Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

17 de març de 2013
0 comentaris

El poder desvestit per Josep Mª Loperena

Quan vaig llegir el seu “El circo de la justicia” a l’editorial “Flor del Viento” em vaig sorprendre positivament en trobar una persona progressista i sense por a dir el que pensava, contant experiències pròpies amb noms i cognoms (no és fàcil trobar-ne, de persones així). Per això li he llegit aquest darrer llibre, “El poder desnudo”, editat per Octaedro, que tindrà una segona part.

Aquesta primera la dedica a parlar del poder a l’Estat espanyol en èpoques històriques anteriors, centrant-se en la nissaga dels Borbons, i, per això mateix (no m’agraden gaire els llibres d’història) la seua lectura m’ha resultat una mica feixuga; però tan sols una mica, ja que coincidesc amb bona part d’allò que hi opina i, a més, en Loperena te un estil senzill, clar, directe, entenedor, distret, farcit d’anècdotes, que, malgrat el gruix del volum, el fan força llegidor. És descoratjador que el llibre no haja estat sotmès a una acurada correcció abans de la publicació, però, com que la meua valoració final ha estat positiva, no li ho he tingut en compte.

Pel que fa al contingut, el llibre demostra amb fets allò que sabem: que el poder corromp i quan més absolut, més.

Aquesta 1ª part la recomane, però intuesc que la 2ª part de la bilogia encara serà més interessant, si atenem la promesa d’en Loperena de parlar-nos més de l’època actual i d’alternatives al poder que no ho ha fet en aquesta.

 

Algunes frases (traduïdes) d’“El poder desnudo” que considere força aclaridores, per entendre com ha actuat i actua el poder polític (però també altres poders que s’hi relacionen) en aquest país que ens ha tocat viure:

·   Els mitjans de comunicació s’asseuen sobre el poble per alienar i destruir la seua capacitat d’opinar i decidir. La societat de consum els ha convertit en còmplices del poder.

·   Les folklòriques i els polítics són el darrer esperpent de l’Espanya posterior a Valle-Inclán.

·   Tan sols l’alumne que ha estat capaç de suportar durant força cursos l’estupidesa dels seus mestres, l’instint gregari i l’esperit d’imitació dels seus companys… podrà desenvolupar sense entrebancs un lloc de responsabilitat en el món empresarial o arribar a ser un catedràtic, un científic o un polític d’excepció. Ja ho va advertir Hannah Arendt: “el capitalisme engendra ben superflus, tanmateix a qui devem considerar superflus en primer lloc és a nosaltres mateixos”.

·   Aquesta confusió partit polític = empresa determina l’obtenció de diners mitjançant el poder… Quan això passa, es viola la raó d’Estat i aquells que hi actuen, en trair la confiança dels electors, es converteixen en vividors de la política.

·   La clau es troba en aconseguir controlar el poder per evitar que els polítics obtinguen beneficis indeguts i eradicar la creença de molts pròcers que “tenen dret a una recompensa especial per complir amb les seues altes responsabilitats i decidir sobre qüestions públiques”. Heus ací la pregunta del milió: qui controla qui, si tots fan el mateix?

·   Que l’Estat subvencione un sindicat és una profanació de les regles de tal magnitud que invalida completament no solament la seua credibilitat sinó també la seua honorabilitat. El sistema (actual, afegesc jo) és l’enemic natural de la classe obrera.

·   Rajoy aplica l’estat del terror per invalidar qualsevol moviment revolucionari de protesta, mitjançant la creació d’un estat de pànic popular front a la fam, la manca de treball i la repressió… El seu primer triomf aparegué als mitjans en forma de notícia: CC.OO. de Catalunya havia iniciat un ERO per prescindir de quaranta treballadors… El resultat de la “teràpia de shock” començava a albirar-se.

·   Les monarquies són anacronismes… Monarquia i democràcia són dos conceptes oposats, sobren eufemismes… deixem-nos de contes de fades.

·   A Ferrer i Guàrdia l’executaren pel que representava. Per la seua dràstica oposició a la societat consumista; per la seua constant denúncia de l’Església, institució que no tenia altre fi que alienar el poble; per apostar per una societat sense classes, lliure i igualitària, contrària a la monarquia d’Alfons XIII. Aquest fou el seu gran delicte… En 1911 es va revisar la sentència i hom va reconèixer que la condemna fou errònia. Però els anys que li furtaren a Ferrer els seus assassins, foren temps sense retorn compensats per una memòria històrica sense cap vàlua.

·   El mafiós Joan March, que va finançar el colp feixista del 1936, pensava que els polítics eren uns tocacampanes que aspiren a enriquir-se amb diners públics… “Són una colla de malfeiners força fàcils de manejar amb un mínim d’intel·ligència i amb el talonari a punt”.

·   Franco for un genocida paranoic que perpetuà la seua política totalitària per un afany desmesurat de poder… fou el major dels corruptes, un corrupte amoral sense consciència de la seua pròpia corrupció… Ara penso que la seua obsessió per arrabassar-li el poder a la República no tingué altre motiu que convertir-se en multimilionari.

·   En estricta legalitat cal considerar en Franco i els seus com a únics culpables del genocidi perquè foren ells qui es rebel·laren. Els republicans es limitaren a preservar obstinadament la pàtria i la llibertat front a aquells que volien implantar el totalitarisme.

·   Tota aquella barbàrie descontrolada fou la conseqüència d’un munt de mentides del “Generalísimo” per justificar i amagar el seu afany desmesurat d’assolir el poder front als altres de la seua casta.

·   La família autoritària de dretes integrada per l’Església, l’exèrcit i les antigues classes propietàries fou el pilar que el mantingué com a “Cabdill” d’Espanya durant tants anys… Senyor de forca i ganivet, anomenà bondat a l’obediència, ordre al silenci, desenvolupament a la destrucció i executà persones en nom de la pau.

·   El fet de no haver-se portat a terme la pregunta popular sobre Monarquia o República va generar una assignatura pendent que pot portar seriosos problemes en el futur al partidaris de la Corona. El referèndum era una premissa necessària i prèvia a la presa de possessió de Joan Carles com a rei, que no podia suplir-se amb una Constitució en la qual la Monarquia apareix imposada com a forma de govern.

·   Era una qüestió de principis. Però els polítics, com a bons grimpadors, són entremaliats, falsos i volubles: canvien de vestit segons les inclemències del temps. Alguns anys més tard (d’unes declaracions a favor de la República), don Santiago (Carrillo) hagué d’empassar-se les seues mateixes paraules.

·   Ara, especialment els joves, tornen a mirar cap a la República perquè han perdut la sensació de por que els encomanaren els seus pares. La Transició, lògicament, va mirar cap al passat amb por, una por alenada pel franquisme. Escampar la por fou part de la seua “doctrina del shock”, una política autoritarista que, actualment, s’ha començat a esquerdar…

·   Sempre que algú em pregunta en quin punt concret de la història va finalitzar la Transició, conteste que encara hi seguim, que el seu final es produirà el dia en el qual es reinstaure la República, i Catalunya i Euskadi –si aquesta és la voluntat popular- s’integren a l’Europa de les Nacions com a Estats de ple dret.

·   En l’Europa del futur no caben més ni el capitalisme neoliberal ni el socialisme de cartró pedra convertit en socialdemocràcia… El futur d’Europa es basa en el federalisme democràtic amb participació popular.

·   El sistema natural de governar en democràcia és la República… La Monarquia es una forma obsoleta, medieval, periclitada que no hauria ni tan sols concebre’s com a sistema polític d’un estat modern.

·   L’any 1977 fou un període clau per a la reforma política i l’any més violent de la Transició, per a alguns una “transacció” entre el rei i els polítics.

·   Juan Carlos tenia força clar què devia aprovar-se. Per a aconseguir la inclusió de les garanties que volia per a la seua persona en el projecte constitucional, nombrà per sotamà als “set pares de la Pàtria”… i designà a dit 41 senadors de la seua confiança…. Se’n va sortir amb el que volia (sols li fallà en Xirinacs)… Al rei Borbó no se’l podia jutjar, fera el que fera i diguera el que diguera. La monarquia seguia sent un despotisme il·lustrat. Recorden que els dirigents del PSOE i del PC havien enganyat les seues bases per no haver de defensar el sistema republicà; González i Carrillo havien pactat amb el rei tot el contrari… Quan el 6 de desembre del 1978 els espanyols anaren a votar, es trobaren amb un dilema semblant a la dita (castellana): “son lentejas, si quieres las tomas o, si no, las dejas”.

·   El “cafè per a tots” fou una solució per desactivar les reivindicacions de catalans i bascos.

·   (El 23-F) Les darreres declaracions del general Armada, amic personal del rei, malgrat la seua autoinculpació en el judici per a protegir-lo, finalment deixen entreveure l’autoria del mateix rei… El 24 de desembre del 1988 el govern socialista de Felipe González, també implicat en el colp, li va concedir l’indult “per acatar la Constitució”.

·   Gràcies al “tejerazo” Juan Carlos va aconseguir el seu gran objectiu: recuperar el poder absolut dels Borbons i ser el rei de tots… perquè salvà Espanya. Segons Jesús Palacios, el 23-F fou un colp del sistema contra el sistema per a corregir la navegació a la deriva… d’Espanya durant la Transició. Una conxorxa consensuada pels partits polítics i les institucions… Segons Palacios, foren els serveis d’intel·ligència del CESID amb el recolzament de la CIA els autors de l’invent.

·   Per a Juan Carlos… l’arribada de Felipe González al poder… fou com l’aparició del “7è de cavalleria” en plena batalla dels indis Sioux… Mandatari neoliberal, socialdemòcrata descafeïnat… més de dretes que Suárez… Juan Carlos i Felipe es van fer molt amics. Per primera vegada, des que era rei, podia dormir tranquil.

·   Juan Carlos detestava Aznar…, un republicà falangista. Tan sols compartien allò de “la unidad de la Patria”.

·   (Les amants del rei) La censura sobre les seues aventures posen de relleu el tipus de democràcia que la monarquia vol per al poble.

·   La crisi econòmica, una crisi que arracona les institucions, reforça el poder de la gran banca recolzada per Europa i deixa sense treball el poble… “No som mercaderies en mans de polítics i banquers”.

·   La premsa està al servei de les patums que critique al meu llibre. Segueix sent el “quart poder” i, com a tal, la mantenen censurada.

·   La ciutadania clama per la subsistència d’una justícia social i d’una societat més igualitària i solidària, més ètica i sostenible… Cal implantar al món un sistema democràtic nou, real, igualitari i lliure… La clau de la democràcia real està en tornar a l’antiga Grècia. Es tracta de seleccionar a l’atzar els legisladors… D’aquesta forma ens carreguem la dependència de la disciplina de partit i, conseqüentment, la corrupció. I, d’altra banda, …l’eficiència de la legislatura millora i …es multiplica el benefici social. Els diputats seleccionats a l’atzar tan sols voten pel bé comú. Així de senzill.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.