Observar, llegir, escriure

Tot seguit us mostraré una tria de poemes d’en Miquel Martí i Pol, que ens porten a la negra nit franquista, que els pocavergonyes de poders fàctics que ens dominen i els seus acòlits estatals –polítics, jutges, periodistes, “altes”, que no pas honorables, institucions— volen perllongar per sempre més.

Aquests darrers dies hem comprés, si encara no ho havíem fet abans, què vol dir un Estat autoritari –de fet, quin no ho és?–, com imposa les seues lleis –fins i tot les evidentment injustes, com la prohibició d’exercir el dret d’autodeterminació–, què vol dir militarisme, terrorisme, masclisme, xovinisme i altres “ismes” semblants.

També hem comprés la força de la unitat i la solidaritat, i el valor de no deixar-nos emportar d’antuvi pels sentiments, de conservar el cap clar malgrat les provocacions dels que atien l’odi per justificar la violència contra qui no pensa com ells.

També la necessitat de fer pedagogia, d’escoltar i empatitzar amb l’altre que no ens comprèn, que té por –perquè sent neguit per la incertesa que atempta contra la seua “zona de confort”– i ens veu erròniament i injustament com a enemics, malgrat que sabem –o precisament per això— que el que sent prové en bona mesura dels pocavergonyes dels mitjans de propaganda del règim, que, exercint la censura més estricta, ocultant i deformant notícies dia rere dia –fins i tot negant l’evident–, enverinen aquells que –perquè no saben, poden o volen– no fan servir gaire l’esperit crític.

Per resumir-ho en un eslògan, ha quedat clar això de SPAIN IS PAIN  i, doncs, necessitem un “analgèsic” per guarir-nos-en.

TAL VEGADA SERÍEM MENYS SORRUTS
si no ens sabéssim confinats dins una
cambra petita, escassa de finestres,
amb mobles vells i pols i paperassa;
si a cada pas que fem no s’alcessin els ecos
de presències obscures i sinistres,
si poguéssim cridar sense por ni vergonya.
Tal vegada aprendríem de somriure
i no ens faríem tan malbé les ungles
esgratinyant parets, mentre ells, a fora,
agiten cascavells, llencen proclames,
mantenen l’ordre, foten la punyeta…

Miquel Martí i Pol, “Vint-i-set poemes en tres temps”, 1972.

AQUESTA REMOR QUE SE SENT NO ÉS DE PLUJA.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol, “Vint-i-set poemes en tres temps”, 1972.

CERTAMENT…

Certament:
crear una bona consciència pública,
enraonada, dòcil, patidora,
no és un afer de quatre dies.
La revolta arrela fàcilment
al cor dels homes
i un cop de vent inesperat
pot glaçar el fruit poc madur.
Convé que els guanys siguin sòlidament
preservats i conservats
als hivernacles de la pau i l’ordre.

Aleshores, company, et pots asseure
davant de la televisió
i no solament plànyer
els pobres vietnamesos
assassinats a Song My,
o vessar llàgrimes d’efusiva tendresa
pels centenars de milers de morts
del Pakistan oriental,
o admirar la blanquíssima vesta
del pelegrí de la pau
per entre els tolls dels barris pobres
de Manila,
o, encara, reprovar,
entre glop i glop de conyac,
la injustícia desfermada
sobre els negres o els àrabs,
sinó oblidar –luxe de rics!–
que demà i cada dia
et xuclaran la sang dotze hores,
i que al costat
i a dins mateix de casa teva
s’instal·la, dia rere dia,
l’ordenada, metòdica castració,
i que és també gràcies a tu
i a tanta gent eixorca
que perdura i s’aferma l’espectacle.

Miquel Martí i Pol, Antologia, 1966-1973.