Observar, llegir, escriure

“La cultura és exactament això: una orquestra. Els creacionistes dirien que el director és Déu, però jo, que no en soc, crec que és el talent. […] Tot això és cultura. I nosaltres som l’orquestra que toca al compàs, en cada moment que pertoca. […] Som cultura. I formem part d’una orquestra que desgrana no música celestial sinó una cantata de Bach./ Som història, des de l’aixada a l’accelerador de partícules./ És cert: en nom de la cultura (o de la superioritat cultural d’uns envers uns altres) hem massacrat […] multituds./ I jo? […] formo part de la cultura, de l’orquestra: vesteixo com els altres, els meus àpats són semblants als dels altres, la forma de moure els braços, i, ai las, la llengua que configura el meu pensament, i la melodia de l’orquestra que segueixo perquè soc persona. […] La descoberta que formo part d’una orquestra m’apaivaga el neguit i els records es dobleguen com or fos i que regalima gotes daurades. Però sé que en aquesta orquestra tinc un solo a interpretar i no vull que me l’arrabassi ningú.” (“El teu gust”, Isabel-Clara Simó, Bromera, 2020, pàgs. 174 a 176).

“El teu gust” (Bromera, 2020) és el títol de la novel·la pòstuma d’Isabel-Clara Simó, una obra que m’ha interessat de bell antuvi en saber que l’autora ens havia deixat físicament aquest gener i perquè ella és una de les meues escriptores de capçalera, que seguisc des dels seus articles a Canigó, que m’obriren els ulls sobre la realitat dels Països Catalans. Potser el envejable coratge personal amb què defensava les llibertats personals i del nostre poble, m’haja influït en una sobrevaloració de la seua obra literària, que considere entre les millors de finals del segle XX en català i, doncs, mereix ser rellegida i recordada per sempre. Companya, mestra, que la terra et siga lleu!

“El teu gust” ens mostra trossos de la vida d’una dona arrauxada, valenta i independent –no hi sabem res de cap parent– que, en el seu desig de ser lliure, s’enfronta amb coratge a les dificultats de la vida, als camins artificials, marcats i filferrats de l’heteropatriarcat capitalista, i als naturals que guien les nostres febleses, presoners de les nostres necessitats biològiques i emocionals, modelades per la cultura, que ens marquen com a éssers socials i ens exposen al poder dels altres. La nostra natura refotudament social massa vegades no ens deixa fer el que volem i ens enganxem a qualsevol que ens faça una mica d’atenció, sexe o afecte. De fet, actuem per a aconseguir-ho –a més dels diners necessaris per a poder viure en aquesta societat capitalista–, adaptant-nos al gust dels altres, traint, si cal, els nostres principis morals.

Aquesta dona culta i desvergonyida cerca parella i reeixir com a pintora i escriptora dins d’un món cultural de capelletes que coneix molt bé; malda a trobar un company que s’estiga amb ella, que la faça feliç, mentre descobreix el seu “solo a l’orquestra de la vida”. Per a aconseguir-ho, ha de seguir, com tothom, un camí tortuós, fent coneixences i provatures, molts desenganys, aprenent, arriscant-se, vivint sola o en parella, desfogant-se amb els amics, ferint sense voler, trobant la felicitat, tot i de curta durada, on menys ho espera: en una altra dona. Apassionada i forassenyada, de vegades insolent –“bàrbara o salvatge?”, s’hi pregunta ella mateixa— topa amb haver d’aconseguir diners i la dificultat afegida del seu caràcter massa autoexigent i alhora sensible a l’opinió dels altres. Una dona que sent que el que li demana el cap –la raó, la voluntat, la cultura— li ho nega el cos –representació de les necessitats i les emocions que la dominen–; una separació cap-cos que es correspon amb l’efecte de la malaltia neurodegenerativa que patia l’autora. No debades li deia al seu editor que la novel·la anava sobre “decapitacions”.

Com altres personatges de la seua literatura, aquest també m’ha resultat massa extremat i bastant estrany, pel seu tarannà tan diferent al meu; però sobretot està marcat per la propera desaparició de l’autora, que patia un procés degeneratiu irreversible. L’obra és plena de cites poètiques que li brollen ací i allà i no sempre permeten copsar el seu lligam amb el text que acompanyen. El “tempo” no és regular, canvia avançada l’obra, amb parèntesis marcats pels records d’artistes on el patiment i la mort hi són presents, elements que també centren l’escriptura d’una novel·la que la protagonista està escrivint, sentiments de comiat que també dominen els capítols finals. Com tota obra d’art i com diu l’autora al llibre, aquesta necessita ser interpretada per qui la rep. De les motivacions originals de na Isabel-Clara tan sols en podrem albirar si de cas algunes; però el que compta és la nostra contemplació del resultat, el nostre gust, “el teu gust”. I pense que aquesta novel·la pòstuma, escrita en condicions especials, mereix també una atenció especial per part nostra. En aquest sentit, recomane la lectura de la nota final de l’editor.

Sabem que l’obra conté elements autobiogràfics; però no si, sabedora l’autora del seu final proper, en conté de testamentaris, supose que sí; en qualsevol cas, he volgut extraure’n unes cites que, mitjançant la veu del personatge sense nom que la protagonitza, en pensaments propis o en converses amb amics, mostren la seua saviesa sobre la vida, que mereixen un respecte i tenen una vàlua especial venint d’una bella dona vella al cap de la seua fructuosa existència. Però això serà en un proper apunt.

“Quina cara faré quan seré morta?
Pàl·lida i maquillada –ves que hi farem–,
els ulls tancats i la veu trencada.
Portaré un llibre de Fuster i un altre
de Rilke –les Elegies de Duino, és clar.
I entre les mans, de dits afilats, duré
una flor groga i l’immarcescible desig
de llibertat.” (pàg. 203, op. cit.)