores, dibuixen un quadre on “el temps de les cireres”, o temps de la felicitat, queda per als records idealitzats de joventut o per a un futur que, ara sabem, no s’esdevindrà com cal. Temps perdut, olor de por, so de records, malalts de quietud, només somnis: tot això i més ens mostra ‘El temps de les cireres’ de Montserrat Roig. Recomanable.

Bona lectura!

Algú ho havia de dir!: Ja són ganes de confondre al personal! No m’agrada gaire la “modernor”, l’esnobisme de la transgressió de les normes d’escriptura tradicional, per ajuntar-ho tot, descripcions i diàlegs, quasi sense punts i a part; creant malentesos a tort i a dret i sense deixar-te gairebé ni “alenar”! És evident que això cerca un efecte determinat; potser li dóna un “aire abstracte”, “poètic”(?), d’”angoixa existencial”; tal vegada una “textura”, “sabor” o “color” originals a la composició. De vegades pense que és com un menjar mal paït, que et contorba la ment i et provoca aquest “vòmit”. Respectant la decisió de qui ho empra, pense que, si l’autor (o l’editor) no ho explica de bon començament per evitar confusions dels lectors (com hom fa als textos científics), indica una intenció d’amagar altres vergonyes, que a la fi signifiquen l’imperi de la forma sobre el fons, una literatura més decorativa que no pas intel·lectualment enriquidora (ho acompare, “mutatis mutandis”, amb la pintura figurativa “versus” l’abstracta o decorativa). Tot i ser una opció ben respectable, no em deixa d’emprenyar i em sembla una llàstima, tot plegat. Si me n’adone abans de triar un llibre escrit així, el torne a deixar al prestatge d’on l’he agafat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.