Observar, llegir, escriure

Per bé que en alguns indrets del nostre país, els orogràficament més afavorits, les precipitacions d’aquest setembre han sigut prou importants, al meu Camp de Túria, si no fos per la copiosa arruixada que ens va regalar el primer dia, just abans de cloure’s, aquest novè mes del segon any de la pandèmia hagués resultat més aviat eixut; tot i que sabem que aquesta irregularitat de precipitacions és un fet ben comú, característic del nostre clima mediterrani (“El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts”). Pel que fa a la temperatura, s’ha mantingut de mitjana en valors estiuencs superiors als normals que teníem al terç final del segle passat, tret d’una setmana tardoral entre la tercera i quarta del mes, coincidint amb una entrada freda seguida d’un embossament persistent d’aire fred en altura (DANA o “gota freda”), que al meu observatori no fou massa rendible quant a pluja. Quant al vent, ha restat fidel a l’aclaparador oratge estiuenc, mostrant preferència per la component marítima, com s’hi esdevé normalment en setembre.

Com a tema col·lateral, però més important que el meu resum meteorològic local, que trobareu més endavant, voldria fer-vos abans cinc cèntims d’un parell de publicacions científiques que m’han arribat durant aquest darrer setembre i que considere de gran interès per a tothom, vist que aprofundeixen en l’anàlisi de la situació de crisis climàtica que vivim, i, sobretot en el cas de la segona, també apunten causes i accions correctives per a evitar-les o, si més no, minimitzar-les.

Per una banda, el 16 de setembre passat va eixir un comunicat de premsa amb el títol “El canvi climàtic i els seus efectes s’acceleren”, el tercer de la sèrie “Units en la Ciència”; una recopilació de dades actualitzades sobre ciències del clima per part de diverses organitzacions d’alt nivell de representació, coordinades per l’OMM (Organització Meteorològica Mundial), incloent-hi les dades d’aquesta, a més de les de les següents organitzacions: GCP (Projecte Carboni Global), PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), PMIC (Programa Mundial d’Investigacions Climàtiques), MetOffice (Oficina Meteorològica del Regne Unit), OMS (Organització Mundial de la Salut) i el potser més conegut IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts en el Canvi Climàtic). Les dades d’aquest informe, que inclouen el que portem del 2021, assenyalen que no estem avançant en la direcció correcta per a aturar l’accelerat canvi climàtic antropogènic.

La segona publicació és el número 110 de la revista MÈTODE, de difusió de la investigació, editada per la Universitat de València, que inclou el monogràfic “Crisi climàtica, l’escletxa del planeta”, el qual presenta una selecció d’assaigs i perspectives, redactats per científics experts de primer nivell, sobre les múltiples dimensions de l’actual crisi climàtica, caracteritzada per les amenaces al nostre entorn natural i al teixit mateix de la societat. En concret, s’hi analitza la geologia de l’antropocè (o era dels canvis causats per la humanitat i la seua “tecnosfera”), el canvi climàtic en l’alta muntanya, el futur de la producció de cítrics, la relació entre canvi climàtic i desigualtat de gènere, la participació política de la ciutadania en la necessària transformació social i la relació entre la pandèmia de la COVID-19 i el canvi climàtic.

En la conclusió de l’informe multiorganitzacions, moltes de les quals depenen de l’ONU, el senyor Guterres, el seu Secretari General, hi fa una crida desesperada, però massa “políticament correcta”, als governs del món a prendre mesures urgents contra el canvi climàtic: “Aquest informe no dóna lloc a dubtes. El temps s’està esgotant. Perquè la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 2021 que se celebrarà a Glasgow, anomenada COP 26, siga un punt d’inflexió, tots els països s’han de comprometre a assolir les zero emissions netes, com a molt tard, el 2050, amb el suport d’estratègies concretes a llarg termini i millors contribucions determinades a nivell nacional en virtut de les quals es redueixen, de manera col·lectiva i com a màxim el 2030, les emissions mundials en un 45% respecte dels nivells de 2010. Necessitem un avanç decisiu que permeta protegir les persones i els seus mitjans de subsistència; s’ha de destinar, si més no, la meitat de tot el finançament públic per al clima a crear resiliència i ajudar les persones a que apliquen mesures d’adaptació. Així mateix, necessitem una major solidaritat, en particular el ple compliment de la històrica promesa de contribució de finançament per tal d’ajudar els països en via de desenvolupament a que posen en marxa l’acció climàtica. No hi ha una altra alternativa si volem crear un futur més segur, sostenible i pròsper per a tots“.

Per la seua banda, a Mètode, en la conclusió de l’assaig “Ciutadania i transformació social: nous discursos i acció contra el canvi climàtic”, l’autora, na Carme Melo, professora del departament de Geografia de la Universitat de València i doctora en Ciències Polítiques per la Universitat de Keele, especialitzada en teoria política ecològica i política ambiental, hi podem llegir: “La COVID-19 ha situat el canvi climàtic per darrere d’altres preocupacions socials. No obstant això, el canvi climàtic i la pandèmia són conseqüència del model de desenvolupament propi de la civilització industrial. Un model que assoleix la seua màxima expressió en la globalització neoliberal que promou l’extractivisme, els conflictes ambientals i les desigualtats socials. La major part de mesures per a afrontar el canvi climàtic separen processos com les emissions de gasos contaminants de les injustícies socials i mediambientals. En aquest sentit, s’adopten polítiques públiques i estratègies de mitigació i adaptació basades en el paradigma de la modernització ecològica, que fomenta tecnologies netes, el reciclatge, l’economia circular i l’enginyeria climàtica. Són mesures tendents a dibuixar una versió verda de si mateix, amb què el capitalisme busca resoldre les seues pròpies crisis. En aquest treball s’ha defensat una posició crítica amb aquest enfocament, que resistisca la despolitització de la qüestió climàtica i promoga la política ciutadana i l’activisme com a eines transformadores d’acció pel clima.”

Efectivament, per si encara no ens n’havíem adonat, el responsable final de tot plegat és el sistema econòmic que ens esclavitza i ens imposen els estats, fidels a les necessitats de les elits que retenen la major part del capital i els mitjans de producció; i, doncs, si no aconseguim canviar-lo de debò entre tots, pel clima i la nostra salut i la dels companys del planeta, malament rai!

Pel que fa al resum de les dades meteorològiques de setembre passat, recollides al meu observatori d’aficionat (situat a la banda més alta del terme de Bétera (Camp de Túria), a un racó de la partida de les Malladetes, anomenat la Conarda), ací us deixe l’habitual quadre resum de dades i la tria de les gràfiques més significatives de l’estació automàtica.

Dissortadament per als que som més calorosos, com més va, més la calor es menja la tardor. El fred de setembre resulta ben escàs i octubre no es reconeix pas com era abans d’aquesta bogeria destructora humana. El fred de debò, és a dir, persistent, no acostuma a venir fins ben avançat novembre a l’indret prelitoral on visc. Això no té remei i no hi valen bons desitjos, sinó accions eficaces i contundents. Pel que fa a la pluja, ara més escassa i torrencial, esperem que aquest octubre en vinga carregat i caiga assenyada. I les típiques ventades, moderades.