Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

17 d'octubre de 2016
0 comentaris

Enric Llopis: un valuós testimoniatge dels defensors de l’Horta de València.

De primer antuvi, quan el vaig veure a la llibreria, me’l vaig emportar. Coneixia i m’agradava l’autor, coneixia i em trasbalsava el tema, i finalment el vaig desar per a més endavant. Pensava que en tenia massa referències i vivències, per lectures i per experiències de la meua família de llauradors. Nosaltres teníem un tros d’horta –l’única terra de la família– dins del terme del cap i casal, el qual haguérem de vendre a un altre llaurador vocacional, que disposava de diners sobrers de la venda d’una bona llenca a Campanar (per construir blocs de pisos) i tenia el gust de disposar d’un altre tros ben conreat i tancat, amb caseta i arbres inclosos, com era el nostre. Jo vaig plorar quan els meus pares el varen vendre; però ma mare encara en plora la pèrdua, passats més de deu anys, perquè va deixar anar la nineta del seus ulls –l’horta al Braç dels Moros– per tenir una jubilació més digna. Pensava, deia, que aquest llibre, que ara us presente, em suposaria un recorregut per camins dissortats ja coneguts –que no pas viscuts–; però realment m’ha descobert fets i protagonistes cabdals que no coneixia –o no tant com creia– i sobretot m’ha demostrat com la lluita conjunta, pacífica i tenaç de la gent del poble pot tombar, amb l’ajut de les circumstàncies, els gegants més amenaçadors.

Es tracta del llibre “La batalla de l’Horta. Cinc dècades de resistència silenciada”, escrit pel periodista Enric Llopis, amb pròleg de Josep Gavaldà, editat per Sembra Llibres, en abril del 2016. Un altre encert d’aquesta jove editorial, independent i cooperativa. L’obra anterior de l’autor, “La rebelión de los frigoríficos vacíos”, també la vaig recomanar en un apunt dins d’aquest mateix blog. El prologuista és llicenciat en ciències físiques, professor de matemàtiques i membre destacat de Per l’Horta, un activista digne d’admiració.

Labatalladelhorta-172x279Així com l’anomenat blaverisme (moviment engegat i atiat per la societat franquista/ espanyolista de la ciutat de València i voltants) va enfrontar-se furiosament i violenta a la societat més culta i progressista en la que hom va denominar “batalla de València”, amb l’objectiu de separar la llengua pròpia del seu àmbit natural, per folkloritzar-la i anorrear-la, i d’aquesta manera mantenir el seu poder econòmic i polític per vies menyspreables; així mateix aquestes mateixes forces reaccionàries han estat furtant valor a allò que, com la llengua, és un altre dels elements culturals objectivament més importants de la nostra comarca de l’Horta: les mil·lenàries i fèrtils terres de conreu que envolten el cap i casal, estil de vida rural, pulmó verd i rebost impagables. La defensa dels afectats directament o indirecta contra les agressions dels representants dels interessos econòmics de la minoria depredadora de l’Horta (polítics, constructors…) ha estat una altra malaurada guerra, amb moltes batalles, que l’autor ha volgut resumir al títol en una de sola, tal vegada fent una comparança ben certa amb la batalla del blaverisme citada abans. Una crònica periodística d’Enric Llopis on narra els casos de major abast, des del franquisme fins ara, i hi dóna veu a una bona representació dels afectats, moviments socials i experts en la gestió urbanística. Un document de petit format, però de gran valor informatiu i històric, que ens permet accedir al coneixement de primera mà d’uns fets ben propers, que l’aclapadora majoria dels mitjans (de manipulació informativa a sou del règim) acostumen a deformar o a silenciar directament. Sense oblidar el testimoniatge de les veus de les alternatives democràtiques, ecològiques i solidàries que la bona gent de l’Horta ha engegat per al redreçament dels camps de conreu que encara sobreviuen a la calamitat “rajolaire” dels darrers anys. De lectura molt recomanable.

Tampoc en aquest cas no puc estar-me de transcriure una tria de fragments de l’obra, una petita mostra dels valuosos testimoniatges que ens hi mostra:

D’una dedicatòria ben merescuda:

(Pàg. 11) << [El llibre explica la història] També de les persones que mantenen viva la nostra llengua, que senten i estimen la terra com una mare i que han estat tractades amb prepotència, menyspreu o ignorància per les administradors i els “decididors” de forma sistemàtica. Dels nostres indígenes: els llauradors i llauradores de l’Horta, que són els veritables protagonistes d’aquest volum i aquells a qui va dedicat.>> (Josep Gavaldà, al pròleg.)

De com es degrada a posta, amb premeditació i traïdoria, un indret cobejat pels corruptes (polítics, empresaris i/ o banquers). El cas de l’horta de la Punta:

tornallon especulacion valencia(Pàg. 23) <<”Hi havia delinqüents que sabien abans que nosaltres quan es farien els desallotjaments; s’arxivaven les denúncies per robatori i a més se’ns va deixar sense protecció policial davant agressions i atemptats contra la propietat; hi havia gent molt informada, manipulada i teledirigida que actuava contra nosaltres, va ser una guerra bruta en tota regla.”>> (Mamem Soler, afectada de la Punta, sent Juan Cotino delegat del Govern.)

(Pàgs. 23-24) <<Perquè a la Punta no només arribaren excavadores de les administracions públiques. Un exèrcit de quincallers destrossaren, amb impunitat, cases protegides. Finalment, arribaren els camions que s’emportaren la valuosa terra de l’horta.>> (Enric Llopis.)

(Pàg. 35) <<L’octubre del 2002, la Punta va viure un dels episodis més humiliants que indica fins a quin punt pot arribar un suposat “interès general”. Un grup de quincallers organitzat es va dedicar a atemorir al veïnat. Arribaren en cotxes i camionetes de càrrega, i saquejaren alqueries i barraques malgrat la presència dels agents policials a la pedania, que comptaven amb un mínim de dos furgons fent ronda diària. Les amenaces, i la passivitat policial, van obligar alguns veïns a abandonar les seues cases.>> (Enric Llopis.)

(Pàg. 43) <<Segons Empar Puchades, el més escandalós del Pla Sud fou que a la ciutat ningú es va assabentar del que va ocórrer. “El mateix que va passar a l’horta de la Punta, quan es va plantejar la construcció del ZAL […]: Allí [es refereix al Pla Sud franquista] també els deixaren abandonats davant els abusos i les detencions”. […] “van triar l’opció més cara i la que més mal feia: venien uns camions molt grans, que s’emportaven la terra d’horta”. “Bandidos, bandidos! S’emporten la flor de la terra”, cridava el meu iaio.”>> (Empar Puchades, activista de Castellar-L’Oliveral.)

De l’autoodi que els ix per activa i per passiva a molts valentins (habitants del cap i casal):

(Pàg. 63) <<“Als burgesos valencians, especialment a l’horta de València, els fa una certa vergonya mostrar les seues arrels, que es puga veure d’on prové el seu patrimoni, pel fet de no tractar-se d’una burgesia industrial i d’haver obtingut històricament les rendes de la terra. És un menyspreu que es manté fins avui.”>> (Víctor Algarra, arqueòleg.)

De la degradació com a arma especulativa (continuació). El cas de l’horta del Pouet de Campanar:

1-Alqueria-del-Gordo-de-Barbera-o-del-Santo-Cristo-i-el-Cami-del-Pouet(Pàg. 64) <<“A l’opinió pública se li ven que el Pouet i altres partides d’horta són zones deprimides per la violència, l’ocupació de finques i el problemes de seguretat. Però, realment, són territoris que es deixen degradar, de vegades fins i tot per part de l’agent urbanitzador que ja té els terrenys, amb l’objectiu d’oferir després els nous habitatges com a solució.”>> (Víctor Algarra, arqueòleg; a propòsit de la permissivitat amb el mercat de la droga a l’horta del Pouet.)

(Pàg. 65) <<“L’Ajuntament de València va decidir que volia degradar l’horta del Pouet”. […] “Es venia la droga en un canyar vora dos-cents metres de les alqueries”. Un dels venedors d’estupefaents va explicar als veïns el que li van dir des d’instàncies oficials: “Aneu al barri de Campanar, allí no vos passarà res.”>> (Conxa Aguilar, afectada de l’horta del Pouet, sent Rita Barberà l’alcaldessa.)

(Pàg. 71) <<“El consistori va aprovar el projecte urbanístic de Nou Campanar i va impulsar les expropiacions sense oferir cap alternativa de reallotjament als veïns. […] l’operació urbanística, l’assetjament immobiliari, la destrucció d’alqueries i l’establiment de l’hipermercat de la droga “van contribuir a una ràpida degradació de l’entorn; casualment, una gran operació policial va desmuntar el supermercat […] l’any 2002, quan s’aproximava la fi de les obres de Nou Campanar.”>>  (Lluís Benlloch, sociòleg.)

(Pàg. 72) <<“Mira, t’ho estic contant i se’m posa la pell de gallina… Ens van sotmetre entre quatre polítics i grans constructors.”>> (Manuel Balaguer, afectat de l’horta del Pouet.)

De la lucidesa en l’anàlisi del conflicte creat pels especuladors:

(Pàg. 73) <<El relat de la desfeta a l’horta del Pouet por abordar-se des de diferents perspectives: urbanística, la transformació de sol rústic en urbà; sociològica, la substitució de població major i adaptada al món rural per una altra d’urbanita i de classe mitjana; patrimonial, la destrucció d’alqueries; antropològica, l’eradicació d’un estil de vida; o biogràfica, l’intent d’esborrar la memòria.>> (Enric Llopis.)

De les alternatives viables a la destrucció de l’horta:

huerta-Castellar-Oliveral_EDIIMA20160319_0301_4(Pàg. 82) <<“Quins són els problemes dels treballadors de la terra? “El llaurador ha quedat atrapat pel sistema, sobretot perquè es fa un conreu intensiu en una zona de minifundisme. En una terra on sempre s’ha viscut del treball artesanal i la venda directa, avui la collita es destina directament a les grans superfícies. No hem sabut defensar les coses. […] La terra és vida […] la terra no ens pertany, no som tan superiors com ens pensem. […] No tenim dret a destruir la terra, i només per diners. […] Ser llaurador és una vocació, implica una sensibilitat especial; hi ha moltes persones d’asfalt que no la tenen. […] És una barbaritat, un “pelotazo” urbanístic amb l’excusa del progrés. Consideren que la qualitat de vida és el consumisme, i no la vida tranquil·la, oberta i natural de l’horta.”>> (Antoni Ramon, llaurador de l’horta de Vera i afectat pel projecte d’instal·lació d’una gran superfície comercial.)

(Pàgs. 106-107) <<“No entenc res, no entenc com hi ha tota aquesta riquesa aparent mentre hi ha gent que no pot viure. En quin món viuen vostès?” […] L’agricultor d’Alboraia va assenyalar com a responsables de la destrucció de l’Horta quasi tots els polítics, banquers i empresaris. […] l’economia “està segrestrada pel poder dels grans comerços i quatre o cinc grans empreses” […] “Compren els productes agrícoles a baix cost o als països del sud a preus d’esclavitud, cosa que perjudica els llauradors i l’agricultura local.”>> (Vicent Martí, llaurador i activista en defensa de l’Horta.)

ob_a5466a_horta-ecologica-defensem-2016(Pàg. 119) <<Una aproximació molt elemental a la problemàtica de l’Horta ha d’incloure, necessàriament, dues premisses. En primer lloc, la impossibilitat de conservar les terres d’horta sense activitat agrícola. I el segon factor és qualitatiu: és a dir, conservar les pràctiques tradicionals que fins fa quaranta anys feien els llauradors valencians.>> (Enric Llopis.)

(Pàg. 120) <<“La protecció de l’horta no pot ser passiva. L’horta es conserva mentre es mantinga l’agricultura. Per tant, cal alguna forma d’intervenció econòmica per a fomentar la sobirania alimentària, l’agricultura ecològica, els punts de venda directa o els sistemes alternatius de distribució.”>> (Josep Lluís Miralles, enginyer de camins, professor de la UPV i activista en defensa de l’Horta.)

(Pàg. 142) <<[…] aquesta societat civil a qui s’havia ignorat en la passada ILP per a la conservació de l’horta també presentava alternatives. Com a complement de la reivindicació principal, que es poguera viure de treballar la terra, es proposava potenciar els joves llauradors que aposten per l’agricultura ecològica o fomentar els grups de consum i cooperatives. També, estendre els horts urbans en terres que van ser d’horta i que han quedat enclavades en zones urbanitzades, facilitar terres a plataformes d’aturats perquè les conreen com a formes de subsistència o com a eixida laboral, així com ajudar les persones que produeixen hortalisses per a l’autoconsum. I, sobretot, difondre en temps de crisi una major consciència social sobre la importància de la terra com a font d’aliments.>> (Enric Llopis.)

Partida de Dalt de Campanar.
Partida de Dalt de Campanar.

Com a exemple de realitzacions concretes, que l’autor ens presenta al llibre, tenim el CSOA L’Horta (al barri de Benimaclet) o Guanyem la Partida (als barris de Campanar i Benimàmet), que són projectes joves, de fa menys de 5 anys, que, amb el desenvolupament d’horts urbans comunitaris, estan fent realitat la recuperació de l’horta per al poble que més ho necessita. Treball i salut per a tots! Horta és futur!

Horts urbans a Benimaclet gestionats pel CSOA L'Horta.
Horts urbans a Benimaclet gestionats pel CSOA L’Horta.

Moltes gràcies, Enric, i bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.