Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

7 de juny de 2014
0 comentaris

Estimada joventut, no tornes més

En general, m’ha agradat la novel·la “Totes les cançons parlen de tu”, de Xavi Sarrià, publicada per Sembra Llibres en març d’aquest any.

Les cançons que ens arriben a emocionar parlen d’un mateix, de com pensa i sent o, millor, de com pensava i sentia. Hi ha qui les cançons i la música li diuen força coses, com a l’autor de la novel·la, i ho comprenem de seguida. A d’altres, però, no ens parlen tant.

 L’autor ens en parla amb profusió, precisió i passió, de cançons escoltades i sobretot interpretades, perquè això ha estat el moll de l’os de la seua vida d’adolescent i de jove, quan fou membre fundador de grups de rock; el darrer, Obrint Pas, que ha deixat un senyal inesborrable en molts joves catalans i que tot just fa uns dies es va acomiadar dels escenaris.

 

De bell començ ens grinyola el llenguatge emprat, per l’ús de paraules castellanes —normalment de l’argot usat pel joves, alhora groller i afectuós—; però després, superats els primers dubtes, ho trobe encertat, en fer-me més reals els personatges; tot i que aquests mots jo els escriuria en cursiva.

Trobe dues parts a l’obra: una primera on es barreja reflexió i acció, i una segona —tret del final— amb domini de l’acció. Haig de dir que la primera fórmula és la que més m’ha agradat, perquè em permet identificar-me millor amb el narrador. La segona no és pas dolenta, fins i tot intuesc que pot tenir més “ganxo” entre els lectors habituals de ficció, que no és el meu cas.

M’ha sobtat aquesta identificació meua, tractant-se d’una recreació dels norantes del segle passat, que no es correspon exactament amb el que s’esdevingué a la meua generació, a edats i ambients semblants, però immediatament anterior. La meua experiència fou més aviat semblant a la de la mare del protagonista, amb músiques com la de Llach, Mª del Mar Bonet, Al Tall… —per la banda de casa— o del pop rock “suau” de parla anglesa com Dire Straits, Roxy Music, The Police, The Allan Parson’s Project, Queen, The Communards… i d’altres grups, autors de ritmes ballables a les discos d’aleshores. Sense oblidar la música anomenada clàssica, amb predominança d’autors barrocs. En el meu cas, la música que em colpeix, em porta normalment sentiments d’amor i desamor, i d’altres desfetes; una delectança insana, una malenconia de la qual defuig.

Si us sóc sincer, realment jo no vaig ser protagonista d’ambients com els que ens narra en Xavi Sarrià —els vaig viure quan fregava els 30 i vivia a un poble de la rodalia del cap i casal. Quan en vaig conèixer en els 80, ho vaig fer més aviat com a espectador, de la mà d’un amic que sí que n’era —de protagonista. Trobava aquell aïllament compartit, aquells “viatges” amb final “buit” —resultat de l’ús de drogues recreatives, químiques o musicals— típic del tarannà experimentador i transgressor jovenívol, instrumentalitzat pel sistema imperant, tot i que erròniament —al meu entendre— auto-convençut com d’”anti-sistema”. Evidentment, estic pensant en persones “enamorades” d’aquest estats de consciència alterats. Recorde haver vist joves que els cap de setmana seguien un ritus força estudiat, per assolir aquestes sensacions d’evasió, desinhibició, desconnexió, al·lucinació… durant el major nombre d’hores, tot visitant pubs fins a cloure la nit —o començar el dia— en locals “after hours”: que si començaven per cervesa, després combinat, cafè per no adormir-se, algun licor, porro… Sempre respectant aquestes persones, comprenent-les i, fins i tot, estimant-les, pensava que quin malbaratament d’energia, dia rere dia, quan aquesta era tan necessària per canviar l’estat de les coses que realment no els agradaven, com haver d’estudiar o treballar en allò que no volien, la manca de mitjans materials per a viure, la discriminació o incomprensió dels seus majors… Enlloc d’afrontar-s’hi, se n’evadien. Tenien por. Els entenia, si no fos perquè posaven en perill real la seua salut psíquica, la seua personalitat. Tanmateix, pense que no hem de fer-hi massa escarafalls, ja que tots hem passat de joves per una fase semblant, amb abús de drogues —químiques o d’altre tipus, legals o il·legals— o sense.

Per altra banda, llegint l’obra, compare i comprenc que els 90 foren més violents que els 80. Potser pel tipus de drogues usades pels joves? Pel tipus de música? Tal vegada per l’anomenat “desencant” amb la cosa pública; la desactivació de l’associacionisme aconseguit pel règim polític del PPPSOE?.. Supose que una mica de tot.

Totes les iniciacions i els canvis a la vida són naturalment traumàtics. Hi ha qui voldria tornar a ser jove sabent el que sap ara. Tant de bo! La realitat, però, és ben bé una altra: no hi podem tornar així. Si ho tenim en compte, el meu desig és un altre: Estimada joventut, no tornes més! Pense que és millor la saviesa de la maduresa i sobretot la de la vellesa.

Enhorabona, Xavi!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.