Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

2 de gener de 2020
0 comentaris

Els Reis Mags d’Orient: una antiga i poc convenient tra(d)ïció que encara cueja.

En ple segle XXI ja és hora que deixem de banda aquestes estupideses, aquests fantasmes del Pare Noel, dels Reis Mags o d’altres fantasies semblants i engresquem els nens amb actes o ritus que els endinsen en la vida real, amb satisfaccions i renúncies, amb aprenentatge de valors positius, amb goig de debò, pel que hi reben i comparteixen amb la família, els amics i la societat. La Festa de la Infantesa i la cavalcada de les Magues de Gener (Llibertat, Igualtat i Fraternitat; organitzada per la Societat Coral el Micalet i recolzada per les actuals autoritats municipals i autonòmiques valencianes) són iniciatives positives en aquest sentit i de sana tradició republicana.

Aquests darrers dies, en sentir un xic andalús molt graciós i intel·ligent al seu canal de “You Tube” (“Mr Avelain” es fa dir i és actor i biòleg) parlar foc i flama de la festa catòlica dels Reis d’Orient (“Reixos” diem a València), m’ha fet venir al cap un dels pocs esdeveniments que encara recorde de quan jo era molt petit, de com patia per rebre els regals dels suposats reis, que no eren sinó les meues ties disfressades amb llençols i amagades rere una cortina, d’on treien el braç, la mà del qual havia de besar per donar-me els presents. Jo tremolava de por i elles reien, burletes. Com odiava aquesta estafa de festa, en què hom no em portava el que volia i, a més, haver de rebre-ho em feia feredat.

També aquests dies, la meua parella em contava les confidències d’una cosina seua (d’origen humil, però benestant ara a la vellesa), que li deia com havia odiat la festa de Nadal, perquè quan era petita sempre es quedava esperant que el “Nen Déu” (hem de situar-nos en un país sud-americà) li portàs els regals que volia, com a les altres nenes. Deia (en castellà), “cosí, quina infantesa tan trista!, sempre pensant que havíem fet malament alguna cosa i no la trobàvem pas!”. Quina tradició tan perversa per als infants empobrits!

Deixant de banda els sempre confusos sentiments, empraré la raó per traure’n l’entrellat, seguint la lúcida argumentació d’en “Mr Avelain”, que hi subscric completament:

Sabem que els tres Reis Mags són una de tantes mentides que conformen la tradició religiosa cristiana i que, quan la descobreixen els nens, aquests se senten decebuts, traïts sobretot pels seus pares, però també per familiars i col·laboradors, a l’escola, als magatzems i als mitjans d’informació.

Aquests personatges de ficció són una mentida innecessària. Els defensors d’aquesta tradició basen la seua necessitat en preservar la suposada il·lusió dels nens; però sembla més aviat que aquesta s’engega en els pares i aquests se l’encomanen als nens, ajudats per la publicitat interessada. Els regals que rebran són la vertadera il·lusió i no calen relats ni personatges inventats per portar-la a terme. Quin mal hi ha en què sàpiguen que són els seus pares o familiars qui els fan els regals? No serà pas millor que qui més els estima els porte els regals i no tres misteriosos desconeguts que no poden veure, perquè arriben de nit quan estan dormint? Un misteri que els fa venir de tot menys il·lusió i massa sovint por i fins i tot esgarrifances per haver d’acostar-se a aquests comediants disfressats de reis.

Una mentida que els ensenya una falsa idea de justícia, perquè estableix o insisteix en un sistema de premis i càstigs segons el capteniment del nen durant l’any, en base a unes normes que posen cadascun dels seus pares. Un sistema que no és pas el que es trobarà quan cresca i li crearà una frustració innecessària; perquè, si quan siga grans es porta “bé” com ha aprés (aprovant els estudis, per exemple), veurà que la vida no sempre li donarà coses bones. A més, amb aquest sistema es transmet als nens una idea del bé i el mal força maniquea, quan la realitat, com sabem, és més complexa i no respon bé a aquestes categories tan radicals.

Aquesta és una tradició que els inocula més religió, catòlica en concret, quan en aquestes edats l’adoctrinament és perillós per al desenvolupament normal de les seues ments en formació. Els dogmes religiosos sols se’ls haurien de presentar una vegada assolit el ple ús de la raó i havent desenvolupat el necessari esperit crític.

Aquesta és una tradició que té una profunda dimensió consumista que la encomanem als nens; una tradició on el que se’ls regala són objectes, un munt de coses que ens omplen la casa de trastos, productes ad hoc que ells demanen perquè ho veuen a la televisió, els ho diuen els amics o són els mateixos pares els qui els fan caure en la temptació, de vegades interessadament. Tota una escola de consumisme innecessari gens recomanable vist com estem deixant el planeta.

El darrer element de reflexió que volia portar ací –envers la tradició dels Reis d’Orient i d’altres de semblants– és el fet que potenciar aquest tipus de personatges llegendaris o inventats confon al nen, fent-li veure que la fantasia és millor que no la realitat i, quan se n’adone de l’engany, la frustració el pot portar a continuar alienat tota la vida, recolzant-se en aquest món imaginari (en una religió, per exemple) i/ o maleint els seus pares per la “canallada” que li han fet passar. Cal tenir el coratge d’ensenyar als fills a poc a poc la realitat tal com és, a viure-hi i a estimar-la. Oi que paga la pena que els vostres fills valoren l’esforç que esmerceu per aconseguir-los aquests regals i que us estimen més per això?

Si ho penseu bé, seguir aquesta tradició dels Reis i tota esta parafernàlia suposa fer escarni dels vostres fills, tractar-los com si no fossen persones en projecte, com éssers disminuïts que mai no hauran de créixer. I, per més que no ho vulgueu, ho faran, més aviat o més tard, amb o sense el vostre ajut. Doncs, millor serà que hi col·laboreu, si no voleu perdre autoritat paterna. Si us plau, no jugueu amb la innocència ni amb la felicitat dels nens, persones lliures de passat que, per això mateix, viuen el present intensament i lliurement. Respectem la infantesa, aquesta meravella de la vida sense retorn! Vostra és la decisió de fer cas o no a la pressió social a favor d’aquesta tra(d)ïció.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.